Me quedo callado

Me quedo callado, soy como un niño dormido que puede despertarse con apenas sólo un ruido, cuando menos te lo esperas, cuando menos lo imagino. Sé que un día no me aguanto y voy y te miro. Y te lo digo a los gritos y te ríes y me tomas por un loco atrevido, pues no sabes cuánto tiempo en mis sueños has vivido, ni sospechas cuando te nombré. Yo no me doy por vencido, yo quiero un mundo contigo, juro que vale la pena esperar, y esperar un suspiro, una señal del destino; no me canso, no me rindo, no me doy por vencido.
Tengo una flor de bolsillo, marchita de buscar a una mujer que me quiera y reciba su perfume hasta traer la primavera y me enseñe lo que no aprendí de la vida que brilla más cada día, porque estoy tan sólo a un paso de ganarme la alegría, porque el corazón levanta una tormenta enfurecida; desde aquel momento en que te vi. Yo no me doy por vencido, yo quiero un mundo contigo, juro que vale la pena esperar, y esperar un suspiro, una señal del destino; no me canso, no me rindo, no me doy por vencido.
Este silencio esconde demasiadas palabras, no me detengo, pase lo que pase seguiré.
L.F.

Moltes altres qualitats

Moltes altres qualitats que no tenen res a veure amb les possessions d’una persona són les que ens defineixen, les que permeten saber qui és qui. El coneixement, la cultura, la raó, el sentiment, la bondat, saber què fer o dir en cada moment, tenir uns valors propis, uns pensaments; tot això és essencial, però per tenir una opinió, poder criticar, discrepar o tractar un assumpte, s’ha de saber, conèixer d'allò que estàs parlant.
Obrim-nos al saber, perquè el saber permet entendre i acceptar les diferències entre les persones i deixar a un costat l’enveja, l’avarícia o les injustícies; donant pas a la convivència, l’altruisme, al saber viure.
M.F.

El porqué de un acto

El porqué de un acto es una especie de crucigrama intelectual donde uno intenta rellenar las pequeñas cajitas vacías que se enredan y mezclan y apoyan entre sí, donde ninguna respuesta vale ni más ni menos que todas las otras y también donde cada respuesta por sí sola podría parecer irracional o quizás hasta una locura. Pero juntas, en cambio, se complementan y fortalecen.
E.H.

Hay momentos

Hay momentos en los que lo importante es acertar, y otros en los que lo trascendente es no errar. Ese maravilloso bien que es la paz íntima siempre va unido a instantes en los que el acierto o el error no tienen motivos de ser, y menos de ser planteados. Es el vivir sin tener que decidir; es ese rato que puedes dormir despierto en la cama mientras el sol hace horas que trabaja; son esas vacaciones en las que puedes tomar tanta altura sobre lo cotidiano que todo lo ves lejano y pequeño.
Lo bueno de una actitud positiva hacia nosotros mismos es que, poseyendo el más alto valor, no tiene precio. Cuando esos mismos instantes de paz íntima los puedes reproducir durante un rato cualquiera de un día cualquiera (esos que se inician con un histérico despertador y se cierran con un oscuro apaga y vámonos), estás sembrando en tu cerebro las semillas de esa atmósfera pura y sin agujeros que es la paz que no depende de los demás.
Te propongo que lo experimentes. Ahora mismo o en el primer momento de hoy que decidas. Le dices a tu cerebro "necesito 10 minutos de paz", y si se lo dices con fuerza y te aíslas de todo y todos, verás cómo te obedece. Así de fácil. Así cada día. Y si puedes, varias veces al día. Para el cerebro, no hay mejor laboratorio de pastillas de paz que las que tú mismo, con tu actitud, te prepares.
A.B.

Potser l'important és el gest

Potser l’important és el gest, el gest de regalar-nos saviesa i bellesa. Els gestos són claus per obrir els sentiments, també són petites ofrenes al temple de l’amistat. Ara, quan els llibres han tornat a les capses i als magatzems i a les prestatgeries, encara queden roses per vendre i molts sentiments per regalar. Els llibres que no es venguin es convertiran en pasta de paper tard o d’hora i seran destruïts. Però el gest de les roses quan van d’una mà esperançada a una altra mà il·lusionada són, al capdavall, allò que fa moure el món.
J.B.

