El ser humano es el único animal capaz de hacer varias cosas al mismo tiempo. La pregunta es si últimamente no se nos habrá ido un poco de las manos. Algunos expertos ya hablan del Homo Distraídus, un nuevo paso en la evolución, pero no necesariamente mejor. Y es que cuando estás a todo, no estás a nada. Por eso pensamos que la clave para disfrutar más de la vida es poner toda nuestra atención en cada instante, para disfrutar de él como se merece. Bienvenido a ese instante.
N.T.
En aquest blog es pretén recollir aquells escrits on les paraules esdevenen més que paraules, on les paraules es converteixen en màgia. Escrits trobats per casualitat, i que aquí simplement es recopilen. També imatges que són el màxim exponent de l'expressió artística de la unió de punts i ratlles.
27.8.11
21.8.11
Imagínate que eres un mono
Imagínate que eres un mono; estás corriendo por un sendero y de pronto, al dar la vuelta a una roca, te topas con otro animal. Antes de saber si debes atacarle, ignorarle o huir, tienes que tomar toda una serie de decisiones: ¿Es un mono o un no-mono? Si es un no-mono, ¿es pro-mono o anti-mono? Si es mono, ¿es macho o hembra? Si es hembra, ¿está en época de celo? Si es macho, ¿es joven o adulto? Si es adulto, ¿pertenece a mi grupo o a otro? Si es de mi grupo, ¿es de rango inferior o superior? Dispones aproximadamente de un quinto de segundo para responder a todas esas preguntas, y para responderlas bien, porque en caso contrario puedes sufrir un ataque.
R.C.
R.C.
14.8.11
El número 100
El número 100. El número cien no deja indiferente a nadie. Adquiere múltiples significados en cada ámbito y no es una simple cifra, sino que tiene infinitas interpretaciones. Los matemáticos, por ejemplo, no podrán evitar destacar que es la suma de los nueve primeros números primos (2, 3, 5, 7, 11, 13, 17, 19, 23). Los físicos que es la temperatura en grados centígrados a la cual el agua hierve; y los químicos que es el número atómico del fermio. Los amantes del mundo del deporte evocarán la prueba de los 100 metros lisos masculinos, reinada ahora por Usain Bolt. En literatura, muchas son las obras exitosas como “Cien años de soledad”; y en arte muchos sabrán que este mes de agosto se cumplirán 100 años del robo de La Gioconda del Museo del Louvre. Para los que adoran la historia jamás terminarían de encontrar batallas y fechas, por ejemplo, en el año 100 el ejército romano llegó a los 300.000 soldados. En ese mismo año pasaron otras muchas cosas, relacionadas por ejemplo con la religión (apareció el primer dogma cristiano) o la naturaleza (el león se extinguió de Europa).
No hay que olvidar tampoco que los siglos son de cien años, que el 100 es el número escogido para los porcentajes, que el número de divisiones de la mayoría de las divisas del mundo son 100, ni tampoco expresiones de la vida cuotidiana como “estar al 100 x 100” o “hay cientos” para expresar abundancia.
Así pues, paCIENcia, y a por otros 100.
M.F.
No hay que olvidar tampoco que los siglos son de cien años, que el 100 es el número escogido para los porcentajes, que el número de divisiones de la mayoría de las divisas del mundo son 100, ni tampoco expresiones de la vida cuotidiana como “estar al 100 x 100” o “hay cientos” para expresar abundancia.
Así pues, paCIENcia, y a por otros 100.
M.F.
7.8.11
El temps és una creació de l'ego
El temps és una creació de l'ego. Quan som molt petits el temps no transcorre perquè no tenim ego. El filòsof Kant sostenia que no existeix el temps objectiu. Que només és una categoria mental que utilitzem per ordenar les nostres experiències. A vegades el temps és el nostre enemic: sol escurçar les experiències agradables i allargar les desagradables o avorrides. Mirant una pel·lícula que ens agrada, llegint bona literatura, disfrutant d'una bona companyia o conversa, el temps ens passa volant. Un dels trucs perquè el temps passi poc a poc és viure experiències noves. Viatjar, conèixer persones, anar a treballar per una ruta desacostumada, canviar d'hàbits. Hi ha persones de 80 anys que en realitat han viscut molt poc. Algú que hagi viscut menys anys però amb més experiències noves, en realitat ha viscut més temps.
G.H.
G.H.
30.7.11
Els problemes
Els problemes formen part de la nostra vida. Els problemes, per si sols, no provoquen sofriment. Potser tristesa, però no sofriment. Si aconseguim centrar la nostra energia a seguir el rumb, encara que no trobem immediatament una solució, el problema es transformarà en un desafiament, i tan sols per això, deixarà de ser una càrrega. Aquest simple canvi de significat és en si un avenç. Sovint ens queixem dient: “No és just?”. Però és un autoengany... D'on ho traiem, nosaltres, que allò natural és la justícia? De fet no ho és. Tanmateix, si ens quedem en el pensament o en la queixa del que és just i el que és injust, no avancem, afegim un ingredient de malestar i de distracció. Ens perdem cada vegada més i tenim dos problemes en lloc d'un: la injustícia i la idea que l'univers no hauria de ser injust. Si en un moment et toca patir, no t'espantis, no t'escapis, no et rendeixis. Pot ser que la realitat et faci retrocedir, però de totes maneres, l'important, recorda, és estar en camí, no pas arribar a algun lloc.
J.B.
J.B.
23.7.11
Com més aprengui
Com més aprengui jo a deixar anar, més fàcil serà que el creixement es produeixi. Com més hagi crescut, més petit serà l'esquinç davant d'allò perdut, i com menys m'esquinci pel que se n'ha anat més bé podré recórrer el camí que segueix. Com més bé sàpiga qui sóc més capaç seré de deixar una cosa de manera voluntària i amb dolor per donar lloc a allò nou que desitjo. Cal buidar-se per poder emplenar-se, diu Krishnamurti. Una tassa només serveix quan és buida. No té sentit una tassa plena perquè ja no hi ha res que s'hi pugui arreplegar. Ningú pot donar, perquè per donar cal aprendre a buidar-se. No sóc solament el que tinc sinó també i sobretot el que sóc capaç de donar. I per això he d'explorar l'aptitud de deixar anar, la desafecció i certa quota de dolor perquè, encara que sublim, també hi ha una pèrdua quan decideixo donar el que és meu.
J.B.
J.B.
17.7.11
Perquè es fa tan llarga l’espera?
Perquè es fa tan llarga l'espera? És la pregunta del milió. Esperem, i desesperem. Segons Steve Taylor, antropòleg, professor universitari a Manchester, haver d'esperar és una de les pitjors malediccions de la vida. Encara que no suportem les esperes, els dediquem una enorme quantitat de temps: aeroports, consultes de metges, dentistes, supermercats, etc. Taylor afirma que el que fa insuportable l'espera és pensar en el futur. El que ens dirà el doctor o el que ens farà el dentista. O el que podríem estar fent en comptes d'aquesta cua al súper. “Per això - sosté - en lloc de prestar atenció al futur i al nostre interminable diàleg mental, hem de dipositar la nostra atenció en l'ara”. Fixar-nos en el mobiliari, en els objectes que ens envolten, en els articles dels prestatges, o en les persones de la cua. “Viure l'ara constitueix una experiència summament agradable i positiva on deixa d'importar-nos el temps que passa”, diu Taylor. Fàcil de dir.
G.H.
G.H.
9.7.11
Què significa descobrir?
Què significa descobrir? Què significa passar d’un estat de coneixement a un altre? Potser a algú li semblarà inversemblant, però hom li pot posar paraula a l'explicació rigorosa, o almenys aproximada, del fet de descobrir i al plaer que aquest proporciona. Passar de saber fins a un punt a saber més enllà d'aquest punt té tres fases: la d'estímuls, la de conversa i la de comprensió. Les tres fases del coneixement.
L'estímul que porta al fet de voler conèixer prové sempre d'una idea prèvia que es contradiu amb la realitat observada, que porta a voler descobrir què passa. El curiós és que el millor context per a aquest estímul és la realitat en ella mateixa. El geni se sorprèn d'allò quotidià, és aquell que es pregunta per què la Lluna no cau sobre la Terra, convertint en estímul una pregunta com aquesta.
La segona fase és la de conversa, concepte que es pot entendre de diferents maneres. Per començar, es pot definir com el fet de parlar després d'escoltar i escoltar abans de parlar. Aquest tipus de conversa es pot dur a terme amb una altra ment o fins i tot amb la natura, com quan el científic l'observa, experimenta amb ella, li fa preguntes, escolta les seves respostes i fabrica noves preguntes. Reflexionar és també una forma de conversa. En aquest cas, un mateix es fa la pregunta i se la respon. Finalment, els científics també fan conversa amb altres companys científics.
L'última fase del procés de coneixement arriba amb la comprensió del món, és a dir, trobar el punt en comú entre diferents elements. Per exemple, la segona llei de Newton governa tant el vol d'una papallona com l'òrbita de la Lluna a l'entorn de la Terra, aspectes que tenen en comú la fórmula f = m•a (força és igual al producte de la massa per l’acceleració), tres lletres que porten a la comprensió i a la reducció de tots els moviments mecànics que es poden donar. Aquesta comprensió del món no s'ensenya, sinó que arriba sempre després de la conversa, cosa que no es troba en l'educació actual, caracteritzada per la manca de conversa entre professors i alumnes.
J.W.
L'estímul que porta al fet de voler conèixer prové sempre d'una idea prèvia que es contradiu amb la realitat observada, que porta a voler descobrir què passa. El curiós és que el millor context per a aquest estímul és la realitat en ella mateixa. El geni se sorprèn d'allò quotidià, és aquell que es pregunta per què la Lluna no cau sobre la Terra, convertint en estímul una pregunta com aquesta.
La segona fase és la de conversa, concepte que es pot entendre de diferents maneres. Per començar, es pot definir com el fet de parlar després d'escoltar i escoltar abans de parlar. Aquest tipus de conversa es pot dur a terme amb una altra ment o fins i tot amb la natura, com quan el científic l'observa, experimenta amb ella, li fa preguntes, escolta les seves respostes i fabrica noves preguntes. Reflexionar és també una forma de conversa. En aquest cas, un mateix es fa la pregunta i se la respon. Finalment, els científics també fan conversa amb altres companys científics.
L'última fase del procés de coneixement arriba amb la comprensió del món, és a dir, trobar el punt en comú entre diferents elements. Per exemple, la segona llei de Newton governa tant el vol d'una papallona com l'òrbita de la Lluna a l'entorn de la Terra, aspectes que tenen en comú la fórmula f = m•a (força és igual al producte de la massa per l’acceleració), tres lletres que porten a la comprensió i a la reducció de tots els moviments mecànics que es poden donar. Aquesta comprensió del món no s'ensenya, sinó que arriba sempre després de la conversa, cosa que no es troba en l'educació actual, caracteritzada per la manca de conversa entre professors i alumnes.
J.W.
2.7.11
Una tarde, hace muchísimo tiempo
Una tarde, hace muchísimo tiempo, Dios convocó una reunión. Estaba invitado un ejemplar de cada especie. Una vez reunidos, y después de escuchar muchas quejas, Dios soltó una sencilla pregunta: “¿Entonces, qué te gustaría ser?”. A la que cada uno respondió sin tapujos y a corazón abierto: la jirafa dijo que le gustaría ser un oso panda; el elefante pidió ser mosquito; el águila, serpiente; la liebre quiso ser tortuga, y la tortuga golondrina. El león rogó ser gato; la nutria, carpincho; el caballo, orquídea. Y la ballena solicitó permiso para ser zorzal… Le llegó el turno al hombre, quien, casualmente, venía de recorrer el camino de la verdad. Él hizo una pausa y, por una vez esclarecido, exclamó:
- Señor, yo quisiera ser… feliz.
V.G.
- Señor, yo quisiera ser… feliz.
V.G.
26.6.11
El temps va per davant o per darrere de nosaltres?
El temps va per davant o per darrere de nosaltres? Parem a pensar-ho. Quan diem que són les sis del matí, el sol està en un punt del cel a la nostra dreta i quan són les sis de la tarda, a l’esquerra. Ara bé, depèn de si mires cap al nord, cap al sud o cap al sol naixent. Si mirem cap al sol, què veiem? Que el sol creua el cel lentament i el passat es troba, per dir-ho d’alguna manera, davant nostre i les hores futures, a la nostra esquena. Per tant, la nostra cultura veu el passat com quelcom que tenim davant, i el futur, darrere? La veritat és que el passat ja el coneixem i el futur és un desconegut.
Però el nostre raonament habitual és el contrari. I parlem d’acabar un treball a temps en les pròximes setmanes, per exemple. Però això no és tot. També diem “la setmana següent” per al·ludir a alguna cosa que ens segueix, que ve des de darrere, i no que és davant nostre. Per tant, el futur és darrere nostre? Parlem del futur com si fos quelcom que arribarà aquí, on som; i el passat és el que s’allunya de nosaltres.
Però el futur és el lloc on anirem i el passat no se’ns allunya, som nosaltres que el deixem enrere.
M.F.
Però el nostre raonament habitual és el contrari. I parlem d’acabar un treball a temps en les pròximes setmanes, per exemple. Però això no és tot. També diem “la setmana següent” per al·ludir a alguna cosa que ens segueix, que ve des de darrere, i no que és davant nostre. Per tant, el futur és darrere nostre? Parlem del futur com si fos quelcom que arribarà aquí, on som; i el passat és el que s’allunya de nosaltres.
Però el futur és el lloc on anirem i el passat no se’ns allunya, som nosaltres que el deixem enrere.
M.F.
19.6.11
Durant tota la història
Durant tota la història, els pobles i civilitzacions han necessitat un punt d'inici per començar a comptar el temps, ja fos un esdeveniment històric o hipotètic. Sempre hem tingut la necessitat de controlar allò que realment se’ns escapa de les mans. El problema del temps s’ha intentat resoldre des de l'antiga filosofia grega, per saber què hi ha abans i després, què és.
La societat actual, una civilització dels rellotges, mostra una gran necessitat de mesurar el temps. Busquem un ordre en el nostre entorn caòtic, no podem entendre que les coses passen per casualitat, tenim l'esperança de descobrir un sentit i de trobar reconfort en una regularització i estructuració del què passa, del món. Comptar el temps, però, és realment un misteri.
M.F.
La societat actual, una civilització dels rellotges, mostra una gran necessitat de mesurar el temps. Busquem un ordre en el nostre entorn caòtic, no podem entendre que les coses passen per casualitat, tenim l'esperança de descobrir un sentit i de trobar reconfort en una regularització i estructuració del què passa, del món. Comptar el temps, però, és realment un misteri.
M.F.
