No havia vist mai la natura en tota la seva esplendor, ni la vida salvatge en llibertat. Tot era nou per a mi, un descobriment permanent. Vaig decidir no fer gaires fotografies per poder-me amarar de tot allò. Però no ho vaig complir. Com podia deixar de practicar una de les meves aficions en el lloc més apassionant possible? No els avorriré. Només els diré que, si poden, visquin aquesta experiència. Tot són detalls de bellesa, de sentit comú, de saviesa... Les zebres, per exemple, són animals molt solidaris entre ells. Coneixen les seves limitacions i es recolzen. Solen col·locar-se de dues en dues, cada una mirant en una direcció. D'aquesta manera cobreixen 360 graus de visió i poden detectar el perill molt millor. La lliçó és tan clara que no cal ni escirure-la.
A.B.
30.6.12
27.6.12
23.6.12
El "agujero infernal de la creación"
El "agujero infernal de la creación". Así describió el explorador italiano Ludovico Mariano Nesbitt en 1928 la depresión de Afar, en el norte de Etiopía. Nesbitt fue el primer europeo que exploró tan inhóspito paraje y vivió para contarlo. Tres expediciones anteriores habían fracasado en el intento, lo cual no es de extrañar. Afar es uno de los lugares más calurosos de la Tierra, un territorio agreste con volcanes activos, un burbujeante lago de lava y manantiales de agua hirviente. Pastores y mercaderes de sal sobreviven en un paisaje surrealista de fisuras, fallas y el lago de lava hirviente.
C.J.
C.J.
20.6.12
17.6.12
Esperes a l'andana
Esperes a l'andana amb les teves maletes de cuir mentre et subjectes la pamela per evitar que el vent l'arrossegui. Arriba el tren i hi puges amb penes i treballs amb el teu equipatge. Portes molt pes, però ningú sembla que tingui intenció d'ajudar-te. El revisor, amb un bigoti molt Hercule Poirot, toca el xiulet i dóna pressa als viatgers. Et situes al costat de la finestreta. Al teu costat s'acomoda una senyora molt gran que et mira de dalt a baix amb suspicàcia. Al vagó restaurant sopes sola i observes com la gent menja en silenci. No se senten rialles, no perceps mirades amables. Hi ha alguna cosa en l'ambient que et fa dubtar. És aquest el tren en què vols viatjar? Si no vols continuar el viatge, només cal que baixis a la pròxima estació. El revisor, que ha escoltat els teus pensaments, t'adverteix dels riscos que corres. Els passatgers t'escodrinyen. Entre tots intenten convèncer-te que potser no hi ha cap altre tren. T'hauries de conformar amb aquest i deixar de buscar. I penses: “Realment és aquest l'últim tren?”. El comboi s'atura. La gent segueix mirant-te amb curiositat. Empasses saliva. Tots confien que no baixaràs, és el més sensat. De sobte, un rampell et conquista i surts corrent, deixant fins i tot el teu equipatge al compartiment. No tens por, perquè alguna cosa dins teu sap que aquell no era l'últim tren. No existeix un últim tren, i qui ens vulgui convèncer del contrari potser hauria de provar de baixar del seu.
B.A.
B.A.
13.6.12
10.6.12
Alguna vez
Alguna vez he hablado aquí de remordimientos. De lo poco que se llevan en los últimos tiempos, si es que alguna vez se llevaron. De la facilidad con que nos fabricamos, en el acto, excusas útiles para ignorarlos. El estado del bienestar incluye eso, imagino. El bienestar personal a toda costa. El no sentirse responsable, o culpable, de nada. Pero no siempre es así. A veces, el daño infligido a otros sigue presente en nuestra memoria y nos acompaña hasta al final, obligándonos a mirarlo cara a cara. No sé ustedes, pero en mi archivo personal tengo algunos remordimientos, o estragos que tienen mucho que ver con ellos. Fueron muchos años pisando caminos raros y cristales rotos. Y ninguna supervivencia es impune, claro. Algunos, con eso, hacemos novelas. O escribimos artículos como éste.
A.P.
A.P.
6.6.12
3.6.12
Un guerrero
Un guerrero acepta la responsabilidad de sus actos, inclusive los más triviales. El hombre común nunca asume sus errores, pero sí que se atribuye cualquier victoria, aunque esta sea más bien ajena. Un guerrero, a veces debe estar disponible y a veces debe mantenerse oculto. Es inútil para un guerrero estar todo el tiempo disponible, así como es inútil ocultarse cuando todos saben dónde está escondido. Alternando la disponibilidad con la indisponibilidad, él no se cansa sin sentido y no cansa a los que lo rodean. El arte del guerrero consiste en equilibrar el terror de ser un hombre con la maravilla de ser un hombre. Lo más difícil en este mundo es adoptar la postura de un guerrero. De nada sirve estar triste, quejarse o decir que alguien nos está haciendo mal. Nadie está haciéndole nada a nadie, y mucho menos a un guerrero. El guerrero busca ser impecable frente a sí mismo, y a eso lo llama humildad. Todo el mundo dispone de suficiente poder para conseguir alguna cosa. El secreto del guerrero consiste en desviar la energía que antes dedicaba a sus debilidades y emplearla en su propósito en esta vida.
P.C.
P.C.
26.5.12
Arthur Conan Doyle
Arthur Conan Doyle se inspiró en estos lugares para escribir El mundo perdido. Se trata de los tepuis, altas mesetas de abruptas paredes y cimas muy planas que se elevan en una vasta región de América del Sur que abarca parte de Venezuela y de Brasil, Guyana, Surinam, Guayana Francesa y una pequeña porción de Colombia. En sus cimas, donde el escritor imaginó que vivían enormes dinosaurios, hay unas extrañas ranas únicas de estos lugares. Cada uno de los tepuis, ecosistemas aparentemente aislados de las tierras bajas aledañas, constituye un universo exclusivo.