Tardes de pluja, roba de colors

Tardes de pluja, roba de colors, la teva esquena nua dins l’aigua, dos o tres notes d’aquella cançó que ho tornen tot tan fàcil.
Capses de fusta, vint-i-dos petons, nits a la fresca, una de cada, les teves cuixes sota els meus llençols, que ho tornen tot tan fàcil.
Tanta ressaca per tan poc alcohol, matins de vermut i diari. Coses menudes, petites engrunes, eclipsis de Lluna, tresors que caben a la mà.
Una mirada, hora sense son, gust de maduixa en els teus llavis, trossos de vida sense cap valor, que ho tornen tot tan fàcil.
E.P.

La vida no es ningún pasillo recto y fácil

La vida no es ningún pasillo recto y fácil que recorremos libres y sin obstáculos, sino un laberinto de pasadizos, en el que tenemos que buscar nuestro camino, perdidos y confusos, detenidos, de vez en cuando, por un callejón sin salida.
Pero, si tenemos fe, siempre se abre una puerta ante nosotros; quizá no sea la que imaginamos, pero sí será, finalmente, la que demuestre ser buena para nosotros.
A.J.

El ser humano

El ser humano en su paso por la vida hace y deshace, sufre y hace sufrir, posee y abandona, consume y tira, ama y odia, dice y desdice, une y rompe, acierta y se equivoca, y a pesar de todo continúa hasta que finalmente entiende lo incomprensible: que la vida no es una sola. Que en este trayecto que es vivir, la destrucción hace parte de la creación.
Cuando todo nos falle, cuando veamos que aquello que creíamos nuestra fortaleza se cae, no hay que olvidar que de la destrucción puede emerger otra realidad. Renacer, después de una gran crisis, puede convertirse en otra dimensión del ser… del SER más HUMANO. Y de eso se trata.
A.B.

Un bon dia o va ser una nit

Un bon dia o va ser una nit, hom s'asseu en un banc, decideix reconstruir la seva vida sota el firmament. Hom s’oblida de les normes i els valors i totes les diferències són diferents. Un bon dia, al final de la tarda volem als quatre vents, cap a un altre lloc, a un refugi, als atols, un collar de diamants. Hom s’oblida de comptes i dèbits, dels què, els on, els quan. Simplement, només. És l'ombra i la llum, aquestes petites coses que un cop es van estimar. San Remo, les flors de primavera. A la distància escolto els batecs del teu cor. És l'ombra i la llum. Els turistes que van a practicar esports d'hivern. Mònaco, Venècia o Honfleur. Més que un somni, una il·lusió.
Un bon dia o va ser una nit, hom s'asseu en un banc, reprèn el curs de la vida. Hom oblida els només, que ha vist un trosset de paradís, els mars, els elements. Simplement, només. És l'ombra i la llum, aquestes petites coses que un cop es van estimar. San Remo, les flors de primavera. A la distància escolto els batecs del teu cor. És l'ombra i la llum. Els turistes que van a practicar esports d'hivern. Mònaco, Venècia i Honfleur. Més que un somni, una il·lusió.
C.C.

I aquest rei

I aquest rei encara feia una altra cosa que agradava molt a tothom. Quan cavalcava per un camí, ja sigui dins una ciutat o pel camp, i veia dues belles cases i entre elles una de petita i en mal estat o ruïnosa, aleshores demanava a qui pertanyia i per què era tan petita i no tan gran com les altres dues. Hom li deia que aquella petita casa pertanyia a un home pobre que no tenia els mitjans per restaurar-la i engrandir-la com les altres dues. Aleshores el rei mana immediatament que aquella petita casa sigui feta tan bella i tan alta com les altres dues als costats, i ell en paga la despesa. Si per casualitat la casa petita pertanyia a un home ric, l’obligava immediatament a restaurar-la. Gràcies a aquesta ordre, no hi havia a la ciutat de Quinsai, la capital del reialme de Mangi, cap casa que no fos gran i bella, a banda, naturalment, dels grans palaus i les mansions, dels quals n’hi havia molts per tota la ciutat.
I encara us dic que aquest rei es feia servir per més de mil donzells i donzelles, tots bells i ben guarnits amb boniques robes de luxe. Ell mantenia el seu reialme en tan gran justícia que ningú no gosava fer mal o furtar res. La ciutat era tan segura que les cases, les parades i les botigues restaven sempre obertes tant de nit com de dia, totes plenes de productes valuosos, i mai res no es trobava en falta. Car sempre es podia sortir tant de nit com de dia. No podria dir-se la gran riquesa que hi ha en aquest reialme, i això explica per què aquell rei era tan estimat.
M.P.