11.6.11
La matemàtica aporta una visió de la realitat
La matemàtica aporta una visió de la realitat que pot arribar a ser sorprenent. Però no només pel seu caràcter abstracte, sinó també per la traducció que es pot fer del món en forma de nombres. Es miri on es miri, a tot arreu, s’hi troben matemàtiques. Hi són a la vida quotidiana, des de la numeració dels carrers fins a les proporcions geomètriques de les plantes d’edificis com ara l’església de Santa Maria del Mar o el Palau de la Generalitat, tot té un component matemàtic.
Les ciutats són plenes d’anècdotes relacionades amb els nombres i la geometria, amb els matemàtics que donen nom als seus carrers. Però també tot el que fa possible la tecnologia de la imatge, les telecomunicacions, els ordinadors o els automòbils, té un fort component matemàtic. Si ens posem a pensar veurem que no hi ha res que no el tingui.
Per a descobrir-ho només cal utilitzar la mirada matemàtica. Repeticions, combinacions, sèries numèriques i d’altres conceptes matemàtics hi són presents quan s’analitzen, amb cura, els noms de carrers i places, la història íntima d’una ciutat o fets associats a la vida dels seus personatges. Els convido a comprovar-ho. Barcelona en números.
Euclides, Pitàgores, Llull, Descartes, Ferran Sunyer Balaguer, Vives i al Plaça de les Matemàtiques. Són noms de carrers de Barcelona dedicats a gent de matemàtiques. Numèricament parlant, podem parlar de la gent que som, la que ens visita, els quilòmetres quadrats o també on estem situats en el món (coordenades). Però per entendre millor aquesta disciplina, podem transformar la ciutat de Barcelona en nombres.
Podem pensar en l’arrel quadrada de dos (1’41), és a dir, la relació que tenen, en un full de paper, el costat llarg i el costat curt. Al Parc Güell, a la Plaça del Banc Sinuós, tot el que hi ha dessota és una estructura organitzada a partir d’aquesta arrel quadrada. És una estructura en quadrícula que canalitza l’aigua cap a unes grans columnes que la transporten a un estanc. El sobreeixidor d’aquest estanc és la boca del famós drac de Gaudí.
Un nombre amb molt prestigi és l’1,618 (considerat el nombre d’or), que es pot trobar a totes les targetes magnètiques (de crèdit i documents nacionals d’identitat). L’església de Santa Maria del Mar n’és una clara representant, ja que la majoria de rectangles de la planta estan fets seguint aquest cànon. També la façana del Palau de la Generalitat està composta a partir del nombre d’or.
El número 2 permet parlar de curioses repeticions, com la de Carlos Ibáñez, que té una plaça dedicada, i el Marqués de Mulhacén, que té un carrer. La curiositat de la dada prové del fet que Carlos Ibáñez era el Marqués de Mulhacén, un enginyer amb prestigi que ha aconseguit tenir un doble homenatge, un per la banda noble i un altre per la particular.
Les creus de Gaudí representen el número 4. El 6 i les rajoles hexagonals del Passeig de Gràcia o la decoració del Mercat de Santa Caterina, d’Enric Miralles, són inseparables. L’Eixample està completament lligat al número 8, i és que la forma dels xamfrans ideats per Cerdà és perfectament octogonal. Quan al número 12 podem citar els campanars dels apòstols de la Sagrada Família de Gaudí. Tot el projecte de la Sagrada Família està basat en el número 12 i la relació entre tots els elements que componen el temple es basa en divisors de 12.
C.A.
Les ciutats són plenes d’anècdotes relacionades amb els nombres i la geometria, amb els matemàtics que donen nom als seus carrers. Però també tot el que fa possible la tecnologia de la imatge, les telecomunicacions, els ordinadors o els automòbils, té un fort component matemàtic. Si ens posem a pensar veurem que no hi ha res que no el tingui.
Per a descobrir-ho només cal utilitzar la mirada matemàtica. Repeticions, combinacions, sèries numèriques i d’altres conceptes matemàtics hi són presents quan s’analitzen, amb cura, els noms de carrers i places, la història íntima d’una ciutat o fets associats a la vida dels seus personatges. Els convido a comprovar-ho. Barcelona en números.
Euclides, Pitàgores, Llull, Descartes, Ferran Sunyer Balaguer, Vives i al Plaça de les Matemàtiques. Són noms de carrers de Barcelona dedicats a gent de matemàtiques. Numèricament parlant, podem parlar de la gent que som, la que ens visita, els quilòmetres quadrats o també on estem situats en el món (coordenades). Però per entendre millor aquesta disciplina, podem transformar la ciutat de Barcelona en nombres.
Podem pensar en l’arrel quadrada de dos (1’41), és a dir, la relació que tenen, en un full de paper, el costat llarg i el costat curt. Al Parc Güell, a la Plaça del Banc Sinuós, tot el que hi ha dessota és una estructura organitzada a partir d’aquesta arrel quadrada. És una estructura en quadrícula que canalitza l’aigua cap a unes grans columnes que la transporten a un estanc. El sobreeixidor d’aquest estanc és la boca del famós drac de Gaudí.
Un nombre amb molt prestigi és l’1,618 (considerat el nombre d’or), que es pot trobar a totes les targetes magnètiques (de crèdit i documents nacionals d’identitat). L’església de Santa Maria del Mar n’és una clara representant, ja que la majoria de rectangles de la planta estan fets seguint aquest cànon. També la façana del Palau de la Generalitat està composta a partir del nombre d’or.
El número 2 permet parlar de curioses repeticions, com la de Carlos Ibáñez, que té una plaça dedicada, i el Marqués de Mulhacén, que té un carrer. La curiositat de la dada prové del fet que Carlos Ibáñez era el Marqués de Mulhacén, un enginyer amb prestigi que ha aconseguit tenir un doble homenatge, un per la banda noble i un altre per la particular.
Les creus de Gaudí representen el número 4. El 6 i les rajoles hexagonals del Passeig de Gràcia o la decoració del Mercat de Santa Caterina, d’Enric Miralles, són inseparables. L’Eixample està completament lligat al número 8, i és que la forma dels xamfrans ideats per Cerdà és perfectament octogonal. Quan al número 12 podem citar els campanars dels apòstols de la Sagrada Família de Gaudí. Tot el projecte de la Sagrada Família està basat en el número 12 i la relació entre tots els elements que componen el temple es basa en divisors de 12.
C.A.
5.6.11
Aixecar-se tard
Aixecar-se tard.
Somiar despert.
Passejar.
Escoltar la pluja.
Prendre una copa amb els amics.
Viatjar sense maletes.
Deixar-se emportar.
Dormir tranquil.
Donar les gràcies.
Dir t’estimo.
I.T.
Somiar despert.
Passejar.
Escoltar la pluja.
Prendre una copa amb els amics.
Viatjar sense maletes.
Deixar-se emportar.
Dormir tranquil.
Donar les gràcies.
Dir t’estimo.
I.T.
28.5.11
Hi ha qui es passa la vida somiant
Hi ha qui es passa la vida somiant, preparant propostes i projectes, tenint èxits i fracassos. En les petites coses i en les grans coses. En les coses de la cuina o en el disseny d’un somni.
Els somnis, prou que ho sabem, sovint es queden guardats en un calaix. Sobretot aquells que imaginem desperts; els altres, els que ens vénen quan dormim, se’ns escolen entre els mecanismes de la memòria.
Hi ha qui té l’habilitat d’agafar els seus somnis i donar-los forma. Tots, cadascú al seu nivell, ho hem provat, o com a mínim, ho hem imaginat alguna vegada. Ens deixem portar i comencem a calcular moviments i estratègies, fem números amb els nostres amics del banc o caixa de torn i ens llancem, o no, a l’aventura. En aquest país nostre, l’aventura sol ser sinònim d’hipoteca, o de petit negoci, o de família estable, o d’una iniciativa solidària, o d’un compromís amb algú. És allò del seny, del voler trencar la monotonia del qui dies passa anys empeny, amanit amb una mica de rauxa. Per què no?
X.P.
Els somnis, prou que ho sabem, sovint es queden guardats en un calaix. Sobretot aquells que imaginem desperts; els altres, els que ens vénen quan dormim, se’ns escolen entre els mecanismes de la memòria.
Hi ha qui té l’habilitat d’agafar els seus somnis i donar-los forma. Tots, cadascú al seu nivell, ho hem provat, o com a mínim, ho hem imaginat alguna vegada. Ens deixem portar i comencem a calcular moviments i estratègies, fem números amb els nostres amics del banc o caixa de torn i ens llancem, o no, a l’aventura. En aquest país nostre, l’aventura sol ser sinònim d’hipoteca, o de petit negoci, o de família estable, o d’una iniciativa solidària, o d’un compromís amb algú. És allò del seny, del voler trencar la monotonia del qui dies passa anys empeny, amanit amb una mica de rauxa. Per què no?
X.P.
21.5.11
¿Cuál puede ser, en la práctica, el camino?
¿Cuál puede ser, en la práctica, el camino? ¿Por qué no dedicar parte del tiempo a aprender a saber qué es lo que estamos haciendo cuando amamos, creemos, vemos la TV o trabajamos? El camino es largo pero claro. Consiste en hacer una radiografía o en desmontar lo simbólico – descubrir el revés de los tópicos, las imágenes, las instituciones – e intentar tomar un baño de realidad. Sabiendo aceptar lo ambivalente y el pluralismo: porque entonces, sólo entonces, estaremos en condiciones de intentar verdaderas nuevas opciones. No antes.
R.M.
R.M.
15.5.11
La vida de qualsevol persona està feta de preguntes
La vida de qualsevol persona està feta de preguntes. De mil preguntes. Cada dia en surt alguna. A voltes, una d’elles, sense que siguem capaços d’evitar-ho, s’instal·la al nostre cap i no ens abandona fins que no trobem una resposta satisfactòria. O fins que constatem que allò que ens ha turmentat durant un temps no té cap mena de sentit. O fins que decidim passar pàgina o fins que una pregunta ens porta a una altra pregunta, i aquesta a una altra, i a una altra i a una altra.
Hi ha qui opina que la resposta no és el que importa; hi ha qui pensa que la pregunta i com la resolem és el que dóna sentit a les coses de la vida. És, tal vegada, el repte d’interrogar-se, d’aproximar una solució, d’intentar-la i finalment, de trobar-la, el que pren valor. El procés, el joc, el mecanisme, és el que diuen que val la pena. Aconseguit un resultat, assolit un objectiu, el que segueix pren dues vies: gaudim de l’èxit i ens passem una llarga temporada vivint-ne o ens resignem en el fracàs i allà ens quedem o plantegem un nou objectiu.
Personalment afegiria dues qüestions més a aquesta particular visió de la vida: el to de la pregunta i l’abast de l’objectiu.
X.P.
Hi ha qui opina que la resposta no és el que importa; hi ha qui pensa que la pregunta i com la resolem és el que dóna sentit a les coses de la vida. És, tal vegada, el repte d’interrogar-se, d’aproximar una solució, d’intentar-la i finalment, de trobar-la, el que pren valor. El procés, el joc, el mecanisme, és el que diuen que val la pena. Aconseguit un resultat, assolit un objectiu, el que segueix pren dues vies: gaudim de l’èxit i ens passem una llarga temporada vivint-ne o ens resignem en el fracàs i allà ens quedem o plantegem un nou objectiu.
Personalment afegiria dues qüestions més a aquesta particular visió de la vida: el to de la pregunta i l’abast de l’objectiu.
X.P.
7.5.11
Hi ha una sèrie de dibuixos animats
Hi ha una sèrie de dibuixos animats que es va posar de moda quan jo era petit. Es deia Bola de Drac i va ser escrita per Akira Toriyama. Recordo que quan el protagonista estava completament enfonsat i ple de ferides, buscava la «Mongeta màgica», se la menjava i, poc temps després, estava totalment recuperat i a punt per a continuar. Has de buscar la teva pròpia «mongeta màgica».
P.G.
P.G.
30.4.11
Un jove erudit
Un jove erudit, arrogant i cregut va agafar una barca per creuar un riu cabalós d'una riba a l'altra. Silenciós i submís, el barquer va començar a remar amb diligència. De sobte, una bandada d'aus va solcar el cel i el jove preguntà al barquer:
- Bon home, heu estudiat la vida de les aus?
- No, senyor – li replicà el barquer.
- Aleshores, amic, heu perdut la quarta part de la vostra vida.
Al cap d'uns minuts, la barca lliscà molt a la vora d'unes plantes exòtiques que suraven a les aigües del riu. El jove va preguntar al barquer:
- Digueu-me, barquer, heu estudiat botànica?
- No, senyor, de plantes, no en sé res.
- Doncs, ja cal que us digui que heu perdut la meitat de la vostra vida – comentà el petulant jove.
El barquer seguia remant pacientment. El sol del migdia es reflectia lluminosament sobre les aigües del riu. Aleshores, el jove li preguntà:
- Sens dubte, barquer, fa molts anys que solqueu les aigües. Sabeu, per cert, alguna cosa de la naturalesa de l'aigua?
- No, senyor, no en sé res. No sé res ni d'aquestes aigües ni de cap altra.
- Oh, amic! – exclamà el jove –. De veritat que heu perdut les tres quartes parts de la vostra vida.
De sobte, la barca va començar a fer aigües. No hi havia manera de treure-la tota i la barca es va començar a enfonsar.
El barquer va demanar al jove:
- Senyor, sabeu nedar?
- No – li respongué aquest.
- Doncs, em temo, senyor, que vós sí que heu perdut tota la vida.
M.C.
- Bon home, heu estudiat la vida de les aus?
- No, senyor – li replicà el barquer.
- Aleshores, amic, heu perdut la quarta part de la vostra vida.
Al cap d'uns minuts, la barca lliscà molt a la vora d'unes plantes exòtiques que suraven a les aigües del riu. El jove va preguntar al barquer:
- Digueu-me, barquer, heu estudiat botànica?
- No, senyor, de plantes, no en sé res.
- Doncs, ja cal que us digui que heu perdut la meitat de la vostra vida – comentà el petulant jove.
El barquer seguia remant pacientment. El sol del migdia es reflectia lluminosament sobre les aigües del riu. Aleshores, el jove li preguntà:
- Sens dubte, barquer, fa molts anys que solqueu les aigües. Sabeu, per cert, alguna cosa de la naturalesa de l'aigua?
- No, senyor, no en sé res. No sé res ni d'aquestes aigües ni de cap altra.
- Oh, amic! – exclamà el jove –. De veritat que heu perdut les tres quartes parts de la vostra vida.
De sobte, la barca va començar a fer aigües. No hi havia manera de treure-la tota i la barca es va començar a enfonsar.
El barquer va demanar al jove:
- Senyor, sabeu nedar?
- No – li respongué aquest.
- Doncs, em temo, senyor, que vós sí que heu perdut tota la vida.