E.B.
E.B.
23.5.12
20.5.12
Les emocions responen de la mateixa manera que ho fan els músculs
"Les emocions responen de la mateixa manera que ho fan els músculs, i és per això que les que més exercitem s'acaben convertint en les més intenses i freqüents", llegeixo al llibre Lo que realmente importa de Tony Schwartz. I me l’han comentat amics actors. Si durant dues hores interpreten un personatge emmurriat, surten del teatre emmurriats. I al contrari: si durant dues hores interpreten un personatge graciós, surten del teatre contents. Igual que el públic. Per això Jim Loehr, atleta i especialista en psicologia esportiva, recomana programar la ment i el cos per sentir-nos com ens agradaria sentir-nos: "Quan un deixa de preocupar-se per com se sent i presta més atenció a com necessitaria sentir-se per donar el millor d'ell mateix, està transformant la seva mateixa fisiologia".
Com va dir William James, l’ocell no canta perquè sigui feliç, sinó que és feliç perquè canta.
G.H.
Com va dir William James, l’ocell no canta perquè sigui feliç, sinó que és feliç perquè canta.
G.H.
16.5.12
13.5.12
Nuestra ciudad
Nuestra ciudad es nuestra ciudad, mi ciudad. Nunca olvidaré mis raíces ni los tiempos pasados tan felices. Esta ciudad es de belleza incomparable, con habitantes de carácter afable. Por sus calles desde pequeña he paseado y aquí me he descubierto, me he encontrado. Nacieron en esta tierra importantes escritores, economistas, arquitectos y pintores; que dejaron para siempre su huella haciendo parecer la vida más bella. Puedes disfrutar de una buena vista en este gran centro modernista. Un infinito cielo azul nos parece proteger; mi ciudad, más no te puedo querer.
M.F.
M.F.
10.5.12
6.5.12
El present sembla ser el més important
El present sembla ser el més important. Hi ha qui diu que perquè és l’únic que existeix, però existeixen? És a dir, podem parlar de l'existència de temps present, passat o futur? Podríem dir que el present és el més important ja que és el resultat del passat i la base del futur. Que ja no podem fer res per canviar el passat però sí, des del present, determinar el futur. El present és el que vivim, no sabem si demà serà present o no serà per nosaltres. Però, i el futur? El futur és cap on anem, en definitiva, allà on serem ben "aviat". La vida continua passi el que passi en el present, i bé ens n'hem de preocupar. Cal pensar en el que passarà, què tindrem si hi som. I finalment, el passat, que és el lloc on tenim tots els records, totes els experiències. El passat és el que ens forma i a la vegada, el que ja se'ns ha descomptat de la vida.
De fet, tots tres conceptes podrien ser un. Estan connectats de manera íntima, relacionats de manera inseparable. Cal viure al moment, sense oblidar qui som i a on ens dirigim.
M.F.
De fet, tots tres conceptes podrien ser un. Estan connectats de manera íntima, relacionats de manera inseparable. Cal viure al moment, sense oblidar qui som i a on ens dirigim.
M.F.
1.5.12
28.4.12
L'instant etern
L'instant etern es troba en el present. Rarament vivim i experimentem el moment present. La nostra atenció va i ve, com un pèndol, del passat al futur. C.S. Lewis va escriure que l'instant present és el moment en què el temps humà està en contacte amb l'eternitat.
Esforçar-se per tornar una vegada i una altra al moment present és una eina per recordar-nos de nosaltres mateixos, per estar i sentir-nos vius, per a la consciència pura. La força del present és un bé disponible, passi el que passi fora d'un mateix. Dirigeix la teva atenció a l'ara i aquí, i encara que únicament ho aconsegueixis durant dos segons, ja és una experiència sòlida.
G.H.
Esforçar-se per tornar una vegada i una altra al moment present és una eina per recordar-nos de nosaltres mateixos, per estar i sentir-nos vius, per a la consciència pura. La força del present és un bé disponible, passi el que passi fora d'un mateix. Dirigeix la teva atenció a l'ara i aquí, i encara que únicament ho aconsegueixis durant dos segons, ja és una experiència sòlida.
G.H.
25.4.12
21.4.12
Tots seguim un camí
Tots seguim un camí. De vegades ens du a un lloc inesperat o ens fa donar un tomb innecessari. Pot estar ple de pedres o males herbes o bé de gespa i fonts. Ens farà patir o ens farà gaudir. O potser una mica de cada. Segurament. Però segur que tots tenim el nostre. A alguns els costarà més trobar-lo, però mentre el busquen, no passen ja per un camí, d’incertesa, de recerca? I aquells a qui ja els ve donada una ruta, no busquen un altre camí, personal i de llibertat?
Hi deu haver més d’un camí per cada un de nosaltres, diferents terrenys, altures i llargàries, i fins i tot camins d’altres persones que se’ns creuen, però que al cap i a la fi formen el nostre únic camí: la vida.
M.F.
Hi deu haver més d’un camí per cada un de nosaltres, diferents terrenys, altures i llargàries, i fins i tot camins d’altres persones que se’ns creuen, però que al cap i a la fi formen el nostre únic camí: la vida.
M.F.
18.4.12
15.4.12
Las 10 claves
Las 10 claves de Warren Buffett para hacerse rico:
1.Reinvierte tus beneficios.
2.Sé diferente.
3.No pierdas el tiempo.
4.Atención a los detalles.
5.Ojo con los pequeños gastos.
6.Limita tus préstamos.
7.Sé persistente.
8.Aprende a perder.
9.Valora los riesgos.
10.Entiende el significado del éxito.
X.L.
1.Reinvierte tus beneficios.
2.Sé diferente.
3.No pierdas el tiempo.