Convirtamos, pues, la incertidumbre

Convirtamos, pues, la incertidumbre en una compañera de viaje y mostremos disposición, ánimo y fuerza para aceptar y utilizar con el máximo provecho para todos la certeza que se nos puede presentar en cada momento. No olvidemos que nuestras estrategias o acciones que tienen éxito hoy pueden significar el fracaso de mañana. Sin embargo, el éxito es la única respuesta correcta en el tiempo, ya sea en épocas de crisis o de crecimiento económico.
J.F.

Imagina que existeix un banc

Imagina que existeix un banc que cada matí ingressa a la teva llibreta la gens menyspreable suma de 86.400 euros. Ni un més ni un menys. 86.400 euros diaris per a tu sense demanar explicacions ni passar comptes. 86.400 euros, teus i lliures d'impostos. Imagina que l’única restricció que se t’ha assignat es deu a una incapacitat del sistema o una decisió del creditor que no manté el saldo d’un dia per l’altre.
Cada nit, quan toquen les dotze, de la mateixa manera que el carruatge de la Ventafocs tornava a ser una carbassa, el compte elimina automàticament qualsevol quantitat que hagi quedat com a saldo. I, encara pitjor, també s’esvaeix cada euro que hagis retirat però que no hagis gastat durant el dia. És clar que, si perds part del saldo, tens el consol que l’endemà tindràs 86.400 euros frescos i nous per gastar; de tota manera, no et pots fiar gaire perquè ningú sap dir-te quant durarà aquest regal.
Quina serà la teva actitud? Segurament, retiraràs fins a l’últim euro i ho gaudiràs amb qui vulguis, és clar.
Cadascun de nosaltres, li vaig dir, tenim aquest compte corrent i tenim aquest regal. Cada matí, el banc del temps posa a la teva disposició 86.400 segons, ni un més ni un menys, i cada nit, el banc esborra el saldo i el comptabilitza com a pèrdua. El banc no permet xecs a la vista ni girs que excedeixin la quantitat de què es disposa. Si no utilitzes el que disposes aquell dia, tens una pèrdua.
És responsabilitat teva, li vaig dir, invertir cada segon del teu temps amb la finalitat d’aconseguir el que és millor per a tu i per als qui estimes. Animar-nos a viure el dia d’avui sense retrets ni postergacions. Animar-nos a viure cada segon que apareix, com un regal al nostre compte corrent, cada dia, al banc del temps.
J.B.

Tales son las cualidades del agua

Tales son las cualidades del agua: pasar entre las rocas, adaptarse al curso del río y transformarse a veces en un lago hasta que la depresión está rebosando y puede seguir su curso. Porque el agua no olvida que su destino es el mar, y que tarde o temprano deberá llegar a él.
Únete a los que jamás dijeron: "se acabó, aquí me detengo". Porque así como al invierno le sigue la primavera, nada termina: después de alcanzar tu objetivo hay que comenzar de nuevo, empleando en todo momento lo que aprendiste en el camino.
Únete a los que cantan, cuentan historias, disfrutan la vida, y tienen alegría en los ojos. Porque la alegría es contagiosa, y siempre consigue evitar que nos dejemos paralizar por la depresión, la soledad y las dificultades.
P.C.

Hoy es el día más hermoso de nuestra vida

Hoy es el día más hermoso de nuestra vida, querido Sancho; los obstáculos más grandes, nuestras propias indecisiones; nuestro enemigo más fuerte, el miedo al poderoso y a nosotros mismos; la cosa más fácil, equivocarnos; la más destructiva, la mentira y el egoísmo; la peor derrota, el desaliento; los defectos más peligrosos, la soberbia y el rencor; las sensaciones más gratas, la buena consciencia, el esfuerzo para ser mejores sin ser perfectos, y sobre todo, la disposición para hacer el bien y combatir la injusticia donde quiera que esté.
M.C.