M.C.
24.4.11
La vida mental es un permanente vaivén
La vida mental es un permanente vaivén que oscila entre la soledad y la compañía. Hay quienes detestan la soledad. Les atemoriza porque la perciben como fracaso, aislamiento, pérdida. Necesitan vivir en enjambre, inmersos en ruidos y visiones urdidos por otros. Ceden su individualidad a la colectividad. Renuncian al "yo" para convertirse en "nosotros", ese devorador sin límites que antes se cocía en la familia, el barrio, la comunidad, y que ahora, globalizado por opiniones, modas, dogmas, informativos e intereses, arrastra sin escapatoria a los entregados al tsunami de lo efímero.
La soledad buscada, allí donde somos capaces de hacer que nada irrumpa ni nos interrumpa, es un infinito espacio de encuentro con nosotros mismos; cuando dejamos de ser hámsters girando en ruedas de cansancios sin fin hacia la nada. La soledad es lo único que nos permite apearnos de tanta carrera loca para, al fin, encontrar y hablar con la propia conciencia, la nuestra, no la de otros. La soledad, ese escenario lento donde se macera el criterio propio, debe ser compatible con la compañía, cuando abrimos la puerta de la intimidad y nos mezclamos con la convivencia veloz, sabiendo que nuestro sabor no se va a disolver entre el de los demás.
Para descansar, se necesitan ocho horas diarias. Para ir bien despiertos, asidos a nuestro "yo" más profundo, ocho minutos de meditación al día son suficientes.
A.B.
La soledad buscada, allí donde somos capaces de hacer que nada irrumpa ni nos interrumpa, es un infinito espacio de encuentro con nosotros mismos; cuando dejamos de ser hámsters girando en ruedas de cansancios sin fin hacia la nada. La soledad es lo único que nos permite apearnos de tanta carrera loca para, al fin, encontrar y hablar con la propia conciencia, la nuestra, no la de otros. La soledad, ese escenario lento donde se macera el criterio propio, debe ser compatible con la compañía, cuando abrimos la puerta de la intimidad y nos mezclamos con la convivencia veloz, sabiendo que nuestro sabor no se va a disolver entre el de los demás.
Para descansar, se necesitan ocho horas diarias. Para ir bien despiertos, asidos a nuestro "yo" más profundo, ocho minutos de meditación al día son suficientes.
A.B.
16.4.11
Expliquen que un col·lega d'Albert Einstein
Expliquen que un col·lega d'Albert Einstein es va sorprendre terriblement quan, en demanar-li que li donés el número de telèfon, Einstein va agafar la guia telefònica per buscar-lo.
El col·lega va preguntar, meravellat:
- Com és que no recorda el seu propi número de telèfon?
El gran geni va arronsar les espatlles i li contestà:
- Per què tractar d'aprendre de memòria una cosa que puc trobar amb tanta facilitat en un llibre?
L.S.
El col·lega va preguntar, meravellat:
- Com és que no recorda el seu propi número de telèfon?
El gran geni va arronsar les espatlles i li contestà:
- Per què tractar d'aprendre de memòria una cosa que puc trobar amb tanta facilitat en un llibre?
L.S.
10.4.11
Som prou intel·ligents per saber que no sabem alguna cosa?
Som prou intel·ligents per saber que no sabem alguna cosa? Som prou savis per diferenciar allò que és digne d'amor d'allò que és font d'odi, allò que és bonic d'allò que és contaminant, allò que és un camí de vida amb sentit d'allò que és destructiu?
És savi optar pel tàndem creativitat-amor, descobrir bones idees, buscar noves alternatives, seleccionar aprenentatges, escollir la visió positiva, qüestionar creences, reinterpretar la realitat diària, perseverar en allò que ens importa, mirar des de molts angles un mateix sostre, filtrar les sospites, prendre consciència dels nostres límits per deixar d'estar limitats, il·luminar-nos amb l'enginy, aprendre dels errors d'un mateix, viure el present sense jutjar i acceptar l'evidència del fet que la vida és sàvia en la seva pròpia senzillesa.
J.S.
És savi optar pel tàndem creativitat-amor, descobrir bones idees, buscar noves alternatives, seleccionar aprenentatges, escollir la visió positiva, qüestionar creences, reinterpretar la realitat diària, perseverar en allò que ens importa, mirar des de molts angles un mateix sostre, filtrar les sospites, prendre consciència dels nostres límits per deixar d'estar limitats, il·luminar-nos amb l'enginy, aprendre dels errors d'un mateix, viure el present sense jutjar i acceptar l'evidència del fet que la vida és sàvia en la seva pròpia senzillesa.
J.S.
2.4.11
Als 20 anys, l’home és com un avió de paper
Als 20 anys, l’home és com un avió de paper: vols ràpids de curta durada. Entre els 20 i els 30 anys, és com un caça militar: preparat 7 dies a la setmana. Ataca qualsevol objectiu. Pot dur diverses missions seguides en poc temps. Entre els 30 i els 40 anys, és un avió intercontinental: horari regular. Destins d’alt nivell. Vols llargs amb poques sorpreses. Clientela cansada i satisfeta. Dels 40 als 50 anys, només du a terme vols regionals: destins coneguts i rutinaris. No sempre surt a l’hora, per la qual cosa s’irrita la clientela. Entre els 50 i els 60, és com un avió de càrrega: molta feina abans d’enlairar-se. Maniobres lentes i poc confort al llarg del viatge. Porta fardells de diferents tipus. Dels 60 als 70, és una ala delta: només vola en excel·lents condicions, evitant maniobres brusques per no caure. En aterrar, es desmunta i es guarda fins al mes que ve. Entre els 70 i els 80 anys, és com un planejador: vola molt de tant en tant i amb auxili. El repertori de maniobres és molt limitat. Un cop a terra necessita ajut per tornar a l’hangar. Entre els 80 i els 90 és un model antic: només serveix com a ornament.
P.L.
P.L.
27.3.11
Moltes gràcies
Moltes gràcies, perquè a vegades es necessita molt poc per fer les coses bé, perquè les coses tenen el valor que tu els hi dones, perquè per ser ràpid només cal que correu darrere dels vostres somnis, perquè si saps qui ets no tens res que demostrar.
I.T.
I.T.
20.3.11
“Un río nunca pasa dos veces por el mismo sitio”
“Un río nunca pasa dos veces por el mismo sitio”, dice un filósofo. “La vida es como un río”, afirma otro filósofo, y así acabamos llegando a la conclusión de que esta es la metáfora que más se aproxima al sentido de la vida. Por lo tanto, es bueno recordar siempre que:
A. Siempre estamos delante de la primera vez.
B. En un valle, andamos más lentamente.
C. Nuestros márgenes siempre son fértiles.
D. Las piedras han de ser contorneadas.
E. Las depresiones necesitan paciencia.
F. Somos únicos.
G. Aunque seamos únicos, en breve seremos muchos.
H. Somos un medio de transporte.
I. Somos una fuente de inspiración.
P.C.
A. Siempre estamos delante de la primera vez.
B. En un valle, andamos más lentamente.
C. Nuestros márgenes siempre son fértiles.
D. Las piedras han de ser contorneadas.
E. Las depresiones necesitan paciencia.
F. Somos únicos.
G. Aunque seamos únicos, en breve seremos muchos.
H. Somos un medio de transporte.
I. Somos una fuente de inspiración.
P.C.
12.3.11
La força d'un somriure (4/4)
La força d’un somriure.
El somriure invencible.
El somriure que ho diu tot.
Aquell somriure que ho torna tot tan fàcil.
Somriure a algú i saber que el fas feliç.
Expressar tot el que sents amb un somriure.
Aquell somriure que, tot i saber que és el que et fa la persona més feliç del món no pot ser res més que un somriure, i que tot i així és suficient.
I.T.
El somriure invencible.
El somriure que ho diu tot.
Aquell somriure que ho torna tot tan fàcil.
Somriure a algú i saber que el fas feliç.
Expressar tot el que sents amb un somriure.
Aquell somriure que, tot i saber que és el que et fa la persona més feliç del món no pot ser res més que un somriure, i que tot i així és suficient.
I.T.
5.3.11
Somriure un somriure (Part 3/4)
Somriure un somriure.
El somriure d’orella a orella.
No poder oferir res més que un somriure.
El somriure com a últim recurs.
No parar de buscar un somriure.
No parar de buscar sempre el mateix somriure.
Apropar-te amb un somriure.
El somriure com a remei.
El somriure que fa que el dia hagi valgut la pena.
I.T.
El somriure d’orella a orella.
No poder oferir res més que un somriure.
El somriure com a últim recurs.
No parar de buscar un somriure.
No parar de buscar sempre el mateix somriure.
Apropar-te amb un somriure.
El somriure com a remei.
El somriure que fa que el dia hagi valgut la pena.
I.T.
27.2.11
El somriure de qui et serveix un cafè (Part 2/4)
El somriure de qui et serveix un cafè.
El somriure de qui està lluny.
Saber somriure en el moment adequat.
El somriure que precedeix les llàgrimes.
El somriure d’algú desconegut.
Donar les gràcies amb un somriure.
Esperar un somriure.
Rebre un somriure inesperat.
I.T.
El somriure de qui està lluny.
Saber somriure en el moment adequat.
El somriure que precedeix les llàgrimes.
El somriure d’algú desconegut.
Donar les gràcies amb un somriure.
Esperar un somriure.
Rebre un somriure inesperat.
I.T.
19.2.11
El somriure de qui et dóna el diari (Part 1/4)
El somriure de qui et dóna el diari.
Qui et saluda amb un somriure.
El somriure còmplice.
Qui et demana un favor amb un somriure.
El somriure del perdó.
El mig somriure.
El somriure com a resposta.
I.T.
Qui et saluda amb un somriure.
El somriure còmplice.
Qui et demana un favor amb un somriure.
El somriure del perdó.
El mig somriure.
El somriure com a resposta.
I.T.
12.2.11
He descubierto el secreto
He descubierto el secreto al llegar a la cima de la montaña y me he dado cuenta que aún hay muchas cosas por escalar. He dedicado un momento al descanso para disfrutar del glorioso panorama que me rodea y mirar el horizonte desde donde inicié mi viaje. Pero, sólo puedo descansar un instante ya que mi libertad implica responsabilidades y mi reto es no rezagarme porque mi larga travesía aún no ha finalizado.
N.M.
N.M.
6.2.11
Un hombre del pueblo de Neguá
Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al alto cielo. A la vuelta contó: dijo que había contemplado desde arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.
-El mundo es eso -reveló- un montón de gente, un mar de fueguitos.
Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tanta pasión que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende.
E.G.
-El mundo es eso -reveló- un montón de gente, un mar de fueguitos.
Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tanta pasión que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende.
E.G.
30.1.11
Rellegint el Kalevala
Rellegint el Kalevala, el famós poema nacional de Finlàndia, trobo en una nota a peu de pàgina un esclat de poesia involuntària. El traductor anota, pel que fa al mot sampo, que els filòlegs finesos encara no s’han posat d’acord si aquesta paraula misteriosa significa «vaixell», «núvia», «molí» o «peix meravellós»; i jo continuo dins d’aquesta boira, somiant llacs blaus i gèlids envoltats de bedollars frondosos com un vers del comte de Foxá. No gaire lluny, penso, hi ha una cabana que guarda llibres antics i nous. Una ventada escampa adesiara la neu que cau. Sobre la pàgina blanca del món, un cabirol escriu un poema en una llengua vella que entenc i no entenc.
X.B.
X.B.
23.1.11
Ser o no ser
Ser o no ser es la esencia de la vida. Esta célebre frase podríamos formularla con otros verbos. Vivir o no vivir, por ejemplo. Puedes vivir los segundos y días con plenitud, felicidad y apreciando cada momento; o bien puedes no vivir, no ser feliz. Y volveríamos al principio. Ser feliz o no ser feliz. Ser o no ser una persona que quiere estrechar la vida entre sus brazos y gozarla al máximo.
Pero la lista es interminable. Y siempre es el conjunto “o no” el que marca la diferencia entre el ser o no ser: soñar o no soñar, reír o no reír, luchar o no luchar, sentir o no sentir, levantarse o no levantarse, intentar o no intentar, amar o no amar.
M.F.
Pero la lista es interminable. Y siempre es el conjunto “o no” el que marca la diferencia entre el ser o no ser: soñar o no soñar, reír o no reír, luchar o no luchar, sentir o no sentir, levantarse o no levantarse, intentar o no intentar, amar o no amar.
M.F.
16.1.11
Components que no poden faltar en una vida plena
Components que no poden faltar en una vida plena: el primer és compartir el temps i l’espai amb persones amb les quals ens uneixen vincles afectius. Poden ser familiars, amics, companys de feina o fins i tot clients, però aquest enllaç ha d’existir. També és imprescindible estar ocupat en tasques amb les quals un se senti identificat i que no siguin imposades. Aquest aspecte val tant per a la feina com per als hobbies. I una cosa molt important: ens hem de sentir competents davant els reptes, percebre que un és capaç de resoldre, que domina la tasca. Hem de disposar d’un bon nivell d’autoacceptació, estar bé amb un mateix. I hem de tenir la percepció que allò que un fa té valor, que la tasca que desenvolupem té un sentit i també dóna sentit a la nostra vida. Finalment, hem d’estar en disposició d’aprendre, de millorar en les nostres facultats. Un dia bo és un dia en el qual hem après alguna cosa.
G.H.
G.H.
9.1.11
He plantat
He plantat, per fi, aquests dies de màgia, un arbre molt especial i hi he penjat els noms de tots els meus amics. Els de prop i els de més lluny. Els de sempre i els que tinc ara. Els que veig cada dia, i els que trobo molt de tant en tant. Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido. Els constants i els inconstants. Els de les hores alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec profundament, i aquells a qui només conec per la seva aparença. Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han passat per la meva vida.
Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai. Un arbre que, en florir, ens porti il·lusió, salut, amor i pau. Tant de bo ens puguem anar retrobant per a compartir els millors desitjos d’esperança, donant una mica de felicitat a aquells que ho han perdut tot.
M.F.
Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai. Un arbre que, en florir, ens porti il·lusió, salut, amor i pau. Tant de bo ens puguem anar retrobant per a compartir els millors desitjos d’esperança, donant una mica de felicitat a aquells que ho han perdut tot.
M.F.
4.1.11
Aquest nou any riu i perdona
Aquest nou any riu i perdona. Oblida els problemes i els rancors. Demana ajuda i fes favors. Dóna sense esperar rebre, però agraeix tot el que rebis. Hauries de somriure al teu fill i escoltar als teus amics. Podries mirar fotografies velles, llegir un bon llibre i acceptar un compliment. Mostra la teva felicitat, fes feliç als que t’envolten i sigues un nen una altra vegada. Permetre’t equivocar-te, perd una mica de temps i apaga la televisió i parla. Aprèn allò que sempre has desitjat. Ves al carrer a passejar, canta les teves cançons preferides i busca el petit regal de la felicitat. Estaria bé que anessis a la biblioteca i escoltessis el silenci i que diguessis a la persona estimada que l’estimes molt.