4.Atención a los detalles.
5.Ojo con los pequeños gastos.
6.Limita tus préstamos.
7.Sé persistente.
8.Aprende a perder.
9.Valora los riesgos.
10.Entiende el significado del éxito.
X.L.
12.4.12
9.4.12
En la nube desde la que contemplo
En la nube desde la que contemplo a veces lo que ocurre en el planeta, me entretuve hace unos días comparando colectivos. Unos colectivos preferían optar por una vida en la que estaba escrito todo lo que les iba a suceder durante los próximos setenta años frente a muchos otros que preferían que no hubiera nada escrito en la pizarra de su vida, salvo las ganas tremendas de vivirla. No tardé mucho en darme cuenta de que otra diferencia esencial que separaba a los homínidos era la diferencia entre los que practicaban la empatía –es decir, entre los que sabían ponerse en el lugar de los que por alguna razón sufrían un contratiempo- y los que no. Algunos eran totalmente indiferentes al sufrimiento de los demás. Había otra línea divisoria entre los que estaban dispuestos a responder con la violencia si se los molestaba mucho y aquellos que solían sentirse inclinados a parlamentar, a no recurrir a las manos más que en última instancia. En aquel conglomerado que podía observarse desde la nube existían, por supuesto, otras diferencias.
E.P.
E.P.
4.4.12
1.4.12
En 1931 Albert Einstein escribía
En 1931 Albert Einstein escribía: No pretendamos que las cosas cambien si seguimos haciendo lo mismo.
Si no rectificamos corremos el riesgo de estrellarnos. Otros marcaron las sendas a seguir, aprovechemos su experiencia. Pensemos que todo problema es una oportunidad.
La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche. El inconveniente de las personas y de los países es la pereza de encontrar las salidas y soluciones. Sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Trabajemos duro. La verdad es que estamos en manos de nuestro cerebro, pero a la vez en buena medida, el cerebro está en nuestras manos, no sólo tenemos un cerebro, somos un cerebro y algunas cosas más… Para mí hay cinco apartados para pensar brillantemente:
1. Plantear hipótesis alternativas
2. Elaborar planes para intentar prevenir posibles eventualidades
3. No tomar decisiones importantes cuando estamos cansados
4. Intentar ser racional
5. Priorizar
J.M.
Si no rectificamos corremos el riesgo de estrellarnos. Otros marcaron las sendas a seguir, aprovechemos su experiencia. Pensemos que todo problema es una oportunidad.
La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche. El inconveniente de las personas y de los países es la pereza de encontrar las salidas y soluciones. Sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Trabajemos duro. La verdad es que estamos en manos de nuestro cerebro, pero a la vez en buena medida, el cerebro está en nuestras manos, no sólo tenemos un cerebro, somos un cerebro y algunas cosas más… Para mí hay cinco apartados para pensar brillantemente:
1. Plantear hipótesis alternativas
2. Elaborar planes para intentar prevenir posibles eventualidades
3. No tomar decisiones importantes cuando estamos cansados
4. Intentar ser racional
5. Priorizar
J.M.
29.3.12
25.3.12
Qui és?
- Qui és?
- Sóc la vellesa. Vinc a veure’l.
- Després. Estic ocupat. Tinc feina.
Vaig escriure.
Vaig trucar per telèfon.
Vaig menjar-me una truita.
Vaig obrir la porta però no hi havia ningú.
Es burlen de mi, potser, els amics?
O potser no en vaig entendre el nom?
No era la vellesa:
Aquí va venir la maduresa,
que no va esperar,
sospirà
i se n’anà.
I.I.
- Sóc la vellesa. Vinc a veure’l.
- Després. Estic ocupat. Tinc feina.
Vaig escriure.
Vaig trucar per telèfon.
Vaig menjar-me una truita.
Vaig obrir la porta però no hi havia ningú.
Es burlen de mi, potser, els amics?
O potser no en vaig entendre el nom?
No era la vellesa:
Aquí va venir la maduresa,
que no va esperar,
sospirà
i se n’anà.
I.I.
21.3.12
18.3.12
Estoy sentado donde suelo hacerlo
Estoy sentado donde suelo hacerlo cuando me encuentro en la Plaza Mayor de Madrid, que es la terraza del Bar Andaluz. Me gusta instalarme allí con un libro.
En una mesa cercana hay un muchacho que lee un libro. Tiene unos diecisiete o dieciocho años, está solo, y llama la atención porque no es frecuente encontrar lectores en este paraje. Está concentrado en las páginas. Me pregunto qué lee el muchacho. Por qué mundos andará, merced al libro que tiene en las manos. Con la curiosidad natural entre hermanos de la costa, hago esfuerzos por ver la tapa del volumen. Por el grosor y formato, parece una novela. Me parece advertir, aunque no distingo título ni autor, una ilustración en la tapa que parece un velero antiguo. Quizá se trate de una novela sobre el mar, concluyo. Tal vez en este momento, el muchacho no está aquí sino empeñado a cañonazos. Quizás en este momento navegue hacia las islas a las que nunca llegan órdenes de captura, busque a los náufragos del Raquel, o ice la bandera del corsario alemán Emdem para el último combate en las islas Cocos. Quizá – o sin duda – ese joven lector ha descubierto ya que para adueñarse cómodamente de ésos y otros mundos, para llenar la existencia propia de experiencias ajenas y vivir mil vidas que de otro modo serían imposibles, basta con abrir las tapas de un libro.
A.P.