Entras en la primera habitación de palacio

Entras en la primera habitación de palacio y te encuentras totalmente a oscuras. Tropiezas con muebles aunque gradualmente aprendes donde está cada objeto. Por fin, después de seis meses aproximadamente, encuentras el interruptor, lo activas y, súbitamente, todo se ilumina. Luego te trasladas a otra habitación y estás otros seis meses a oscuras. Así es la vida, cada acontecimiento, algunos momentáneos, otros de uno o dos días de duración, son la culminación de muchos meses (y no se puede vivir sin ellos) de tropiezos precedidos por la oscuridad.
A.M.

Ja és el moment

Ja és el moment. Tothom s’amaga a la pell d’allò que no és. Fem bestieses i ningú es pot enfadar. Però sempre hi ha algú que es passa. I diuen, sinó t’agrada no surtis de casa. Predominen la mala educació i les pallassades. Bé ens hem de divertir, no? Tots dissimulem dins una disfressa, a vegades ni ens coneixen els coneguts.
Però no és carnaval, és la vida.
M.F.

Digue'm quant pesa un floquet de neu

- Digue’m quant pesa un floquet de neu – va preguntar un ocellet negre al savi colom del bosc.
- Res. Res de res – fou la seva resposta.
- En aquest cas, t’he d’explicar una història meravellosa – li digué l’ocellet negre.
I aquest fou el relat:
- Em vaig asseure a la branca d’un avet, prop del tronc, i va començar a nevar. No intensament, tampoc amb força. Semblava un somni, sense ferida, sense violència... Com que no tenia res a fer, vaig començar a comptar flocs de neu mentre anaven caient a sobre la branca. El nombre exacte va ser de 3.741.952. Quan va caure el floc 3.741.953 a la branca – que pesa menys que res, gairebé és imperceptible, com bé dius – la branca es va trencar.
Havent dit això, l’ocellet negre va començar a volar. El colom, una autoritat en molts temes des dels temps de Noè, va reflexionar arran d’aquesta història i es digué:
- Potser només ens falten la veu i l’acció d’una única persona més i prou per aconseguir la pau al món.
K.K.

El peligro no es cuestión de un par de golpes

El peligro no es cuestión de un par de golpes, el peligro es no saber a dónde ir, el peligro es no encontrar jamás tu sitio y sentir que ya llegaste sin salir. El peligro es el fantasma que planea sobre aquello que juraste un día alcanzar y te ata de las manos mientras graba en tu pellejo una cifra, una letra y a volar.
Y correr dicen que es cosa de cobardes, pero todos somos carne de cañón; yo lo soy y no me importa confesar que más que nadie, pero ¿aquí, quién no es cobarde por amor? El peligro es perder a quién se ama con la furia que desata el huracán, comprobar que en casa ya no espera nadie y que no hay nadie a quien puedas esperar. El peligro es cuando queman las entrañas, por amor o desamor, ¿qué más me da? Y el valor se te hace escarcha y el aire explota y amarga en tu pecho por la mujer que se va.
C.G.

Icebergs a la deriva

Icebergs a la deriva. Ben bé com al Pol Àrtic. Feia molt fred, el glaç era immens. Blocs d’un color pàl·lid i semitransparent. I tot enmig d’un gran mar d’aigua clara. En podia veure els límits, estava tot calmat, sense cap rastre de vida. Només jo, observant enmig de la pau, de la blancor i la transparència.
Agafo amb la mà aquest cristal·lí paisatge quan els glaçons ja començaven a fondre’s.
M.F.

Una hormiga que estaba sedienta

Una hormiga que estaba sedienta se acercó a un estanque para beber. Cayó al agua y comenzó una angustiosa situación, pues, a pesar de mover febrilmente sus patitas, veía que se iba a ahogar. Pero una paloma, posada en un árbol cercano, lo vio todo. Cortó una hoja y se la tiró. La hormiga pudo aferrarse primero y luego subir a ella. Así se acercó a la orilla y se salvó.
Por allá andaba también un cazador de palomas. Tenía sus lazos bien preparados. Con uno de ellos consiguió atrapar a la paloma. Entonces la hormiga trepó por sus botas y le mordió la pierna. Un buen mordisco de esos que saben dar las hormigas. El cazador comenzó a sacudirse y agitarse, descuidando los lazos y a su presa recién capturada. La paloma se escapó y se puso a salvo.
Incluso los más insignificantes son capaces de proporcionar grandes servicios a sus benefactores.
A.A.