Respira profundament i cultiva l’amor. Somriu.
M.F.
Respira profundament i cultiva l’amor. Somriu.
M.F.
28.12.10
Neu
Neu
Il·lusió
Dolços
Bellesa
Records
Compartir
Llar de foc
Innocència
Llums al carrer
Cares de felicitat
Grossa de Nadal
Donar sense rebre
Escudella i carn d'olla
Escriure als Reis Mags
Joia a la cara dels nens
Màgia
Pau
M.F.
Il·lusió
Dolços
Bellesa
Records
Compartir
Llar de foc
Innocència
Llums al carrer
Cares de felicitat
Grossa de Nadal
Donar sense rebre
Escudella i carn d'olla
Escriure als Reis Mags
Joia a la cara dels nens
Màgia
Pau
M.F.
22.12.10
Dicen que las navidades
Dicen que las navidades son de los niños. Todas las ilusiones, las alegrías, los juguetes, Papá Noel, los Reyes, las cabalgatas, existen porque ellos creen en la magia y esperan durante todo el año el día en que sus pequeños sueños se conviertan en regalos por abrir. Es el momento de sentir su inocencia, de jugar a la ilusión, de ver aquella luz irrepetible en sus ojos y por la cual vale la pena hacer hasta lo imposible por generarla.
A.B.
A.B.
11.12.10
És tard, no sé quina hora és
És tard, no sé quina hora és però és fosc fa estona. És fàcil veure que no hi ets, ni un paper, ja poc importa. Poso els peus a terra, vull caminar, necessito despertar en un dia radiant; encara em queda temps per descobrir tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir. Corren, corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van. I ploren, ploren pels carrers ploren, com gotes d’aigua s’enyoren aquells que ja no es veuran.
Difícil descobrir qui soc avui, una gota em cau mentre un altre em treu la set. Plou i fa sol alhora, tomba la bala, tomba la bala que m’apuntava, era la meva i jo mateix em disparava. Raig de llum il·lumina’m, treu-me el fum. Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma, no s’esborren, em conformo en mirar-me, mirar-me de dins cap a fora.
On puc anar-te a buscar? Nena no és broma... Hauria d’haver estat diferent, però en un moment s’han tancat les portes. Poso els peus a terra, vull caminar, necessito despertar en un dia radiant. Encara em queda temps per descobrir tot allò que t’he amagat i que no t’he volgut dir. Corren, corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van. I ploren, ploren pels carrers ploren, com gotes d’aigua s’enyoren aquells que ja no es veuran.
J.T.
Difícil descobrir qui soc avui, una gota em cau mentre un altre em treu la set. Plou i fa sol alhora, tomba la bala, tomba la bala que m’apuntava, era la meva i jo mateix em disparava. Raig de llum il·lumina’m, treu-me el fum. Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma, no s’esborren, em conformo en mirar-me, mirar-me de dins cap a fora.
On puc anar-te a buscar? Nena no és broma... Hauria d’haver estat diferent, però en un moment s’han tancat les portes. Poso els peus a terra, vull caminar, necessito despertar en un dia radiant. Encara em queda temps per descobrir tot allò que t’he amagat i que no t’he volgut dir. Corren, corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van. I ploren, ploren pels carrers ploren, com gotes d’aigua s’enyoren aquells que ja no es veuran.
J.T.
4.12.10
El mundo está lleno de mujeres inteligentes
El mundo está lleno de mujeres inteligentes, elegantes, educadas. El mundo está repleto de mujeres así que hacen que la vida de uno sea mejor, más grata. Me rodean desde siempre. Y a ustedes también. Las tengo, las he tenido, en mis lugares de trabajo, en mi familia, entre mis amigas. Las veo por todas partes. Mujeres tiernas, que tratan al mundo con delicadeza. Buenas madres, buenas hijas.
Mujeres que son reservadas con lo que les cuentas, que nunca te ofenden. Mujeres a cuyo lado uno siempre se siente un rey. Mujeres de quienes los hombres se enamoran; de su inteligencia, de sus corazones.
M.C.
Mujeres que son reservadas con lo que les cuentas, que nunca te ofenden. Mujeres a cuyo lado uno siempre se siente un rey. Mujeres de quienes los hombres se enamoran; de su inteligencia, de sus corazones.
M.C.
28.11.10
A veces siento que todos tienen problemas
A veces siento que todos tienen problemas. A veces siento como si nadie quisiera resolverlos. Miro a mi alrededor y todo lo que me parece ver es gente yendo a ninguna parte, esperando simpatía. Es como si estuviéramos fingiendo en el guión del destino. Dime donde está nuestra inspiración. La vida es aquello que pasa mientras estás ocupado dando excusas. Otro día, otra víctima. Pero eso no me pasará a mí porque la vida no espera.
Qué pasa si dejo el camino. Qué pasa si cometo errores. ¿Estarás tú aquí? ¿Y si cambio el mundo? ¿Y si cojo la culpa? Qué pasa si soy el que decide coger la culpa. Mi corazón aun está vivo. Qué pasa si no puedo ir contigo. O si estoy graduado. ¿Y si no lo estoy? Poco a poco me voy rindiendo mientras el mundo se mantiene perdiendo la fe.
S.P.
Qué pasa si dejo el camino. Qué pasa si cometo errores. ¿Estarás tú aquí? ¿Y si cambio el mundo? ¿Y si cojo la culpa? Qué pasa si soy el que decide coger la culpa. Mi corazón aun está vivo. Qué pasa si no puedo ir contigo. O si estoy graduado. ¿Y si no lo estoy? Poco a poco me voy rindiendo mientras el mundo se mantiene perdiendo la fe.
S.P.
6.11.10
Anem pel món entre ombres (Part 3)
Anem pel món entre ombres, avançant a les palpentes, mirant de fit a fit el que no es veu, temptejant el que no es pot percebre sense risc. Això que veiem, i que anomenem món, que no és simplement la nostra presó interior projectada vers l’exterior? Les ombres que veiem, que no són per ventura les nostres pròpies foscors que s’escapen en va per la corda fluixa de l’horitzó? No ho sé pas. Només sé que em neguiteja, com si fos una cosa que oblido irremeiablement i que, neci, provo de recordar. Ja us ho dic: ho tinc a la punta de la llengua. I llavors sorgeix l’erm, la inexistència, allò que ja no fuig perquè se n’ha anat de manera definitiva. La nostra memòria és com aigua en cistella: algun dia, inevitablement, no hi quedarà res. Tan sols -potser- la nostra consciència ardent i tentinejant: una rosa trèmula al jardí de l’hivern.
X.B.
X.B.
Torno a tantes tardes perdudes (Part 2)
Torno a tantes tardes perdudes, per carrers sinuosos que no anaven enlloc, en ciutats estranyes, fa tants anys: a Coïmbra, aquella doneta que venia castanyes ensucrades a la Praça do Comércio i que, quan li’n vaig comprar, em va desitjar que la vida em repartís les millors cartes; a Roma, en el Calisto, assegut a l’interior del bar, a gran nit, i ella es va alçar per demanar-me foc per al cigarret i em va oferir aigua per al cor sec; aquí mateix, a Uviéu, aquest mateix matí, venint per la Cai Cimavilla cap a la Plaza de la Catedral: el captaire que pidolava a la porta de la capella de la Balesquida, que no m’ha mirat com si m’hagués de dir alguna cosa, alguna cosa essencial que algun dia recordaré?
X.B.
X.B.
Vides breus, incandescents (Part 1)
Vides breus, incandescents, que passen un dia fugaçment al costat nostre deixant, potser, una empremta de misteri o, tal vegada, només una melangia confusa, imprecisa, clarament immaterial i, en tot cas, igualment fugissera i breu. Vides que passen a tocar d’un mateix, com dic, deixant quelcom que perdura, que se’n va, quelcom prou contradictori i paradoxal: com si l’oblit, al capdavall, fos senzillament una forma allisada i polida de la memòria.
X.B.
X.B.
31.10.10
El 10% de nuestra vida
El 10% de nuestra vida son cosas que nos pasan y que no podemos evitar y el 90% lo forman nuestras reacciones a las cosas que nos pasan. Sobre estas sí podemos tener el control. Pone el ejemplo del 10%: el coche se nos para, llueve, se retrasa el avión... no podemos evitarlo.
Pero un día durante el rápido desayuno la hija pequeña vuelca el café sobre nuestra camisa. Nos enfurecemos, ella se pone a llorar, gritamos a la esposa que ha entrado en escena, nos cambiamos la camisa y la niña aún llora y tiene que arreglarse. Al fin pierde el autobús, hay que llevarla al colegio, llegamos con retraso y malhumor a la oficina... ¿No habría ido todo mejor si no nos hubiéramos enfurecido? Es la parte del 90%.
S.C.
Pero un día durante el rápido desayuno la hija pequeña vuelca el café sobre nuestra camisa. Nos enfurecemos, ella se pone a llorar, gritamos a la esposa que ha entrado en escena, nos cambiamos la camisa y la niña aún llora y tiene que arreglarse. Al fin pierde el autobús, hay que llevarla al colegio, llegamos con retraso y malhumor a la oficina... ¿No habría ido todo mejor si no nos hubiéramos enfurecido? Es la parte del 90%.
S.C.
24.10.10
Que ens coneixem?
- Que ens coneixem? – pregunta Cary Grant.
- Per què ens havíem de conèixer? – contesta Audrey Hepburn.
- No ho sé, m’ho ha semblat... – respon ell amb indiferència.
- Ja conec moltíssima gent. Fins que no hi hagi baixes, no em queda lloc per a les noves amistats – comenta, distant, Audrey.
- De seguida que es mori un dels seus amics, avisi’m – amolla ell.
- Covard – somriu ella.
I la fredor del dia, amb les punyetes de sempre, es dilueix en el got de whisky de la nit.
X.B.
- Per què ens havíem de conèixer? – contesta Audrey Hepburn.
- No ho sé, m’ho ha semblat... – respon ell amb indiferència.
- Ja conec moltíssima gent. Fins que no hi hagi baixes, no em queda lloc per a les noves amistats – comenta, distant, Audrey.
- De seguida que es mori un dels seus amics, avisi’m – amolla ell.
- Covard – somriu ella.
I la fredor del dia, amb les punyetes de sempre, es dilueix en el got de whisky de la nit.
X.B.
17.10.10
El món de les idees
El món de les idees és per mi l’important; conceptes que no pots veure o tocar físicament, com l’amor, l’amistat, la intel·ligència o la bondat. En la nostra societat hem de creure més en allò que ens diu la raó que en allò que ens mostren els ulls, les orelles o els dits, perquè pot ésser enganyós i a més tenim la capacitat d’anar més enllà dels objectes, d’interpretar, de saber. Tot i això, també són importants coses materials o que es veuen com un regal, un somriure o un petó, però al darrere hi ha l’altre món, el de les idees, amb els sentiments i allò que representen.
M.F.
M.F.
9.10.10
Miro ahora a mí alrededor
Miro ahora a mí alrededor, veo miles de vidas que no sé como son. Cada uno su historia, cada uno su rol. Somos sólo personas. Unos que viven mejor porque usan el afecto como el primer valor. Otros que andan a golpes con su corazón y no cuidan su vida. Somos un trozo de vida, la parte más viva del gran universo y también lo peor. Virtud y caída. Verdad y mentira. Con capacidad de dar amor.
Somos un trozo de amor, como un saco de llanto, de risa y temor. Somos muchas películas, distinto guión. Unos que quieren ser dios, otros viven contentos siendo lo que son. Otros luchan su trozo, otros lloran su horror. Que somos sólo personas.
D.M.
Somos un trozo de amor, como un saco de llanto, de risa y temor. Somos muchas películas, distinto guión. Unos que quieren ser dios, otros viven contentos siendo lo que son. Otros luchan su trozo, otros lloran su horror. Que somos sólo personas.
D.M.
2.10.10
A vegades, l'ésser humà es col·lapsa
A vegades, l’ésser humà es col·lapsa. A tots ens ha passat algun cop. Ens trobem sense forces i perdem el control. Aleshores, el millor que pots fer és comptar fins a 10, o fins el número que la situació requereixi i seure tranquil·lament per tal de descansar la ment.
És important saber posar ordre dins el cap. Però en moments així, és recomanable buidar-lo. Agafar un bocí de paper i un bolígraf i anotar les nostres tasques i idees. Així, amb un cop d’ull et pots fer càrrec de la feina que tens i com organitzar-te-la. Però aquest mètode té un petit defecte: t’hi pots acostumar i potser la teva memòria s’hi acomoda. Tot i això, una llibreteta, llistats o petites notes sempre donen la tranquil·litat que de tant en tant ens fa tanta falta. O potser cada dia.
Això sí, no perdis mai els papers.
M.F.
És important saber posar ordre dins el cap. Però en moments així, és recomanable buidar-lo. Agafar un bocí de paper i un bolígraf i anotar les nostres tasques i idees. Així, amb un cop d’ull et pots fer càrrec de la feina que tens i com organitzar-te-la. Però aquest mètode té un petit defecte: t’hi pots acostumar i potser la teva memòria s’hi acomoda. Tot i això, una llibreteta, llistats o petites notes sempre donen la tranquil·litat que de tant en tant ens fa tanta falta. O potser cada dia.
Això sí, no perdis mai els papers.
M.F.
24.9.10
Siempre he querido saber
- Siempre he querido saber si yo sería capaz de amar como usted ama – le dijo un discípulo a su maestro hindú -. ¿Pero cómo puedo saber si mi amor es lo suficiente grande?
- Intenta averiguar si te entregas o si huyes de tus emociones. Pero no hagas preguntas como ésta, pues el amor no es ni grande ni pequeño. Es amor y no se puede medir un sentimiento como se mide una carretera. Si intentas conocer sus dimensiones, apenas lograrás vislumbrar su reflejo, como el de la Luna en un lago; no estarás recorriendo tu camino.
P.C.
- Intenta averiguar si te entregas o si huyes de tus emociones. Pero no hagas preguntas como ésta, pues el amor no es ni grande ni pequeño. Es amor y no se puede medir un sentimiento como se mide una carretera. Si intentas conocer sus dimensiones, apenas lograrás vislumbrar su reflejo, como el de la Luna en un lago; no estarás recorriendo tu camino.
P.C.