En una mesa cercana hay un muchacho que lee un libro. Tiene unos diecisiete o dieciocho años, está solo, y llama la atención porque no es frecuente encontrar lectores en este paraje. Está concentrado en las páginas. Me pregunto qué lee el muchacho. Por qué mundos andará, merced al libro que tiene en las manos. Con la curiosidad natural entre hermanos de la costa, hago esfuerzos por ver la tapa del volumen. Por el grosor y formato, parece una novela. Me parece advertir, aunque no distingo título ni autor, una ilustración en la tapa que parece un velero antiguo. Quizá se trate de una novela sobre el mar, concluyo. Tal vez en este momento, el muchacho no está aquí sino empeñado a cañonazos. Quizás en este momento navegue hacia las islas a las que nunca llegan órdenes de captura, busque a los náufragos del Raquel, o ice la bandera del corsario alemán Emdem para el último combate en las islas Cocos. Quizá – o sin duda – ese joven lector ha descubierto ya que para adueñarse cómodamente de ésos y otros mundos, para llenar la existencia propia de experiencias ajenas y vivir mil vidas que de otro modo serían imposibles, basta con abrir las tapas de un libro.
A.P.
14.3.12
11.3.12
Hay frases que no se comprenden en su momento
Hay frases que no se comprenden en su momento, pero que, tiempo después, incluso años más tarde, cobran todo su sentido. Para mí, una de ellas es esta: «Cuando uno tiene que tomar una decisión trascendental para su futuro, es conveniente hacerse esta pregunta: "¿Puedo sostener toda mi vida esta decisión que ahora tomo? ¿Sí o no?"». La frase me la reveló un festejante griego que tuve allá por el Paleolítico inferior y no le di importancia en su momento porque Dimitri, pongamos que se llamara así, no era precisamente el faro de Alejandría ni había descubierto la pólvora. Pero, como dice mi madre, lo fascinante de esta vida es que hasta un reloj parado da la hora exacta dos veces al día, de modo que hay que estar atento, porque nunca se sabe cuándo ni de quién uno va a recibir un interesante retazo de sabiduría.
C.P.
C.P.
7.3.12
3.3.12
Las edades humanas
Las edades humanas:
- La adolescencia es como una casa en día de mudanza: un desorden temporal.
- Los jóvenes son como las plantas: por los primeros frutos se sabe qué se puede esperar de ellos.
- Hemos llegado a la edad madura cuando, teniendo para escoger dos tentaciones, elegimos la que nos permite llegar a casa más temprano.
- La vejez es lo más inesperado que nos ocurre.
La vida transcurre como en un autobús, en el que unos pasajeros bajan y otros suben.
A.C.
- La adolescencia es como una casa en día de mudanza: un desorden temporal.
- Los jóvenes son como las plantas: por los primeros frutos se sabe qué se puede esperar de ellos.
- Hemos llegado a la edad madura cuando, teniendo para escoger dos tentaciones, elegimos la que nos permite llegar a casa más temprano.
- La vejez es lo más inesperado que nos ocurre.
La vida transcurre como en un autobús, en el que unos pasajeros bajan y otros suben.
A.C.
29.2.12
25.2.12
Un home ric
Un home ric que es trobava al llit a punt de morir va trucar als seus tres fills i els digué:
- Desitjo deixar la meva fortuna intacta. Per consegüent, us assignaré a cadascun la mateixa tasca per veure qui és el més capaç de gestionar els diners. Al magatzem hi ha tres grans cellers, tots de les mateixes dimensions. Heus ací una bossa de monedes de plata per a cadascun. La vostra missió consistirà a omplir el vostre celler amb tot el que pugueu comprar amb els diners que us he posat a la bossa. Guanyarà aquell qui aconsegueixi omplir més espai del celler.
El primer es va gastar tots els diners en sorra i va omplir una tercera part del seu celler. El segon es va gastar tots els diners en terra i va omplir la meitat del seu celler. El tercer va emprar únicament una petita part dels diners en espelmes i llumins i va omplir el seu celler de llum.
M.C.
- Desitjo deixar la meva fortuna intacta. Per consegüent, us assignaré a cadascun la mateixa tasca per veure qui és el més capaç de gestionar els diners. Al magatzem hi ha tres grans cellers, tots de les mateixes dimensions. Heus ací una bossa de monedes de plata per a cadascun. La vostra missió consistirà a omplir el vostre celler amb tot el que pugueu comprar amb els diners que us he posat a la bossa. Guanyarà aquell qui aconsegueixi omplir més espai del celler.
El primer es va gastar tots els diners en sorra i va omplir una tercera part del seu celler. El segon es va gastar tots els diners en terra i va omplir la meitat del seu celler. El tercer va emprar únicament una petita part dels diners en espelmes i llumins i va omplir el seu celler de llum.
M.C.
22.2.12
18.2.12
L'escultor Jacques Lipchitz
L'escultor Jacques Lipchitz va viure durant els anys de joventut a París, on va entaular una bona amistat amb Soutine, Modigliani i Chagall. Un dia, un dels seus amics li va manifestar que no se sentia gaire a gust amb la llum que obtenia en les seves obres i que se n'anava al Marroc per cercar-ne una de diferent.
Al cap d'un temps de pintar allà, l'amic reconeixia que tampoc no li agradava la llum que mostraven els seus olis marroquins. Lipchitz li recordà:
- No oblidis mai que la llum que l'artista plasma en els quadres prové del seu interior i no del que hi ha a fora.
J.C.
Al cap d'un temps de pintar allà, l'amic reconeixia que tampoc no li agradava la llum que mostraven els seus olis marroquins. Lipchitz li recordà:
- No oblidis mai que la llum que l'artista plasma en els quadres prové del seu interior i no del que hi ha a fora.
J.C.
15.2.12
12.2.12
Satisfaccions.
Satisfaccions.
El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable.
B.B.
El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable.
B.B.
8.2.12
5.2.12
Els meus cosins de Galícia solien criar llebrers
Els meus cosins de Galícia solien criar llebrers per fer-los córrer als canòdroms. L'últim cop que els vaig anar a visitar en tenien un de molt bonic que estaven entrenant per competir.