Aquella nit

Aquella nit Martin Luther King feia una conferència. Volia convèncer els assistents de la importància de desenvolupar un profund sentit de col·laboració entre les persones a fi de poder assolir objectius valuosos per a la comunitat. Ell havia sentit repetidament la mateixa queixa estèril:
- Però jo... què hi puc fer?
Aquell dia va fer apagar tots els llums de l’estadi. Quan tot va estar a les fosques, va preguntar:
- Algú pot fer res per il·luminar-nos?
Tothom va romandre en silenci. Ell va treure l’encenedor i el va encendre.
- Veieu aquesta llum? – va dir.
El públic va assentir, en silenci.
- Traieu ara, cadascun de vosaltres, els vostres encenedors i, quan us faci el senyal, enceneu-los.
L’estadi es va il·luminar amb milers de llums petitones.
J.S.

PLAERS

PLAERS
El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable
B.B.

Tingues sempre present

Tingues sempre present que la pell s’arruga, els cabells es tornen blancs, els dies es converteixen en anys... Però les coses importants no canvien.
La teva força i convicció no tenen edat.
El teu esperit és el plomall de qualsevol teranyina.
Darrere de cada línia d’arribada, n’hi ha una de sortida.
Darrere de cada fita, hi ha un altre repte.
Mentre estiguis viu, sent-te viu.
Si enyores allò que feies, torna-ho a fer.
No visquis de fotos esgrogueïdes...
Continua encara que tothom esperi que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.
Fes que en comptes de llàstima et tinguin respecte.
Quan amb els anys no puguis córrer, trota.
Quan no puguis trotar, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
Però no t’aturis mai!
T.C.

De vegades, quan hi ha molta boira

De vegades, quan hi ha molta boira, els mariners que van en bots petits no poden veure la boia que indica la ruta. Aleshores, per trobar-la, comencen a descriure ràpidament cercles petits amb els bots per generar un onatge que faci moure la boia. Després, han d’aturar-se i escoltar amb atenció. Si no senten res, han de repetir els moviments... I així fins que detectin el so de la campana de la boia. És, doncs, provocant onades com troben el rumb.
Sovint, el que necessitem per trobar sentit a la nostra vida és afrontar alguns riscos i provocar algun moviment en el nostre entorn. Si fem les mateixes coses que hem fet sempre, probablement seguirem obtenint el mateix que sempre hem aconseguit. Es tracta de moure’ns i d’explorar. Es tracta també d’estar atents als senyals. Una embarcació que romangui a port no correrà cap perill, però tampoc no arribarà enlloc. I és precisament navegar allò que en justifica l’existència.
M.C.

Els deixebles estaven embrancats en una discussió

Els deixebles estaven embrancats en una discussió sobre una sentencia formulada per Lao Tse: «Qui sap no parla; qui parla no sap». Quan el mestre va entrar on eren, els deixebles li van preguntar quin era el significat exacte d’aquelles paraules. El mestre els va dir:
- Qui de vosaltres coneix la fragància de la rosa?
Tots la coneixien. Aleshores, va afegir:
- Expresseu-la en paraules.
I tots van guardar silenci.
J.S.

En el accidentado desierto de Egitpo

En el accidentado desierto de Egipto, donde los neumáticos de los jeeps se hunden en la arena y los helicópteros muchas veces no pueden aterrizar, el Cuerpo de Camelleros va patrullando de acá para allá. Casi todos los jinetes provienen de una árida provincia llamada Nubia, donde los hombres pastorean camellos de un oasis a otro. Igualmente de Nubia son sus veloces monturas, que se matriculan como si fueran automóviles y llevan un número tatuado en el flanco. El constante balanceo del camello es cruel para la espalda del jinete. “Imagínese lo que es estar sentado en un banco y levantar las rodillas hasta la barba unas 50 veces por minuto, seis horas al día. Se acostumbra uno a ello”, explica un soldado que montó su primer camello a la edad de cuatro años. Con todo, se ríe cuando alguien le dice que su misión es romántica.
A.A.