19.9.10
Aunque a veces no seamos conscientes
Aunque a veces no seamos conscientes, cada día hacemos equilibrismos con un único objetivo: ser felices. Porque digamos lo que digamos, lo que el ser humano busca a lo largo de su vida es encontrar ese estado de gracia, a veces tan esquivo, que es sentirse bien. Tras una larga experiencia de ensayos y errores, aprendemos a identificar lo que nos conviene de lo que no. Ya no se trata de abrir los brazos para que el peso de nuestro cuerpo se mantenga. Se trata de algo más importante: equilibrar el peso de nuestras acciones y decisiones.
La razón es necesaria para la supervivencia, pero al final de los finales es en la mezcla perfecta de la razón y la emoción donde el equilibrio se mantiene. Como bien dice Marina: “La verdadera inteligencia es una mezcla de conocimiento y afecto. Uno tiene que ver con datos y el otro con valores. Vivimos entre ambas cosas inevitablemente”. Allí reside el equilibrio.
A.B.
La razón es necesaria para la supervivencia, pero al final de los finales es en la mezcla perfecta de la razón y la emoción donde el equilibrio se mantiene. Como bien dice Marina: “La verdadera inteligencia es una mezcla de conocimiento y afecto. Uno tiene que ver con datos y el otro con valores. Vivimos entre ambas cosas inevitablemente”. Allí reside el equilibrio.
A.B.
12.9.10
Los taoístas cuentan, que, en el principio de los tiempos
Los taoístas cuentan que, en el principio de los tiempos, el espíritu y la materia se enfrentaron en mortal combate. Finalmente, el espíritu triunfó y la materia fue condenada a vivir para siempre en el interior de la Tierra. Antes de que esto sucediese, no obstante, su cabeza golpeó en el firmamento, haciendo pedazos el cielo estrellado. La diosa Niuka salió del mar, resplandeciente en su armadura de fuego. Hirviendo los colores del arco iris en una marmita, consiguió recolocar las estrellas en su lugar, pero le faltó encontrar dos pequeños fragmentos y el firmamento se quedó incompleto.
Éste es el origen del amor: dos almas siempre están recorriendo la Tierra en busca de su otra parte. Cuando se encuentran, consiguen encajar los dos pedazos que faltan en el cielo, y el universo entero pasa a tener sentido para la pareja.
P.C.
Éste es el origen del amor: dos almas siempre están recorriendo la Tierra en busca de su otra parte. Cuando se encuentran, consiguen encajar los dos pedazos que faltan en el cielo, y el universo entero pasa a tener sentido para la pareja.
P.C.
5.9.10
No hay nada más sensato que la búsqueda de la felicidad
No hay nada más sensato que la búsqueda de la felicidad. Y las vacaciones son un proyecto encapsulado de tratar de vivirla o, cuando menos, rozarla. Es el teórico momento de encontrarnos con nosotros mismos, porque cuando la obligación se relaja, la conciencia se dilata.
Y en esas llegó septiembre. La realidad, cruda o bien asada, es el primer plato que siempre nos comemos a la vuelta de unas largas vacaciones. Y mientras lo vamos masticando, es un magnífico momento para, desde la intimidad, abrirle paso a la conciencia y tratar de visualizar nuestra realidad y nuestro previsible futuro. Para decidir, proyectar, soñar o despertar. Para crecer, seguir o acabar. Para vivir.
A.B.
Y en esas llegó septiembre. La realidad, cruda o bien asada, es el primer plato que siempre nos comemos a la vuelta de unas largas vacaciones. Y mientras lo vamos masticando, es un magnífico momento para, desde la intimidad, abrirle paso a la conciencia y tratar de visualizar nuestra realidad y nuestro previsible futuro. Para decidir, proyectar, soñar o despertar. Para crecer, seguir o acabar. Para vivir.
A.B.
29.8.10
Tots seguim un camí
Tots seguim un camí. De vegades ens du a un lloc inesperat o ens fa donar un tomb innecessari. Pot estar ple de pedres o males herbes o bé de gespa i fonts. Ens farà patir o ens farà gaudir. O potser una mica de cada. Segurament. Ara bé, segur que tots tenim el nostre. A alguns els costarà més trobar-lo, però mentre el busquen, no passen ja per un camí, d’incertesa, de recerca? I aquells a qui ja els ve donada una ruta, no busquen un altre camí, personal i de llibertat?
Hi deu haver més d’un camí per cada un de nosaltres, diferents terrenys, altures i llargàries, i fins i tot camins d’altres persones que se’ns creuen, però que al cap i a la fi formen el nostre únic camí: la vida.
M.F.
Hi deu haver més d’un camí per cada un de nosaltres, diferents terrenys, altures i llargàries, i fins i tot camins d’altres persones que se’ns creuen, però que al cap i a la fi formen el nostre únic camí: la vida.
M.F.
20.8.10
Preguntar-nos per les vacances
Preguntar-nos per les vacances ha deixat de ser com parlar del temps, ja no és només una conversa d’ascensor o de màquina de cafè. Si interrogues sobre les vacances el teu contertuli corres el risc de saber que ha estat acomiadat, que la seva empresa està a punt de tancar o, en el millor dels casos, descobrir les servituds econòmiques que comporta el fill que se n’ha anat a estudiar a l’estranger o que està a punt de començar una carrera universitària. Sí, amics, les vacances ja no són el que eren. Però, sobretot, les vacances han deixat de ser aquella desconnexió absoluta del treballador amb el món productiu. Els experts coincideixen a assenyalar que el tradicional repartiment de l’oci està canviant i que les vacances sensu estrictu de quatre setmanes (sí, les que serveixen per desconnectar) sembla que han passat a millor vida. Dues setmanes, i, amb sort, alguna escapadeta. Això sí, els que tinguin ocasió, que intentin atrapar al vol alguns dies la resta de l’any.
B.G.
B.G.
15.8.10
Parlo d'explicar-vos
Parlo d’explicar-vos els meus pitjors instants d’estiu. Són petits però són part del que sóc ja que són part dels meus estius. I, com no pot ser d’altra manera, ho explicaré en forma de llista. Tercer pitjor instant d’estiu. Va ser quan tenia 7 anys. El meu germà i jo ens vam perdre a Lloret de Mar. Els meus pares, preocupats, la policia buscant-nos i nosaltres perduts durant quatre hores. Vam topar amb un policia immens que va decidir alliçonar-nos i ens va dir que ens portaria al calabós. I va mantenir la seva amenaça fins a arribar al cotxe patrulla, perquè en aquell instant el meu pare sempre m’explica que vaig preguntar “Puc portar les meves joguines a la presó?”, i ell no va poder fer res més que riure. Segon pitjor instant d’estiu. Va ser amb 9 anys a Cardedeu. El meu millor amic tenia un gos. I el primer dia de l’estiu el gos em va mossegar a la cama. Res greu. Però el segon dia que vaig tornar a veure’l em va tornar a mossegar una altra vegada. Durant el mes de juliol em va mossegar sis cops. I vaig pensar que havia de decidir entre la meva cama o el meu millor amic. Gran problema d’estiu. Li vaig explicar el dilema a l’avi del meu amic i ell em va dir “No pensis mai que un problema únicament té dues solucions, sempre n’hi ha una tercera, sempre...”. L’endemà el gos va aparèixer amb morrió i jo vaig conservar el meu millor amic. Primer pitjor instant de l’estiu. Va ser un estiu terrible. Tenia 11 anys i vaig agafar la varicel•la. Vaig passar tres setmanes caloroses sol a casa. Fins que... em vaig curar i els altres nens van enxampar la varicel•la. Vaig poder anar a veure’ls a tots. Era com immune i va ser genial. Em vaig sentir com un superheroi.
Ho sé, això anava del pitjor estiu, però jo crec que pitjor i estiu són dues paraules incompatibles. Així que us desitjo que, si esteu passant un mal estiu, us doneu temps, confieu i us asseguro que aviat es convertirà en el vostre millor estiu.
A.E.
Ho sé, això anava del pitjor estiu, però jo crec que pitjor i estiu són dues paraules incompatibles. Així que us desitjo que, si esteu passant un mal estiu, us doneu temps, confieu i us asseguro que aviat es convertirà en el vostre millor estiu.
A.E.
8.8.10
Tanco lentament els ulls a mesura que el líquid fred m’alleuja la gola seca
Tanco lentament els ulls a mesura que el líquid fred m’alleuja la gola seca. Fa calor. Molta calor. Encara amb els ulls tancats sento com em passa pel costat un grup de gent que fa broma i entre les seves rialles puc sentir el suau murmuri del mar que acaricia la sorra de la platja. Fa calor. Però el llibre que estic llegint parla de paisatges gelats i de tempestes de neu on la gent no ha de portar mai ventalls ni beure granissats per refrescar-se. Fa calor i per això em nego a obrir els ulls. El meu nas ensuma les exquisideses que avui ha planejat el xef del restaurant on sempre he volgut anar, mentre intento disfrutar d’una brisa suau que em bressola els cabells. I d’un granissat. I d’un gelat de menta amb xocolata. Faig un glop més per refrescar-me i obro els ulls de sobte al descobrir que l’aigua ja està massa calenta i que ja no hi ha màgia. Ni hi ha mar, ni brisa, ni temps per a lectures ni gelats de menta. Perquè s’ha acabat el temps lliure i he de continuar treballant en aquest tòrrid dilluns d’agost.
E.M.
E.M.
1.8.10
Una vez dichas, una vez que han quedado en libertad
Una vez dichas, una vez que han quedado en libertad en el dominio público, las palabras pueden cobrar significados inéditos y fundar nuevas líneas de pensamiento. ¿Por qué nos tomamos las palabras tan en serio? Sócrates nunca se cansó de insistir en que las palabras debían elegirse con cuidado y pronunciarse con propiedad para que la luz de la razón brillase de modo más contundente. Con frecuencia, Sócrates compara la filosofía y la música; según él, al igual que esta última, la filosofía tiene la capacidad de transformar el alma de los oyentes. Las palabras son como la música. Los pensamientos bien razonados, expresados en palabras adecuadas, pueden conmovernos tan profundamente como una sinfonía o un hipnótico ritmo de percusión.
E.B.
E.B.
25.7.10
Hi ha dos grans moments en un viatge
Hi ha dos grans moments en un viatge: la preparació i el record. Els viatges ens permeten perllongar la vida, perquè fan que la visquem amb més intensitat. Una intensitat que també retrobarem en l’assaboriment dels records. Viatjar ens permet sentir una càrrega emocional especial quan reconstruïm uns fets en la distància, i podem reflexionar sobre nosaltres mateixos, sobre les conseqüències d’aquelles nostres accions, i sobre com van incidir en un futur que ara ja és passat. Això també ho podem aplicar a la vida quotidiana, però normalment hem de furgar molt per no acabar resignant-nos a la grisa panoràmica a què ens pot abocar la rutina diària. El record del viatge sol tenir un espectre cromàtic diferent. Compte, però, que si veiem tantes coloraines, podem acabar enlluernats i perdre de vista la dura realitat. Els autèntics viatgers són els que cerquen recórrer el món portant al cor i a l’ànima la imatge del punt de partença.
K.M.
K.M.
18.7.10
Entendemos las virtudes como aquellos rasgos de carácter
Entendemos las virtudes como aquellos rasgos de carácter que ayudan a quien los posee a ser buena persona. Entre ellos no sólo se cuenta la tendencia a actuar de modo virtuoso, sino también la disposición a experimentar ciertos sentimientos y emociones igualmente virtuosos. Aristóteles enumera como virtudes la valentía, la moderación, la liberalidad o la magnificencia, la magnanimidad, la confianza en la propia valía, la mansedumbre, la amabilidad, la honradez, la agudeza y la modestia. Por supuesto, este listado no es exhaustivo. Con todo, nos proporciona una buena idea de los rasgos necesarios para ser una buena persona.
G.J.
G.J.
12.7.10
En un mundo donde la burocracia sigue creciendo
En un mundo donde la burocracia sigue creciendo y existe un exceso de información, también nosotros corremos el peligro de que nuestras voces se ahoguen. El gran reto de las sociedades contemporáneas, tanto orientales como occidentales, consiste en descubrir la manera de respetar los proyectos del otro de manera crítica, permitiendo que todas la voces se escuchen. Antes que ser tolerantes, tendríamos que prestar atención. De lo contrario, cada vez habrá más personas que se sientan relegadas a los márgenes de la sociedad y busquen medios más destructivos para comunicarse. Y en el mundo real, no siempre podemos volver a ponernos en pie con tanta facilidad.
E.B.
E.B.
3.7.10
Las opciones que brinda Buenos Aires
Las opciones que brinda Buenos Aires en materia de tiempo libre y gastronomía están circunscriptas a la economía de signos y espacio. La concurrencia a los restaurantes de línea verde son una muestra clara de cómo la expansión de la cultura light se evidencia en los hábitos y usos del tiempo de los sujetos que, ávidos por optimizar su calidad de vida, también hacen de su cotidianeidad un culto a lo natural y, en este sentido, apropiarse de las costumbres orientales parece ser ineludible. La mayoría de estos dueños son argentinos que conscientes del estilo de vida light han hecho de la oferta gastronómica un rito a lo orgánico y natural en una contundente apropiación de valores, creencias y costumbres de Oriente reconvirtiéndolas y adaptándolas a las necesidades locales. Es que el misticismo de estos lugares invita a la relajación, la distensión y el consumo de platos sanos; combo que asegura al sujeto light una mejor calidad de vida.
A.J.
A.J.
28.6.10
Glorioso o intrascendente
Glorioso o intrascendente, hoy va a ser un día único porque jamás volverá a repetirse de idéntica manera. Aunque nuestro cerebro va a ignorar mucha información, sin duda absorberá, codificará y archivará palabras, gestos, hechos y decisiones de nuestro entorno, desde el personal al mundial. Y cuando esta noche cerremos los ojos, tal vez sin que nos demos cuenta, seremos un poco o bastante distintos de cómo nos levantamos por la mañana. Vivir es un permanente ejercicio de interpretar la novedad.
A.B.
A.B.
19.6.10
Si goséssiu saber tant com goseu posseir
Si goséssiu saber tant com goseu posseir. Si tinguéssim el valor d’aprendre a deixar de banda allò innecessari i material i valoréssim els valors intangibles com el coneixement, la tolerància i la diversitat estaríem en un món millor, més solidari i savi. Actualment, es dóna molta importància als béns materials, a les possessions, a la riquesa. Però hi ha unes riqueses més importants, hauríem de voler ser rics en un altre sentit. Cada dia aprendre quelcom nou, una cultura, una història, per tal de donar un sentit a la nostra vida. Estar plens per dins, a l’esperit, a la ment i al cor és més important que tenir plens els comptes corrents i no saber qui ets o què vols realment.
M.F.
M.F.
11.6.10
La rutina es un papel de lija
La rutina es un papel de lija que desgasta las ilusiones. Demasiadas veces lo cotidiano nos conduce a la monótona repetición de conductas, conversaciones y escaramucillas sin vuelo que transforman las hojas de nuestro calendario en un libro sin texto.