- ¿Com es diu? – vaig preguntar al meu cosí Pep.
- Males Notícies – em contestà.
- Ves per on – vaig dir sorprès -. ¿I per què es diu així?
- Perquè guanyi totes les carreres – em va dir en Pep, i afegí -: ¿O és que no saps que les males notícies són les que van més de pressa?
A.A.
- ¿Com es diu? – vaig preguntar al meu cosí Pep.
- Males Notícies – em contestà.
- Ves per on – vaig dir sorprès -. ¿I per què es diu així?
- Perquè guanyi totes les carreres – em va dir en Pep, i afegí -: ¿O és que no saps que les males notícies són les que van més de pressa?
A.A.
1.2.12
29.1.12
Vols dir que et penses que pots trobar la resposta adequada?
- Vols dir que et penses que pots trobar la resposta adequada? – va dir la Llebre de Març.
- Exactament – va dir l'Alícia.
- Doncs, aleshores, hauries de dir el que penses – va continuar la Llebre de Març.
- Ja ho faig – va replicar l'Alícia al moment -. Almenys... Almenys penso el que diré, que vol dir el mateix, ¿no?
- De cap manera! – va dir el Barreter -. Amb el mateix argument podries dir que “Veig el que menjo” és el mateix que dir “Menjo el que veig”!
- I igualment podries dir – va afegir la Llebre de Març – que “M'agrada el que em donen” és el mateix que dir “Em donen el que m'agrada”!
L.C.
- Exactament – va dir l'Alícia.
- Doncs, aleshores, hauries de dir el que penses – va continuar la Llebre de Març.
- Ja ho faig – va replicar l'Alícia al moment -. Almenys... Almenys penso el que diré, que vol dir el mateix, ¿no?
- De cap manera! – va dir el Barreter -. Amb el mateix argument podries dir que “Veig el que menjo” és el mateix que dir “Menjo el que veig”!
- I igualment podries dir – va afegir la Llebre de Març – que “M'agrada el que em donen” és el mateix que dir “Em donen el que m'agrada”!
L.C.
25.1.12
22.1.12
Al principio no lo reconozco
Al principio no lo reconozco. El suyo es un rostro como cualquier otro. Camina bajo la lluvia fina, con la cabeza descubierta y las manos en los bolsillos del chaquetón impermeable. Pasa por mi lado y me mira un instante, tímido y confuso, como si dudara entre saludarme o no, antes de seguir su camino sin decir nada. Entonces, de golpe, recuerdo. Me detengo y lo llamo: grito su nombre por encima del ruido de los automóviles. Se detiene como sorprendido, al oírlo. De que lo recuerde. Y se vuelve hacia mí. La ropa de paisano le sienta mal; no parece propia de él. Ha engordado, y el pelo que le queda es gris. Sin embargo, la sonrisa es la misma. La cicatriz del mentón – estuve presente el día que se la hizo, o se la hicieron – se embosca entre las arrugas de la cara, en la piel recién afeitada.
- Niño – dice.
Me hace gracia el viejo apelativo, tanto tiempo después. Así me llamaban él y sus compañeros: yo tenía entonces veintitrés años. También lo llamo ahora como entonces.
- Mi capitán – respondo.
Nos estrechamos la mano, entre las luces de los escaparates y los semáforos que se reflejan en el suelo mojado. Tras las primeras palabras quedamos en silencio, mirándonos cautos mientras nos reconocemos los adentros. Resolviendo si es cosa de seguir cada cual su camino, o de quedarse un rato. Recordar y recordarnos. Nos miramos indecisos hasta que, de mutuo acuerdo, decidimos recordar.
A.P.
17.1.12
15.1.12
Una lectora de mis libros
Una lectora de mis libros me encuentra una tarde de autógrafos en Bilbao, en el País Vasco. “Usted siempre habla de símbolos -me dice-. Quiero mostrarle un símbolo que nunca ha visto”.
Al día siguiente va a buscarme en coche al hotel. “No sé cómo comenzó esto –comenta-, pero cuenta la leyenda que un viejo alquimista judío afirmó en una ocasión que los árboles cantaban. El alcalde de la ciudad dijo que, si no era capaz de probar lo que decía, lo mataría. Desde entonces, todos los años, un árbol de Soria canta y vuelve así a salvar, de forma simbólica, la vida de aquellos que creen que todo es posible”.
Llegamos a Soria y nos dirigimos a una plaza. Poco a poco comienza a llegar la gente. Y, de repente, una banda de música, al completo y con todos los instrumentos, sube al gigantesco y bicentenario olmo que hay en el centro de la plaza. Cada músico ocupa una rama.
A las órdenes de una batuta invisible, el árbol de Soria canta.
P.C.
11.1.12
8.1.12
Hi havia una vegada un home que tenia por
Hi havia una vegada un home que tenia por de la seva ombra i que renegava de les seves petjades. En volia fugir, però com més corria més petjades deixava, i per molt que corregués la seva ombra no s'apartava d’ell. Aleshores, en creure que el problema era que no corria prou ràpid, va córrer tan ràpid com va poder i no va parar de córrer fins que va morir esgotat.
Aquell home ignorava que, si et poses sota una ombra, la teva ombra desapareix, i que si romans quiet, no deixes petjades.
C.T.
4.1.12
1.1.12
Quiero creer que voy a observar este nuevo año
Quiero creer que voy a observar este nuevo año como si fuese la primera vez que desfilan 365 días ante mis ojos. Ver a las personas que me rodean con sorpresa y asombro, alegre por descubrir que están a mi lado compartiendo una cosa llamada amor, de lo que se habla mucho y se entiende poco. En cada uno de estos 365 días observaré todo y a todos como si fuese la primera vez, sobre todo las cosas pequeñas, a las que estoy tan acostumbrado que he olvidado la magia que las envuelve. Quiero verme a mí mismo, cada uno de estos 365 días, como si fuese la primera vez que estuviese en contacto con mi cuerpo y mi alma. Quiero ver a esta persona que camina, que siente, que habla como cualquier otra; quiero admirar sus gestos más simples, como abrir la correspondencia, contemplar a su mujer durmiendo a su lado mientras se pregunta con qué estará soñando.