Unes hores, uns dies o unes setmanes més tard

Unes hores, uns dies o unes setmanes més tard, el grup troba un altre oasi. Com l’anterior, està envoltat per una tanca i, també, custodiat per un guàrdia. Hi ha un rètol: «Paradís».
- Si us plau, endavant – diu el guàrdia.
- És que no entraré si no és amb el cavall i el gos – avisa l’home.
- És clar. Quin acudit. Tots els que arriben són benvinguts – contesta el guàrdia.
L’home li ho agraeix i tots tres s’afanyen a capbussar la cara en l’aigua fresca.
- Abans d’arribar aquí hem passat per un altre «Paradís» – diu el viatger al cap d’una estona –, però no m’han deixat entrar amb ells...
- Ah, sí... – diu el guàrdia –. Aquell lloc era l’Infern.
- Quina barbaritat! – es queixa l’home –. Haurien de fer alguna cosa per treure’ls del camí que va al Paradís.
- No – aclareix l’home vestit de blanc –, en realitat ens fan un gran servei. Ells eviten que arribin fins aquí els que són capaços d’abandonar els seus amics.
J.B.

Qui el vol, aquest bitllet de vint dòlars?

- Qui el vol, aquest bitllet de vint dòlars?
S’alcen unes quantes mans, però el conferenciant diu:
- Abans d’entregar-lo haig de fer una cosa.
El rebrega amb fúria, i torna a preguntar:
- Encara el vol algú, aquest bitllet?
Les mans continuen alçades.
- I si faig això?
El rebot contra la paret, el deixa caure a terra, li escup, el trepitja, i torna a ensenyar el bitllet –que ara està fastigós i rebregat–. Repeteix la pregunta, i les mans continuen alçades.
- No l’oblideu mai, aquesta escena –afirma el conferenciant–. No importa què en faci, d’aquests diners: continuen essent un bitllet de vint dòlars. Moltes vegades, en la nostra vida, ens rebreguen, ens trepitgen, ens maltracten, ens insulten… Però malgrat tot, continuem tenint el mateix valor.
P.C.

Perquè hi hagi pau al món

Perquè hi hagi pau al món, cal que les nacions visquin en pau.
Perquè hi hagi pau entre les nacions, les ciutats no s'han d'aixecar les unes contra les altres.
Perquè hi hagi pau a les ciutats, els veïns s'han d'entendre.
Perquè els veïns s'entenguin, cal que regni l'harmonia a la llar.
Perquè hi hagi pau a casa, cal trobar-la en el propi cor.
L.T.

Le devolvió a los días más felices

Le devolvió a los días más felices de su vida, cuando advertía que un amor sin límites se iba apoderando de todo su ser, embelesada por las palabras de quien le transportaba a un universo ni tan siquiera imaginado y en el que cálidas playas de blanca arena y un mar azul y transparente invitaban a pasarse las horas cara al cielo, sin más esfuerzo que alargar la mano y apoderarse de un gigantesco coco, un enorme pez o una gruesa langosta.
- Allí no existe el dinero… – le aseguró él aun a sabiendas que le costaba trabajo admitir un hecho tan absurdo –. Ni el dinero, ni la propiedad privada, pues son gentes que viven al día de lo que el mar y la tierra les proporciona, y todo lo comparten porque saben que fue puesto allí para el disfrute común. No hay leyes, ni más norma que la de respetar y ayudar al prójimo, puesto que a nadie se le ocurriría robar algo que es tan suyo como de los demás.
A.V.

Quan s'arriba al vespre a casa

Quan s’arriba al vespre a casa i es tanca la porta, moltes persones solen dir enmig d’un sospir: un dia més. Però, un dia més per què? Precisament per tenir. Vet aquí l’equivocació; del què es tracta realment és d’un dia menys, i és un dia menys per continuar sent. Tal com diu Schopenhauer, no hi ha cap vent favorable per aquell que no sap a quin port es dirigeix. Cuiusvis hominis est errare, nullius nisi insipientis in errore perseverare.
F.F.