Por el contrario, las ilusiones conseguidas son aquellas que quedan impresas para siempre en el libro del mejor recuerdo, esas épocas en las que tomamos consciencia de que el auténtico nivel de vida no lo da ni depende del dinero, sino de la felicidad, ese sentimiento que surge cuando lo soñado y lo vivido transcurren paralelos como los raíles del ferrocarril.
A.B.
Por el contrario, las ilusiones conseguidas son aquellas que quedan impresas para siempre en el libro del mejor recuerdo, esas épocas en las que tomamos consciencia de que el auténtico nivel de vida no lo da ni depende del dinero, sino de la felicidad, ese sentimiento que surge cuando lo soñado y lo vivido transcurren paralelos como los raíles del ferrocarril.
A.B.
6.6.10
Després de la pallissa de fer Auckland-Brisbane, Brisbane-Hong-Kong, Hong-Kong-Osaka
Després de la pallissa de fer Auckland-Brisbane, Brisbane-Hong-Kong, Hong-Kong-Osaka, arribant a la terminal vaig agafar el telèfon i vaig marcar el número de l’oficina permanent. I algú a l’altra banda em contestà en japonès.
- Excusi’m - li vaig dir -. Sóc en Daniel Wallager instructor de l’Acadèmia Internacional.
I em va deixar anar un altre discurset en japonès.
- Senyoreta, hi ha algú que parli anglès?
I em va tornar a respondre en japonès.
Vaig penjar. Em dec haver equivocat de número - vaig pensar -. Ho tornaré a provar. Vaig marcar amb molta cura, però es va tornar a repetir la mateixa situació.
- No pot ser que m’hagi equivocat. Tornaré a comprovar el telèfon.
Sense cap dubte d’equivocar-me, vaig tornar a trucar i es va repetir idènticament el mateix que els altres cops. Ja estava desesperat, quan vaig veure que s’apropava el meu company de seient del vol Hong-Kong-Osaka. Era un comerciant d’Osaka que, per la seva feina, anava sovint a Hong-Kong i parlava correctament anglès i japonès. El vaig cridar i li vaig explicar el que passava.
- No et preocupis - em va dir -. Deixa-m’hi trucar.
Va trucar i al cap de 30 segons, sense haver dit res, va penjar.
- Mira, David, la senyoreta que surt a la gravació diu que hi ha les línies ocupades i que tornis a trucar d’aquí a uns minuts.
K.M.
- Excusi’m - li vaig dir -. Sóc en Daniel Wallager instructor de l’Acadèmia Internacional.
I em va deixar anar un altre discurset en japonès.
- Senyoreta, hi ha algú que parli anglès?
I em va tornar a respondre en japonès.
Vaig penjar. Em dec haver equivocat de número - vaig pensar -. Ho tornaré a provar. Vaig marcar amb molta cura, però es va tornar a repetir la mateixa situació.
- No pot ser que m’hagi equivocat. Tornaré a comprovar el telèfon.
Sense cap dubte d’equivocar-me, vaig tornar a trucar i es va repetir idènticament el mateix que els altres cops. Ja estava desesperat, quan vaig veure que s’apropava el meu company de seient del vol Hong-Kong-Osaka. Era un comerciant d’Osaka que, per la seva feina, anava sovint a Hong-Kong i parlava correctament anglès i japonès. El vaig cridar i li vaig explicar el que passava.
- No et preocupis - em va dir -. Deixa-m’hi trucar.
Va trucar i al cap de 30 segons, sense haver dit res, va penjar.
- Mira, David, la senyoreta que surt a la gravació diu que hi ha les línies ocupades i que tornis a trucar d’aquí a uns minuts.
K.M.
29.5.10
Me quedo callado
Me quedo callado, soy como un niño dormido que puede despertarse con apenas sólo un ruido, cuando menos te lo esperas, cuando menos lo imagino. Sé que un día no me aguanto y voy y te miro. Y te lo digo a los gritos y te ríes y me tomas por un loco atrevido, pues no sabes cuánto tiempo en mis sueños has vivido, ni sospechas cuando te nombré. Yo no me doy por vencido, yo quiero un mundo contigo, juro que vale la pena esperar, y esperar un suspiro, una señal del destino; no me canso, no me rindo, no me doy por vencido.
Tengo una flor de bolsillo, marchita de buscar a una mujer que me quiera y reciba su perfume hasta traer la primavera y me enseñe lo que no aprendí de la vida que brilla más cada día, porque estoy tan sólo a un paso de ganarme la alegría, porque el corazón levanta una tormenta enfurecida; desde aquel momento en que te vi. Yo no me doy por vencido, yo quiero un mundo contigo, juro que vale la pena esperar, y esperar un suspiro, una señal del destino; no me canso, no me rindo, no me doy por vencido.
Este silencio esconde demasiadas palabras, no me detengo, pase lo que pase seguiré.
L.F.
Tengo una flor de bolsillo, marchita de buscar a una mujer que me quiera y reciba su perfume hasta traer la primavera y me enseñe lo que no aprendí de la vida que brilla más cada día, porque estoy tan sólo a un paso de ganarme la alegría, porque el corazón levanta una tormenta enfurecida; desde aquel momento en que te vi. Yo no me doy por vencido, yo quiero un mundo contigo, juro que vale la pena esperar, y esperar un suspiro, una señal del destino; no me canso, no me rindo, no me doy por vencido.
Este silencio esconde demasiadas palabras, no me detengo, pase lo que pase seguiré.
L.F.
23.5.10
Moltes altres qualitats
Moltes altres qualitats que no tenen res a veure amb les possessions d’una persona són les que ens defineixen, les que permeten saber qui és qui. El coneixement, la cultura, la raó, el sentiment, la bondat, saber què fer o dir en cada moment, tenir uns valors propis, uns pensaments; tot això és essencial, però per tenir una opinió, poder criticar, discrepar o tractar un assumpte, s’ha de saber, conèixer d'allò que estàs parlant.
Obrim-nos al saber, perquè el saber permet entendre i acceptar les diferències entre les persones i deixar a un costat l’enveja, l’avarícia o les injustícies; donant pas a la convivència, l’altruisme, al saber viure.
M.F.
Obrim-nos al saber, perquè el saber permet entendre i acceptar les diferències entre les persones i deixar a un costat l’enveja, l’avarícia o les injustícies; donant pas a la convivència, l’altruisme, al saber viure.
M.F.
15.5.10
El porqué de un acto
El porqué de un acto es una especie de crucigrama intelectual donde uno intenta rellenar las pequeñas cajitas vacías que se enredan y mezclan y apoyan entre sí, donde ninguna respuesta vale ni más ni menos que todas las otras y también donde cada respuesta por sí sola podría parecer irracional o quizás hasta una locura. Pero juntas, en cambio, se complementan y fortalecen.
E.H.
E.H.
9.5.10
Hay momentos
Hay momentos en los que lo importante es acertar, y otros en los que lo trascendente es no errar. Ese maravilloso bien que es la paz íntima siempre va unido a instantes en los que el acierto o el error no tienen motivos de ser, y menos de ser planteados. Es el vivir sin tener que decidir; es ese rato que puedes dormir despierto en la cama mientras el sol hace horas que trabaja; son esas vacaciones en las que puedes tomar tanta altura sobre lo cotidiano que todo lo ves lejano y pequeño.
Lo bueno de una actitud positiva hacia nosotros mismos es que, poseyendo el más alto valor, no tiene precio. Cuando esos mismos instantes de paz íntima los puedes reproducir durante un rato cualquiera de un día cualquiera (esos que se inician con un histérico despertador y se cierran con un oscuro apaga y vámonos), estás sembrando en tu cerebro las semillas de esa atmósfera pura y sin agujeros que es la paz que no depende de los demás.
Te propongo que lo experimentes. Ahora mismo o en el primer momento de hoy que decidas. Le dices a tu cerebro "necesito 10 minutos de paz", y si se lo dices con fuerza y te aíslas de todo y todos, verás cómo te obedece. Así de fácil. Así cada día. Y si puedes, varias veces al día. Para el cerebro, no hay mejor laboratorio de pastillas de paz que las que tú mismo, con tu actitud, te prepares.
A.B.
Lo bueno de una actitud positiva hacia nosotros mismos es que, poseyendo el más alto valor, no tiene precio. Cuando esos mismos instantes de paz íntima los puedes reproducir durante un rato cualquiera de un día cualquiera (esos que se inician con un histérico despertador y se cierran con un oscuro apaga y vámonos), estás sembrando en tu cerebro las semillas de esa atmósfera pura y sin agujeros que es la paz que no depende de los demás.
Te propongo que lo experimentes. Ahora mismo o en el primer momento de hoy que decidas. Le dices a tu cerebro "necesito 10 minutos de paz", y si se lo dices con fuerza y te aíslas de todo y todos, verás cómo te obedece. Así de fácil. Así cada día. Y si puedes, varias veces al día. Para el cerebro, no hay mejor laboratorio de pastillas de paz que las que tú mismo, con tu actitud, te prepares.
A.B.
29.4.10
Potser l'important és el gest
Potser l’important és el gest, el gest de regalar-nos saviesa i bellesa. Els gestos són claus per obrir els sentiments, també són petites ofrenes al temple de l’amistat. Ara, quan els llibres han tornat a les capses i als magatzems i a les prestatgeries, encara queden roses per vendre i molts sentiments per regalar. Els llibres que no es venguin es convertiran en pasta de paper tard o d’hora i seran destruïts. Però el gest de les roses quan van d’una mà esperançada a una altra mà il·lusionada són, al capdavall, allò que fa moure el món.
J.B.
J.B.
25.4.10
Tardes de pluja, roba de colors
Tardes de pluja, roba de colors, la teva esquena nua dins l’aigua, dos o tres notes d’aquella cançó que ho tornen tot tan fàcil.
Capses de fusta, vint-i-dos petons, nits a la fresca, una de cada, les teves cuixes sota els meus llençols, que ho tornen tot tan fàcil.
Tanta ressaca per tan poc alcohol, matins de vermut i diari. Coses menudes, petites engrunes, eclipsis de Lluna, tresors que caben a la mà.
Una mirada, hora sense son, gust de maduixa en els teus llavis, trossos de vida sense cap valor, que ho tornen tot tan fàcil.
E.P.
Capses de fusta, vint-i-dos petons, nits a la fresca, una de cada, les teves cuixes sota els meus llençols, que ho tornen tot tan fàcil.
Tanta ressaca per tan poc alcohol, matins de vermut i diari. Coses menudes, petites engrunes, eclipsis de Lluna, tresors que caben a la mà.
Una mirada, hora sense son, gust de maduixa en els teus llavis, trossos de vida sense cap valor, que ho tornen tot tan fàcil.
E.P.
17.4.10
La vida no es ningún pasillo recto y fácil
La vida no es ningún pasillo recto y fácil que recorremos libres y sin obstáculos, sino un laberinto de pasadizos, en el que tenemos que buscar nuestro camino, perdidos y confusos, detenidos, de vez en cuando, por un callejón sin salida.
Pero, si tenemos fe, siempre se abre una puerta ante nosotros; quizá no sea la que imaginamos, pero sí será, finalmente, la que demuestre ser buena para nosotros.
A.J.
Pero, si tenemos fe, siempre se abre una puerta ante nosotros; quizá no sea la que imaginamos, pero sí será, finalmente, la que demuestre ser buena para nosotros.
A.J.
10.4.10
El ser humano
El ser humano en su paso por la vida hace y deshace, sufre y hace sufrir, posee y abandona, consume y tira, ama y odia, dice y desdice, une y rompe, acierta y se equivoca, y a pesar de todo continúa hasta que finalmente entiende lo incomprensible: que la vida no es una sola. Que en este trayecto que es vivir, la destrucción hace parte de la creación.
Cuando todo nos falle, cuando veamos que aquello que creíamos nuestra fortaleza se cae, no hay que olvidar que de la destrucción puede emerger otra realidad. Renacer, después de una gran crisis, puede convertirse en otra dimensión del ser… del SER más HUMANO. Y de eso se trata.
A.B.
Cuando todo nos falle, cuando veamos que aquello que creíamos nuestra fortaleza se cae, no hay que olvidar que de la destrucción puede emerger otra realidad. Renacer, después de una gran crisis, puede convertirse en otra dimensión del ser… del SER más HUMANO. Y de eso se trata.
A.B.
3.4.10
Un bon dia o va ser una nit
Un bon dia o va ser una nit, hom s'asseu en un banc, decideix reconstruir la seva vida sota el firmament. Hom s’oblida de les normes i els valors i totes les diferències són diferents. Un bon dia, al final de la tarda volem als quatre vents, cap a un altre lloc, a un refugi, als atols, un collar de diamants. Hom s’oblida de comptes i dèbits, dels què, els on, els quan. Simplement, només. És l'ombra i la llum, aquestes petites coses que un cop es van estimar. San Remo, les flors de primavera. A la distància escolto els batecs del teu cor. És l'ombra i la llum. Els turistes que van a practicar esports d'hivern. Mònaco, Venècia o Honfleur. Més que un somni, una il·lusió.
Un bon dia o va ser una nit, hom s'asseu en un banc, reprèn el curs de la vida. Hom oblida els només, que ha vist un trosset de paradís, els mars, els elements. Simplement, només. És l'ombra i la llum, aquestes petites coses que un cop es van estimar. San Remo, les flors de primavera. A la distància escolto els batecs del teu cor. És l'ombra i la llum. Els turistes que van a practicar esports d'hivern. Mònaco, Venècia i Honfleur. Més que un somni, una il·lusió.
C.C.
Un bon dia o va ser una nit, hom s'asseu en un banc, reprèn el curs de la vida. Hom oblida els només, que ha vist un trosset de paradís, els mars, els elements. Simplement, només. És l'ombra i la llum, aquestes petites coses que un cop es van estimar. San Remo, les flors de primavera. A la distància escolto els batecs del teu cor. És l'ombra i la llum. Els turistes que van a practicar esports d'hivern. Mònaco, Venècia i Honfleur. Més que un somni, una il·lusió.
C.C.
26.3.10
I aquest rei
I aquest rei encara feia una altra cosa que agradava molt a tothom. Quan cavalcava per un camí, ja sigui dins una ciutat o pel camp, i veia dues belles cases i entre elles una de petita i en mal estat o ruïnosa, aleshores demanava a qui pertanyia i per què era tan petita i no tan gran com les altres dues. Hom li deia que aquella petita casa pertanyia a un home pobre que no tenia els mitjans per restaurar-la i engrandir-la com les altres dues. Aleshores el rei mana immediatament que aquella petita casa sigui feta tan bella i tan alta com les altres dues als costats, i ell en paga la despesa. Si per casualitat la casa petita pertanyia a un home ric, l’obligava immediatament a restaurar-la. Gràcies a aquesta ordre, no hi havia a la ciutat de Quinsai, la capital del reialme de Mangi, cap casa que no fos gran i bella, a banda, naturalment, dels grans palaus i les mansions, dels quals n’hi havia molts per tota la ciutat.