Y así seguiré siendo lo que soy y lo que me gusta ser: una constante sorpresa para mí mismo.
P.C.
28.12.11
27.12.11
Hi ha dies que semblen tenir més de 24 hores
Hi ha dies que semblen tenir més de 24 hores. Dies intensos, plens de persones, d'idees, de somnis, d'emocions, de paraules, de dibuixos, d'imatges, de converses interessants, de cançons inoblidables, de mirades fulminants. Hi ha dies que semblen una setmana. Dies que concentren més vida que tot un mes. Acostumo a anotar amb una certa regularitat tot el que em sembla destacable perquè no caigui en el vertigen de la vida accelerada. Però en aquest tipus de dies, proteics i inabastables, acostumo a pensar ja de retirada: “Per on començaré a recordar?”.
A.B.
20.12.11
17.12.11
Cada segon que vivim
Cada segon que vivim és un moment nou i singular en l'univers, un moment que no es repetirà mai més. ¿I què ensenyem als nostres nens? Els ensenyem que dos i dos són quatre i que París és la capital de França. ¿Quan els instruirem sobre qui són ells?
Hauríem de dir a cadascun d'ells:
-¿Saps qui ets? Ets una meravella, ets únic. En tots els anys que han passat, no hi ha hagut cap altre nen com tu. L'agilitat de les teves cames, l'habilitat dels teus dits, la teva manera de moure't... Tu pots arribar a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel o un Beethoven. Tens capacitat per a qualsevol cosa. Ets una joia. I, quan creixis, ¿podràs fer mal a un altre ser que sigui com tu, una meravella?
Cal que treballis –tots hem de treballar- per fer que el món sigui digne dels seus nens.
J.S.
Hauríem de dir a cadascun d'ells:
-¿Saps qui ets? Ets una meravella, ets únic. En tots els anys que han passat, no hi ha hagut cap altre nen com tu. L'agilitat de les teves cames, l'habilitat dels teus dits, la teva manera de moure't... Tu pots arribar a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel o un Beethoven. Tens capacitat per a qualsevol cosa. Ets una joia. I, quan creixis, ¿podràs fer mal a un altre ser que sigui com tu, una meravella?
Cal que treballis –tots hem de treballar- per fer que el món sigui digne dels seus nens.
J.S.
13.12.11
10.12.11
Si es fa difícil entendre
Si es fa difícil entendre termes com eurobonus, intervenció del Banc Europeu, rescat financer i d'altres expressions similars, hi ha una historieta anònima molt esclaridora. Fa així: una ciutat de la Costa, que podria ser Salou, fa temps que pateix una gran crisis. Tothom té deutes i viu a base de crèdits. Per fortuna arriba un rus, folrat de pasta, i entra en un petit hotel. Demana una habitació i posa un bitllet de 100 euros damunt el taulell de recepció mentre se'n va a veure les habitacions. L'amo de l'hotel agafa el bitllet i se'n va a pagar el deute que té amb el carnisser. El carnisser fa el mateix amb el criador de porcs. El porquer corre a liquidar amb el moliner, i aquest darrer paga finalment a la Maria, una prostituta que encara devia les habitacions del petit hotelet. En aquestes baixa el rus. No li ha agradat cap habitació. Agafa els 100 euros i se'n va. El poble ha liquidat els deutes i ha recuperat la confiança. Fàcil, oi?
J.C.
J.C.
7.12.11
2.12.11
La girafa té el cor lluny dels pensaments
La girafa té el cor lluny dels pensaments, es va enamorar ahir... i encara no ho sap...
Pel fet de no ser una girafa, de no tenir el cor allunyat dels pensaments, estant enamorat sé perfectament quina força d'amor ens estreny amb les coses, les paraules, els fets, les fatigues i les intel·ligències que ens envolten aquest dia, construint una jornada de gran plaer i cultura al voltant d'aquesta professió que ens honora.
Ara, també, la girafa s'ha adonat que està enamorada i ha posat el cor prop dels pensaments.
I està amb vosaltres. I està amb mi.
L.M.
Pel fet de no ser una girafa, de no tenir el cor allunyat dels pensaments, estant enamorat sé perfectament quina força d'amor ens estreny amb les coses, les paraules, els fets, les fatigues i les intel·ligències que ens envolten aquest dia, construint una jornada de gran plaer i cultura al voltant d'aquesta professió que ens honora.
Ara, també, la girafa s'ha adonat que està enamorada i ha posat el cor prop dels pensaments.
I està amb vosaltres. I està amb mi.
L.M.
29.11.11
27.11.11
La convivencia, ese permanente equilibrio sobre el cable de la vida
La convivencia, ese permanente equilibrio sobre el cable de la vida, es andadura definitivamente condicionada por el clima que nos envuelve. Cuando el tiempo es gélido y ventoso, la senda más bella se vuelve castigo. Sin embargo, cuando estallan veranos de alma, la ruta abrupta se puede convertir en un excelso festín de los sentidos.
Los climas personales se generan y degeneran por tres corrientes: el ADN familiar, la adrenalina de los sentimientos y la grasa de los intereses.
Provocar climas propios y entender los ajenos decide la meteorología de nuestros días. Nos guste o no, todos tenemos parte de responsabilidad en nuestras gloriosas primaveras y en nuestros desapacibles inviernos. Respecto a los que nos llegan de otros, desnudarnos ante el calor o cubrirnos frente al frío es sensata decisión. Y en caso de tormenta, mientras no amaina hay que cerrar ventanas, y cuando se vuelve crónica y si se puede, buscar otros climas.