Cal ser conscients

Cal ser conscients que només és possible o raonable cedir fins on la nostra realitat interna o externa ens ho permet i que l'altre es troba en la mateixa situació. Parin atenció a aquest petit conte.
Per haver salvat el fill del tsar, que s'ofegava al riu, tres camperols van ser rebuts a palau on el monarca els havia convidat perquè triessin la recompensa. El primer va demanar la mà de la princesa, el segon va sol·licitar el poder absolut del seu comtat, i el tercer, després d'un silenci, només va demanar un saquet de monedes. Els altres dos el van acusar d'estúpid i de no saber aprofitar una oportunitat única. El tercer home els va dir:
- Si el tsar té la intenció de donar-nos alguna recompensa, la qual cosa dubto, vull estar segur que demano el que podria ser que em concedís.
J.B.

Capas, capas y más capas de pintura

Capas, capas y más capas de pintura. Desastres, desfalco, desprestigio. Rumores, ruidos, ruinas. Famosillos, falacias, fatigas. Actividad, ansiedad, asco. Cada semana, máximo cada 15 días, nos tenemos que reprogramar; quienes nos rodean nos reclaman comentarios, opiniones y posiciones, porque "hay que estar al día". El ayer ya pasó, y el hoy se agita mientras se va desvaneciendo para dejar espacio a las nuevas contorsiones del mañana.
Pasamos los días cubriéndonos de efímeras, rugosas, lacadas, brillantes, sutiles y ásperas capas de pintura de mil y un colorines, y lo único que conseguimos es tapar lo más importante que tenemos: nuestra propia madera.
A.B.

La velocitat de les transformacions

La velocitat de les transformacions ha agafat desprevinguts fins i tot els grans estrategs de la humanitat. Així, la cultura i el coneixement, solidificats en uns valors ètics, són l’única resposta possible a l'Europa que ja tenim, i que tan poc s’assembla a la mítica filla d’Agenor. Vénen moltes coses noves molt de cop, i no hi ha hagut temps ni de filosofar-les ni de moralitzar-les.
A.B.

Aquestes qualitats

Aquestes qualitats són 10:
- Dana, generositat
- Sila, disciplina
- Nekhamma, renúncia
- Panya, saviesa
- Viriya, energia
- Khanti, paciència
- Saija, honestedat
- Adhitana, perseverança
- Metta, amor
- Ubekka, equanimitat
T.B.

Em trobo amb ella

Em trobo amb ella al restaurant on solem anar perquè sempre és buit encara que el menjar és excel·lent. M’explica que, durant el seu viatge al Nepal, va passar unes quantes setmanes en un monestir. Una tarda, mentre passejava pels voltants amb un monjo, l’home va obrir la bossa que duia i es va quedar mirant el seu contingut una estona. Després va comentar a la seva amiga:
- Saps que els plàtans et poden ensenyar el significat de l’existència?
Va treure un plàtan de la bossa i el va llençar.
- Aquesta és la vida que ja ha passat, que no vam saber aprofitar quan tocava, i ara ja és massa tard.
Després, va treure de la bossa un plàtan que estava verd, l’hi va ensenyar i el va tornar a guardar.
- Aquesta és la vida que encara no ha tingut lloc: cal esperar el moment oportú.
Al final, en va treure un plàtan madur, el va pelar, i el va compartir amb ella.
- Aquest, és el moment present. I has de saber menjar-lo sense por ni sentiment de culpa.
P.C.

Todo viaje

Todo viaje, dicen, comienza con un primer paso. Un primer paso al que le siguen, obviamente, el segundo, el tercero, el cuarto y... También dicen que la vida es como un camino, en el que te vas encontrando cruces y desvíos en los que has de decidir qué dirección tomar.
Lo curioso es que nunca sabes, y nunca podrás saber, si tu decisión ha sido la mejor o la peor, te hayan ido como te hayan ido las cosas tras elegir tal sendero o tal otro. Quiero decir que, en el fondo, lo bueno y lo malo es relativo y, además, no se sabe hasta mucho tiempo después cuál ha sido el desenlace de tu decisión.

L.A.