I encara us dic que aquest rei es feia servir per més de mil donzells i donzelles, tots bells i ben guarnits amb boniques robes de luxe. Ell mantenia el seu reialme en tan gran justícia que ningú no gosava fer mal o furtar res. La ciutat era tan segura que les cases, les parades i les botigues restaven sempre obertes tant de nit com de dia, totes plenes de productes valuosos, i mai res no es trobava en falta. Car sempre es podia sortir tant de nit com de dia. No podria dir-se la gran riquesa que hi ha en aquest reialme, i això explica per què aquell rei era tan estimat.
M.P.
I encara us dic que aquest rei es feia servir per més de mil donzells i donzelles, tots bells i ben guarnits amb boniques robes de luxe. Ell mantenia el seu reialme en tan gran justícia que ningú no gosava fer mal o furtar res. La ciutat era tan segura que les cases, les parades i les botigues restaven sempre obertes tant de nit com de dia, totes plenes de productes valuosos, i mai res no es trobava en falta. Car sempre es podia sortir tant de nit com de dia. No podria dir-se la gran riquesa que hi ha en aquest reialme, i això explica per què aquell rei era tan estimat.
M.P.
20.3.10
Convirtamos, pues, la incertidumbre
Convirtamos, pues, la incertidumbre en una compañera de viaje y mostremos disposición, ánimo y fuerza para aceptar y utilizar con el máximo provecho para todos la certeza que se nos puede presentar en cada momento. No olvidemos que nuestras estrategias o acciones que tienen éxito hoy pueden significar el fracaso de mañana. Sin embargo, el éxito es la única respuesta correcta en el tiempo, ya sea en épocas de crisis o de crecimiento económico.
J.F.
J.F.
13.3.10
Imagina que existeix un banc
Imagina que existeix un banc que cada matí ingressa a la teva llibreta la gens menyspreable suma de 86.400 euros. Ni un més ni un menys. 86.400 euros diaris per a tu sense demanar explicacions ni passar comptes. 86.400 euros, teus i lliures d'impostos. Imagina que l’única restricció que se t’ha assignat es deu a una incapacitat del sistema o una decisió del creditor que no manté el saldo d’un dia per l’altre.
Cada nit, quan toquen les dotze, de la mateixa manera que el carruatge de la Ventafocs tornava a ser una carbassa, el compte elimina automàticament qualsevol quantitat que hagi quedat com a saldo. I, encara pitjor, també s’esvaeix cada euro que hagis retirat però que no hagis gastat durant el dia. És clar que, si perds part del saldo, tens el consol que l’endemà tindràs 86.400 euros frescos i nous per gastar; de tota manera, no et pots fiar gaire perquè ningú sap dir-te quant durarà aquest regal.
Quina serà la teva actitud? Segurament, retiraràs fins a l’últim euro i ho gaudiràs amb qui vulguis, és clar.
Cadascun de nosaltres, li vaig dir, tenim aquest compte corrent i tenim aquest regal. Cada matí, el banc del temps posa a la teva disposició 86.400 segons, ni un més ni un menys, i cada nit, el banc esborra el saldo i el comptabilitza com a pèrdua. El banc no permet xecs a la vista ni girs que excedeixin la quantitat de què es disposa. Si no utilitzes el que disposes aquell dia, tens una pèrdua.
És responsabilitat teva, li vaig dir, invertir cada segon del teu temps amb la finalitat d’aconseguir el que és millor per a tu i per als qui estimes. Animar-nos a viure el dia d’avui sense retrets ni postergacions. Animar-nos a viure cada segon que apareix, com un regal al nostre compte corrent, cada dia, al banc del temps.
J.B.
Cada nit, quan toquen les dotze, de la mateixa manera que el carruatge de la Ventafocs tornava a ser una carbassa, el compte elimina automàticament qualsevol quantitat que hagi quedat com a saldo. I, encara pitjor, també s’esvaeix cada euro que hagis retirat però que no hagis gastat durant el dia. És clar que, si perds part del saldo, tens el consol que l’endemà tindràs 86.400 euros frescos i nous per gastar; de tota manera, no et pots fiar gaire perquè ningú sap dir-te quant durarà aquest regal.
Quina serà la teva actitud? Segurament, retiraràs fins a l’últim euro i ho gaudiràs amb qui vulguis, és clar.
Cadascun de nosaltres, li vaig dir, tenim aquest compte corrent i tenim aquest regal. Cada matí, el banc del temps posa a la teva disposició 86.400 segons, ni un més ni un menys, i cada nit, el banc esborra el saldo i el comptabilitza com a pèrdua. El banc no permet xecs a la vista ni girs que excedeixin la quantitat de què es disposa. Si no utilitzes el que disposes aquell dia, tens una pèrdua.
És responsabilitat teva, li vaig dir, invertir cada segon del teu temps amb la finalitat d’aconseguir el que és millor per a tu i per als qui estimes. Animar-nos a viure el dia d’avui sense retrets ni postergacions. Animar-nos a viure cada segon que apareix, com un regal al nostre compte corrent, cada dia, al banc del temps.
J.B.
6.3.10
Tales son las cualidades del agua
Tales son las cualidades del agua: pasar entre las rocas, adaptarse al curso del río y transformarse a veces en un lago hasta que la depresión está rebosando y puede seguir su curso. Porque el agua no olvida que su destino es el mar, y que tarde o temprano deberá llegar a él.
Únete a los que jamás dijeron: "se acabó, aquí me detengo". Porque así como al invierno le sigue la primavera, nada termina: después de alcanzar tu objetivo hay que comenzar de nuevo, empleando en todo momento lo que aprendiste en el camino.
Únete a los que cantan, cuentan historias, disfrutan la vida, y tienen alegría en los ojos. Porque la alegría es contagiosa, y siempre consigue evitar que nos dejemos paralizar por la depresión, la soledad y las dificultades.
P.C.
Únete a los que jamás dijeron: "se acabó, aquí me detengo". Porque así como al invierno le sigue la primavera, nada termina: después de alcanzar tu objetivo hay que comenzar de nuevo, empleando en todo momento lo que aprendiste en el camino.
Únete a los que cantan, cuentan historias, disfrutan la vida, y tienen alegría en los ojos. Porque la alegría es contagiosa, y siempre consigue evitar que nos dejemos paralizar por la depresión, la soledad y las dificultades.
P.C.
26.2.10
Hoy es el día más hermoso de nuestra vida
Hoy es el día más hermoso de nuestra vida, querido Sancho; los obstáculos más grandes, nuestras propias indecisiones; nuestro enemigo más fuerte, el miedo al poderoso y a nosotros mismos; la cosa más fácil, equivocarnos; la más destructiva, la mentira y el egoísmo; la peor derrota, el desaliento; los defectos más peligrosos, la soberbia y el rencor; las sensaciones más gratas, la buena consciencia, el esfuerzo para ser mejores sin ser perfectos, y sobre todo, la disposición para hacer el bien y combatir la injusticia donde quiera que esté.
M.C.
M.C.
19.2.10
Entras en la primera habitación de palacio
Entras en la primera habitación de palacio y te encuentras totalmente a oscuras. Tropiezas con muebles aunque gradualmente aprendes donde está cada objeto. Por fin, después de seis meses aproximadamente, encuentras el interruptor, lo activas y, súbitamente, todo se ilumina. Luego te trasladas a otra habitación y estás otros seis meses a oscuras. Así es la vida, cada acontecimiento, algunos momentáneos, otros de uno o dos días de duración, son la culminación de muchos meses (y no se puede vivir sin ellos) de tropiezos precedidos por la oscuridad.
A.M.
A.M.
12.2.10
Ja és el moment
Ja és el moment. Tothom s’amaga a la pell d’allò que no és. Fem bestieses i ningú es pot enfadar. Però sempre hi ha algú que es passa. I diuen, sinó t’agrada no surtis de casa. Predominen la mala educació i les pallassades. Bé ens hem de divertir, no? Tots dissimulem dins una disfressa, a vegades ni ens coneixen els coneguts.
Però no és carnaval, és la vida.
M.F.
Però no és carnaval, és la vida.
M.F.
6.2.10
Digue'm quant pesa un floquet de neu
- Digue’m quant pesa un floquet de neu – va preguntar un ocellet negre al savi colom del bosc.
- Res. Res de res – fou la seva resposta.
- En aquest cas, t’he d’explicar una història meravellosa – li digué l’ocellet negre.
I aquest fou el relat:
- Em vaig asseure a la branca d’un avet, prop del tronc, i va començar a nevar. No intensament, tampoc amb força. Semblava un somni, sense ferida, sense violència... Com que no tenia res a fer, vaig començar a comptar flocs de neu mentre anaven caient a sobre la branca. El nombre exacte va ser de 3.741.952. Quan va caure el floc 3.741.953 a la branca – que pesa menys que res, gairebé és imperceptible, com bé dius – la branca es va trencar.
Havent dit això, l’ocellet negre va començar a volar. El colom, una autoritat en molts temes des dels temps de Noè, va reflexionar arran d’aquesta història i es digué:
- Potser només ens falten la veu i l’acció d’una única persona més i prou per aconseguir la pau al món.
K.K.
- Res. Res de res – fou la seva resposta.
- En aquest cas, t’he d’explicar una història meravellosa – li digué l’ocellet negre.
I aquest fou el relat:
- Em vaig asseure a la branca d’un avet, prop del tronc, i va començar a nevar. No intensament, tampoc amb força. Semblava un somni, sense ferida, sense violència... Com que no tenia res a fer, vaig començar a comptar flocs de neu mentre anaven caient a sobre la branca. El nombre exacte va ser de 3.741.952. Quan va caure el floc 3.741.953 a la branca – que pesa menys que res, gairebé és imperceptible, com bé dius – la branca es va trencar.
Havent dit això, l’ocellet negre va començar a volar. El colom, una autoritat en molts temes des dels temps de Noè, va reflexionar arran d’aquesta història i es digué:
- Potser només ens falten la veu i l’acció d’una única persona més i prou per aconseguir la pau al món.
K.K.
30.1.10
El peligro no es cuestión de un par de golpes
El peligro no es cuestión de un par de golpes, el peligro es no saber a dónde ir, el peligro es no encontrar jamás tu sitio y sentir que ya llegaste sin salir. El peligro es el fantasma que planea sobre aquello que juraste un día alcanzar y te ata de las manos mientras graba en tu pellejo una cifra, una letra y a volar.
Y correr dicen que es cosa de cobardes, pero todos somos carne de cañón; yo lo soy y no me importa confesar que más que nadie, pero ¿aquí, quién no es cobarde por amor? El peligro es perder a quién se ama con la furia que desata el huracán, comprobar que en casa ya no espera nadie y que no hay nadie a quien puedas esperar. El peligro es cuando queman las entrañas, por amor o desamor, ¿qué más me da? Y el valor se te hace escarcha y el aire explota y amarga en tu pecho por la mujer que se va.
C.G.
Y correr dicen que es cosa de cobardes, pero todos somos carne de cañón; yo lo soy y no me importa confesar que más que nadie, pero ¿aquí, quién no es cobarde por amor? El peligro es perder a quién se ama con la furia que desata el huracán, comprobar que en casa ya no espera nadie y que no hay nadie a quien puedas esperar. El peligro es cuando queman las entrañas, por amor o desamor, ¿qué más me da? Y el valor se te hace escarcha y el aire explota y amarga en tu pecho por la mujer que se va.
C.G.
24.1.10
Icebergs a la deriva
Icebergs a la deriva. Ben bé com al Pol Àrtic. Feia molt fred, el glaç era immens. Blocs d’un color pàl·lid i semitransparent. I tot enmig d’un gran mar d’aigua clara. En podia veure els límits, estava tot calmat, sense cap rastre de vida. Només jo, observant enmig de la pau, de la blancor i la transparència.
Agafo amb la mà aquest cristal·lí paisatge quan els glaçons ja començaven a fondre’s.
M.F.
Agafo amb la mà aquest cristal·lí paisatge quan els glaçons ja començaven a fondre’s.
M.F.
16.1.10
Una hormiga que estaba sedienta
Una hormiga que estaba sedienta se acercó a un estanque para beber. Cayó al agua y comenzó una angustiosa situación, pues, a pesar de mover febrilmente sus patitas, veía que se iba a ahogar. Pero una paloma, posada en un árbol cercano, lo vio todo. Cortó una hoja y se la tiró. La hormiga pudo aferrarse primero y luego subir a ella. Así se acercó a la orilla y se salvó.
Por allá andaba también un cazador de palomas. Tenía sus lazos bien preparados. Con uno de ellos consiguió atrapar a la paloma. Entonces la hormiga trepó por sus botas y le mordió la pierna. Un buen mordisco de esos que saben dar las hormigas. El cazador comenzó a sacudirse y agitarse, descuidando los lazos y a su presa recién capturada. La paloma se escapó y se puso a salvo.
Incluso los más insignificantes son capaces de proporcionar grandes servicios a sus benefactores.
A.A.
Por allá andaba también un cazador de palomas. Tenía sus lazos bien preparados. Con uno de ellos consiguió atrapar a la paloma. Entonces la hormiga trepó por sus botas y le mordió la pierna. Un buen mordisco de esos que saben dar las hormigas. El cazador comenzó a sacudirse y agitarse, descuidando los lazos y a su presa recién capturada. La paloma se escapó y se puso a salvo.
Incluso los más insignificantes son capaces de proporcionar grandes servicios a sus benefactores.
A.A.
9.1.10
Aquella nit
Aquella nit Martin Luther King feia una conferència. Volia convèncer els assistents de la importància de desenvolupar un profund sentit de col·laboració entre les persones a fi de poder assolir objectius valuosos per a la comunitat. Ell havia sentit repetidament la mateixa queixa estèril:
- Però jo... què hi puc fer?
Aquell dia va fer apagar tots els llums de l’estadi. Quan tot va estar a les fosques, va preguntar:
- Algú pot fer res per il·luminar-nos?
Tothom va romandre en silenci. Ell va treure l’encenedor i el va encendre.
- Veieu aquesta llum? – va dir.
El públic va assentir, en silenci.
- Traieu ara, cadascun de vosaltres, els vostres encenedors i, quan us faci el senyal, enceneu-los.
L’estadi es va il·luminar amb milers de llums petitones.
J.S.
- Però jo... què hi puc fer?
Aquell dia va fer apagar tots els llums de l’estadi. Quan tot va estar a les fosques, va preguntar:
- Algú pot fer res per il·luminar-nos?