A.B.
Los climas personales se generan y degeneran por tres corrientes: el ADN familiar, la adrenalina de los sentimientos y la grasa de los intereses.
Provocar climas propios y entender los ajenos decide la meteorología de nuestros días. Nos guste o no, todos tenemos parte de responsabilidad en nuestras gloriosas primaveras y en nuestros desapacibles inviernos. Respecto a los que nos llegan de otros, desnudarnos ante el calor o cubrirnos frente al frío es sensata decisión. Y en caso de tormenta, mientras no amaina hay que cerrar ventanas, y cuando se vuelve crónica y si se puede, buscar otros climas.
A.B.
22.11.11
19.11.11
El escritor-taxímetro es una invención reciente
El escritor-taxímetro es una invención reciente y, en especial, del periodismo moderno. El hombre que no escribe porque tiene algo concreto que decir, ni porque las circunstancias morales le obliguen a ello, ni en virtud de estar rebosando de una intensa emoción, ni a consecuencia de haber vivido previamente alguna peripecia interesante, ni por necesidad intelectual directa de ninguna clase, sino, simplemente, por la absurda razón de que mañana será martes, y él tiene firmado un contrato para dar un artículo todos esos días, o porque necesita diez duros y no ve otro medio de proporcionárselos, o porque está encargado de una sección periodística que no puede sufrir el menor aplazamiento: ese hombre-escritor-forzado es un pequeño monstruo. Lo primero y natural es vivir y hacerlo tan intensamente como lo permita la capacidad vital de cada uno. Luego, después de vivido algo, parece también natural y hasta delicioso, cuando las facultades existen, contar lo que se vivió. Pero escribir antes que vivir, o escribir para vivir, exclusivamente, es lo mismo que trocar por un taxi de alquiler el carro del divino Apolo.
A.C.
A.C.
15.11.11
13.11.11
“¿Está loco Orr?”
“¿Está loco Orr?”
“Por supuesto que está loco”, dijo el doctor Daneeka.
“¿Puedes declararle no apto para misiones de bombardeo?”
“Naturalmente que puedo. Pero antes tiene que pedírmelo. Así lo prescribe el reglamento.”
“¿Y por qué no te lo pide?”
“Porque está loco”, dijo el doctor Daneeka. “Sencillamente, tiene que estar loco, pues en caso contrario no seguiría volando, después de haber estado tantas veces al borde de la muerte. Por supuesto que puedo declararle no apto para el servicio. Pero antes tiene que pedírmelo.”
“¿Y no necesita hacer nada más, para ser declarado no apto?”
“No, nada más. Sólo necesita pedírmelo.”
“¿Y entonces ya puedes declararle no apto?”
“No. Entonces ya no puedo.”
“¿Hay alguna pega?”
“Claro que hay alguna pega”, replicó Daneeka. “Está la cláusula 22: Quien desea ser alejado del combate no puede estar loco.”
Orr estaba loco y podía ser declarado no apto para el servicio. Lo único que tenía que hacer era presentar la solicitud. Pero si la presentaba, ya no se le podía considerar loco, y tendría que realizar nuevas misiones de vuelo. Orr estaba loco si seguía volando y estaba cuerdo si se negaba a hacerlo. Ahora bien, si estaba cuerdo, tenía que seguir volando. Pero si volaba es que estaba loco y no tenía que volar. Pero si se negaba a volar, tenía que ser declarado cuerdo y entonces estaba obligado a seguir volando.
“Eso sí que es una buena cláusula”, murmuró.
“No encontrarás otra mejor”, asintió el doctor Daneeka.
J.H.
“Por supuesto que está loco”, dijo el doctor Daneeka.
“¿Puedes declararle no apto para misiones de bombardeo?”
“Naturalmente que puedo. Pero antes tiene que pedírmelo. Así lo prescribe el reglamento.”
“¿Y por qué no te lo pide?”
“Porque está loco”, dijo el doctor Daneeka. “Sencillamente, tiene que estar loco, pues en caso contrario no seguiría volando, después de haber estado tantas veces al borde de la muerte. Por supuesto que puedo declararle no apto para el servicio. Pero antes tiene que pedírmelo.”
“¿Y no necesita hacer nada más, para ser declarado no apto?”
“No, nada más. Sólo necesita pedírmelo.”
“¿Y entonces ya puedes declararle no apto?”
“No. Entonces ya no puedo.”
“¿Hay alguna pega?”
“Claro que hay alguna pega”, replicó Daneeka. “Está la cláusula 22: Quien desea ser alejado del combate no puede estar loco.”
Orr estaba loco y podía ser declarado no apto para el servicio. Lo único que tenía que hacer era presentar la solicitud. Pero si la presentaba, ya no se le podía considerar loco, y tendría que realizar nuevas misiones de vuelo. Orr estaba loco si seguía volando y estaba cuerdo si se negaba a hacerlo. Ahora bien, si estaba cuerdo, tenía que seguir volando. Pero si volaba es que estaba loco y no tenía que volar. Pero si se negaba a volar, tenía que ser declarado cuerdo y entonces estaba obligado a seguir volando.
“Eso sí que es una buena cláusula”, murmuró.
“No encontrarás otra mejor”, asintió el doctor Daneeka.
J.H.