Tothom va romandre en silenci. Ell va treure l’encenedor i el va encendre.
- Veieu aquesta llum? – va dir.
El públic va assentir, en silenci.
- Traieu ara, cadascun de vosaltres, els vostres encenedors i, quan us faci el senyal, enceneu-los.
L’estadi es va il·luminar amb milers de llums petitones.
J.S.
2.1.10
PLAERS
PLAERS
El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable
B.B.
El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable
B.B.
26.12.09
Tingues sempre present
Tingues sempre present que la pell s’arruga, els cabells es tornen blancs, els dies es converteixen en anys... Però les coses importants no canvien.
La teva força i convicció no tenen edat.
El teu esperit és el plomall de qualsevol teranyina.
Darrere de cada línia d’arribada, n’hi ha una de sortida.
Darrere de cada fita, hi ha un altre repte.
Mentre estiguis viu, sent-te viu.
Si enyores allò que feies, torna-ho a fer.
No visquis de fotos esgrogueïdes...
Continua encara que tothom esperi que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.
Fes que en comptes de llàstima et tinguin respecte.
Quan amb els anys no puguis córrer, trota.
Quan no puguis trotar, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
Però no t’aturis mai!
T.C.
La teva força i convicció no tenen edat.
El teu esperit és el plomall de qualsevol teranyina.
Darrere de cada línia d’arribada, n’hi ha una de sortida.
Darrere de cada fita, hi ha un altre repte.
Mentre estiguis viu, sent-te viu.
Si enyores allò que feies, torna-ho a fer.
No visquis de fotos esgrogueïdes...
Continua encara que tothom esperi que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.
Fes que en comptes de llàstima et tinguin respecte.
Quan amb els anys no puguis córrer, trota.
Quan no puguis trotar, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
Però no t’aturis mai!
T.C.
19.12.09
De vegades, quan hi ha molta boira
De vegades, quan hi ha molta boira, els mariners que van en bots petits no poden veure la boia que indica la ruta. Aleshores, per trobar-la, comencen a descriure ràpidament cercles petits amb els bots per generar un onatge que faci moure la boia. Després, han d’aturar-se i escoltar amb atenció. Si no senten res, han de repetir els moviments... I així fins que detectin el so de la campana de la boia. És, doncs, provocant onades com troben el rumb.
Sovint, el que necessitem per trobar sentit a la nostra vida és afrontar alguns riscos i provocar algun moviment en el nostre entorn. Si fem les mateixes coses que hem fet sempre, probablement seguirem obtenint el mateix que sempre hem aconseguit. Es tracta de moure’ns i d’explorar. Es tracta també d’estar atents als senyals. Una embarcació que romangui a port no correrà cap perill, però tampoc no arribarà enlloc. I és precisament navegar allò que en justifica l’existència.
M.C.
Sovint, el que necessitem per trobar sentit a la nostra vida és afrontar alguns riscos i provocar algun moviment en el nostre entorn. Si fem les mateixes coses que hem fet sempre, probablement seguirem obtenint el mateix que sempre hem aconseguit. Es tracta de moure’ns i d’explorar. Es tracta també d’estar atents als senyals. Una embarcació que romangui a port no correrà cap perill, però tampoc no arribarà enlloc. I és precisament navegar allò que en justifica l’existència.
M.C.
12.12.09
Els deixebles estaven embrancats en una discussió
Els deixebles estaven embrancats en una discussió sobre una sentencia formulada per Lao Tse: «Qui sap no parla; qui parla no sap». Quan el mestre va entrar on eren, els deixebles li van preguntar quin era el significat exacte d’aquelles paraules. El mestre els va dir:
- Qui de vosaltres coneix la fragància de la rosa?
Tots la coneixien. Aleshores, va afegir:
- Expresseu-la en paraules.
I tots van guardar silenci.
J.S.
- Qui de vosaltres coneix la fragància de la rosa?
Tots la coneixien. Aleshores, va afegir:
- Expresseu-la en paraules.
I tots van guardar silenci.
J.S.
6.12.09
En el accidentado desierto de Egitpo
En el accidentado desierto de Egipto, donde los neumáticos de los jeeps se hunden en la arena y los helicópteros muchas veces no pueden aterrizar, el Cuerpo de Camelleros va patrullando de acá para allá. Casi todos los jinetes provienen de una árida provincia llamada Nubia, donde los hombres pastorean camellos de un oasis a otro. Igualmente de Nubia son sus veloces monturas, que se matriculan como si fueran automóviles y llevan un número tatuado en el flanco. El constante balanceo del camello es cruel para la espalda del jinete. “Imagínese lo que es estar sentado en un banco y levantar las rodillas hasta la barba unas 50 veces por minuto, seis horas al día. Se acostumbra uno a ello”, explica un soldado que montó su primer camello a la edad de cuatro años. Con todo, se ríe cuando alguien le dice que su misión es romántica.
A.A.
A.A.
28.11.09
Unes hores, uns dies o unes setmanes més tard
Unes hores, uns dies o unes setmanes més tard, el grup troba un altre oasi. Com l’anterior, està envoltat per una tanca i, també, custodiat per un guàrdia. Hi ha un rètol: «Paradís».
- Si us plau, endavant – diu el guàrdia.
- És que no entraré si no és amb el cavall i el gos – avisa l’home.
- És clar. Quin acudit. Tots els que arriben són benvinguts – contesta el guàrdia.
L’home li ho agraeix i tots tres s’afanyen a capbussar la cara en l’aigua fresca.
- Abans d’arribar aquí hem passat per un altre «Paradís» – diu el viatger al cap d’una estona –, però no m’han deixat entrar amb ells...
- Ah, sí... – diu el guàrdia –. Aquell lloc era l’Infern.
- Quina barbaritat! – es queixa l’home –. Haurien de fer alguna cosa per treure’ls del camí que va al Paradís.
- No – aclareix l’home vestit de blanc –, en realitat ens fan un gran servei. Ells eviten que arribin fins aquí els que són capaços d’abandonar els seus amics.
J.B.
- Si us plau, endavant – diu el guàrdia.
- És que no entraré si no és amb el cavall i el gos – avisa l’home.
- És clar. Quin acudit. Tots els que arriben són benvinguts – contesta el guàrdia.
L’home li ho agraeix i tots tres s’afanyen a capbussar la cara en l’aigua fresca.
- Abans d’arribar aquí hem passat per un altre «Paradís» – diu el viatger al cap d’una estona –, però no m’han deixat entrar amb ells...
- Ah, sí... – diu el guàrdia –. Aquell lloc era l’Infern.
- Quina barbaritat! – es queixa l’home –. Haurien de fer alguna cosa per treure’ls del camí que va al Paradís.
- No – aclareix l’home vestit de blanc –, en realitat ens fan un gran servei. Ells eviten que arribin fins aquí els que són capaços d’abandonar els seus amics.
J.B.
21.11.09
Qui el vol, aquest bitllet de vint dòlars?
- Qui el vol, aquest bitllet de vint dòlars?
S’alcen unes quantes mans, però el conferenciant diu:
- Abans d’entregar-lo haig de fer una cosa.
El rebrega amb fúria, i torna a preguntar:
- Encara el vol algú, aquest bitllet?
Les mans continuen alçades.
- I si faig això?
El rebot contra la paret, el deixa caure a terra, li escup, el trepitja, i torna a ensenyar el bitllet –que ara està fastigós i rebregat–. Repeteix la pregunta, i les mans continuen alçades.
- No l’oblideu mai, aquesta escena –afirma el conferenciant–. No importa què en faci, d’aquests diners: continuen essent un bitllet de vint dòlars. Moltes vegades, en la nostra vida, ens rebreguen, ens trepitgen, ens maltracten, ens insulten… Però malgrat tot, continuem tenint el mateix valor.
P.C.
S’alcen unes quantes mans, però el conferenciant diu:
- Abans d’entregar-lo haig de fer una cosa.
El rebrega amb fúria, i torna a preguntar:
- Encara el vol algú, aquest bitllet?
Les mans continuen alçades.
- I si faig això?
El rebot contra la paret, el deixa caure a terra, li escup, el trepitja, i torna a ensenyar el bitllet –que ara està fastigós i rebregat–. Repeteix la pregunta, i les mans continuen alçades.
- No l’oblideu mai, aquesta escena –afirma el conferenciant–. No importa què en faci, d’aquests diners: continuen essent un bitllet de vint dòlars. Moltes vegades, en la nostra vida, ens rebreguen, ens trepitgen, ens maltracten, ens insulten… Però malgrat tot, continuem tenint el mateix valor.
P.C.
15.11.09
Perquè hi hagi pau al món
Perquè hi hagi pau al món, cal que les nacions visquin en pau.
Perquè hi hagi pau entre les nacions, les ciutats no s'han d'aixecar les unes contra les altres.
Perquè hi hagi pau a les ciutats, els veïns s'han d'entendre.
Perquè els veïns s'entenguin, cal que regni l'harmonia a la llar.
Perquè hi hagi pau a casa, cal trobar-la en el propi cor.
L.T.
Perquè hi hagi pau entre les nacions, les ciutats no s'han d'aixecar les unes contra les altres.
Perquè hi hagi pau a les ciutats, els veïns s'han d'entendre.
Perquè els veïns s'entenguin, cal que regni l'harmonia a la llar.
Perquè hi hagi pau a casa, cal trobar-la en el propi cor.
L.T.
7.11.09
Le devolvió a los días más felices
Le devolvió a los días más felices de su vida, cuando advertía que un amor sin límites se iba apoderando de todo su ser, embelesada por las palabras de quien le transportaba a un universo ni tan siquiera imaginado y en el que cálidas playas de blanca arena y un mar azul y transparente invitaban a pasarse las horas cara al cielo, sin más esfuerzo que alargar la mano y apoderarse de un gigantesco coco, un enorme pez o una gruesa langosta.
- Allí no existe el dinero… – le aseguró él aun a sabiendas que le costaba trabajo admitir un hecho tan absurdo –. Ni el dinero, ni la propiedad privada, pues son gentes que viven al día de lo que el mar y la tierra les proporciona, y todo lo comparten porque saben que fue puesto allí para el disfrute común. No hay leyes, ni más norma que la de respetar y ayudar al prójimo, puesto que a nadie se le ocurriría robar algo que es tan suyo como de los demás.
A.V.
- Allí no existe el dinero… – le aseguró él aun a sabiendas que le costaba trabajo admitir un hecho tan absurdo –. Ni el dinero, ni la propiedad privada, pues son gentes que viven al día de lo que el mar y la tierra les proporciona, y todo lo comparten porque saben que fue puesto allí para el disfrute común. No hay leyes, ni más norma que la de respetar y ayudar al prójimo, puesto que a nadie se le ocurriría robar algo que es tan suyo como de los demás.
A.V.
31.10.09
Quan s'arriba al vespre a casa
Quan s’arriba al vespre a casa i es tanca la porta, moltes persones solen dir enmig d’un sospir: un dia més. Però, un dia més per què? Precisament per tenir. Vet aquí l’equivocació; del què es tracta realment és d’un dia menys, i és un dia menys per continuar sent. Tal com diu Schopenhauer, no hi ha cap vent favorable per aquell que no sap a quin port es dirigeix. Cuiusvis hominis est errare, nullius nisi insipientis in errore perseverare.
F.F.
F.F.
24.10.09
Cal ser conscients
Cal ser conscients que només és possible o raonable cedir fins on la nostra realitat interna o externa ens ho permet i que l'altre es troba en la mateixa situació. Parin atenció a aquest petit conte.
Per haver salvat el fill del tsar, que s'ofegava al riu, tres camperols van ser rebuts a palau on el monarca els havia convidat perquè triessin la recompensa. El primer va demanar la mà de la princesa, el segon va sol·licitar el poder absolut del seu comtat, i el tercer, després d'un silenci, només va demanar un saquet de monedes. Els altres dos el van acusar d'estúpid i de no saber aprofitar una oportunitat única. El tercer home els va dir:
- Si el tsar té la intenció de donar-nos alguna recompensa, la qual cosa dubto, vull estar segur que demano el que podria ser que em concedís.
J.B.
Per haver salvat el fill del tsar, que s'ofegava al riu, tres camperols van ser rebuts a palau on el monarca els havia convidat perquè triessin la recompensa. El primer va demanar la mà de la princesa, el segon va sol·licitar el poder absolut del seu comtat, i el tercer, després d'un silenci, només va demanar un saquet de monedes. Els altres dos el van acusar d'estúpid i de no saber aprofitar una oportunitat única. El tercer home els va dir:
- Si el tsar té la intenció de donar-nos alguna recompensa, la qual cosa dubto, vull estar segur que demano el que podria ser que em concedís.
J.B.
17.10.09
Capas, capas y más capas de pintura
Capas, capas y más capas de pintura. Desastres, desfalco, desprestigio. Rumores, ruidos, ruinas. Famosillos, falacias, fatigas. Actividad, ansiedad, asco. Cada semana, máximo cada 15 días, nos tenemos que reprogramar; quienes nos rodean nos reclaman comentarios, opiniones y posiciones, porque "hay que estar al día". El ayer ya pasó, y el hoy se agita mientras se va desvaneciendo para dejar espacio a las nuevas contorsiones del mañana.
Pasamos los días cubriéndonos de efímeras, rugosas, lacadas, brillantes, sutiles y ásperas capas de pintura de mil y un colorines, y lo único que conseguimos es tapar lo más importante que tenemos: nuestra propia madera.
A.B.
Pasamos los días cubriéndonos de efímeras, rugosas, lacadas, brillantes, sutiles y ásperas capas de pintura de mil y un colorines, y lo único que conseguimos es tapar lo más importante que tenemos: nuestra propia madera.
A.B.
12.10.09
La velocitat de les transformacions
La velocitat de les transformacions ha agafat desprevinguts fins i tot els grans estrategs de la humanitat. Així, la cultura i el coneixement, solidificats en uns valors ètics, són l’única resposta possible a l'Europa que ja tenim, i que tan poc s’assembla a la mítica filla d’Agenor. Vénen moltes coses noves molt de cop, i no hi ha hagut temps ni de filosofar-les ni de moralitzar-les.
A.B.
A.B.
19.9.09
Aquestes qualitats
Aquestes qualitats són 10:
- Dana, generositat
- Sila, disciplina
- Nekhamma, renúncia
- Panya, saviesa
- Viriya, energia
- Khanti, paciència
- Saija, honestedat
- Adhitana, perseverança
- Metta, amor
- Ubekka, equanimitat
T.B.
- Dana, generositat
- Sila, disciplina
- Nekhamma, renúncia
- Panya, saviesa
- Viriya, energia
- Khanti, paciència
- Saija, honestedat
- Adhitana, perseverança
- Metta, amor
- Ubekka, equanimitat
T.B.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)