8.11.11
5.11.11
Cada matí em visita una gata
Cada matí em visita una gata, que no puc evitar comparar amb segons quines persones: està enfadada amb la humanitat. Només sap ensenyar les dents i expressar-se amb crits i udols. M'hi acosto per donar-li menjar, que espera i desitja, i gairebé m'esgarrapa. M'hi acosto més, bufa pel nas, i m'esgarrapa definitivament. En resum, aquesta gata esgarrapa fins i tot amb la cua. I això que jo no envaeixo el seu territori; al contrari. No competim ni pel territori ni per les rates ni pel menjar. Sóc amable amb ella, l'alimento. I no obstant, no para d'agredir-me. Hi ha persones que són com aquesta gata. Probablement són animals ferits (físicament o emocionalment). Probablement els van fer mal en el passat. O potser els falta amor. Davant seu, ens pot ser útil el que recomana el metge mexicà Miguel Ruiz. “No et prenguis res personalment. Fins i tot quan una situació sembli molt personal. Per exemple, quan algú t'insulta directament, això no té res a veure amb tu”. Segons el doctor Ruiz, el que aquesta persona diu, el que fa, les seves opinions, probablement tenen més a veure amb ella mateixa que amb nosaltres. Qui critica es confessa. Com diu Debbie Ford, veiem en els altres el que ens agrada i ens disgusta de nosaltres mateixos.
G.H.
G.H.
1.11.11
29.10.11
Un professor de filosofia
Un professor de filosofia entra a l'aula per fer l'examen final als alumnes. Posa la cadira damunt la taula i els diu:
- Utilitzant qualsevol cosa que hagueu après durant aquest curs, m'heu de demostrar que aquesta cadira no existeix.
Tots els alumnes es posen a treballar amb els llapis i les gomes d'esborrar, aventurant arguments per provar que la cadira no existeix. Però un dels alumnes escriu ràpidament la resposta en un paper i l'entrega de seguida al professor, davant la sorpresa dels seus companys. Al cap d'uns dies, quan el professor entrega les notes finals, davant l'estupefacció de tothom, l'alumne que va respondre l'examen en menys de trenta segons obté la millor qualificació. La seva resposta va ser: «Quina cadira?».
J.S.
- Utilitzant qualsevol cosa que hagueu après durant aquest curs, m'heu de demostrar que aquesta cadira no existeix.
Tots els alumnes es posen a treballar amb els llapis i les gomes d'esborrar, aventurant arguments per provar que la cadira no existeix. Però un dels alumnes escriu ràpidament la resposta en un paper i l'entrega de seguida al professor, davant la sorpresa dels seus companys. Al cap d'uns dies, quan el professor entrega les notes finals, davant l'estupefacció de tothom, l'alumne que va respondre l'examen en menys de trenta segons obté la millor qualificació. La seva resposta va ser: «Quina cadira?».
J.S.
26.10.11
22.10.11
Todo artista ha de aprender su arte
Todo artista ha de aprender su arte. Todo artista, o casi todo artista, tiene su maestro; y todo gran artista aprende de sus experiencias, de su propia obra. Oscar Wilde dice: “La experiencia es el nombre que damos a nuestros errores”. Y John Archibald Wheeler dice: “Todo nuestro problema es cometer los errores lo más rápidamente posible”. Mi comentario al respecto es éste: y nuestra tarea es descubrir nuestros errores y aprender de ellos. Hay diferentes tipos de artistas. Algunos no parecen trabajar con el método de eliminación de errores. Al parecer, son capaces de crear una obra perfecta sin intentos preliminares; alcanzan la perfección inmediatamente. Otros trabajan de forma totalmente diferente. Su método es el método de ensayo y error, y el método de cometer errores y corregirlos.
K.P.
K.P.
19.10.11
14.10.11
No se consideraba un turista
"No se consideraba un turista. Él era un viajero. Explicaba que la diferencia reside, en parte, en el tiempo. Mientras el turista se apresura por lo general en regresar a su casa al cabo de unos meses o semanas, el viajero, que no pertenece más a un lugar que al siguiente, se desplaza con lentitud de un punto a otro de la tierra". Esto lo escribía Paul Bowles en 1949, en la novela El cielo protector. Por entonces, tanto el turismo como los viajes estaban reservados a la élite millonaria a la que pertenece el trío protagonista de la novela. Ahora, merced a los mayoristas hoteleros, las agencias de viajes y las líneas aéreas low cost, cualquiera puede ser turista, pero no resulta tan fácil ser viajero. Ya es hora de que el turista conozca el significado de la aventura y pueda, pues, sentir fluir por sus venas la trepidante adrenalina de la experiencia viajera.
L.E.
L.E.
11.10.11
8.10.11
No concibo la filosofía
No concibo la filosofía como una serie de obras de arte, como cosmovisiones chocantes y originales, o como formas de describir el mundo agudas y raras. Creo que si consideramos de este modo la filosofía, cometemos una verdadera injusticia con los grandes filósofos. Los grandes filósofos no estuvieron empeñados en una labor estética, sino que – al igual que los grandes científicos – fueron, ante todo, a la búsqueda de la verdad, en pos de soluciones verdaderas a problemas genuinos. Yo concibo la historia de la filosofía esencialmente como parte de la historia de la búsqueda de la verdad, y rechazo su concepción puramente estética, aun cuando la belleza sea tan importante en la filosofía como en la ciencia.
K.P.
K.P.
5.10.11
1.10.11
Me ha llegado un cuestionario difícil de responder
Me ha llegado un cuestionario difícil de responder:
- ¿Por qué Tarzán estaba siempre afeitado?
- ¿Por qué los Picapiedras festejaban la Navidad, si vivían en una época antes de Cristo?
- ¿Por qué las películas de batallas espaciales tienen explosiones tan ruidosas, si el sonido no se propaga en el vacío?
- ¿Cómo se escribe el cero en números romanos?
- ¿Qué hacer si uno ve un animal en peligro de extinción comiéndose una planta en peligro de extinción?
- ¿Por qué los cementerios tienen los muros tan altos, si los que están dentro no pueden salir y los que están afuera no quieren entrar?
- ¿Por qué “separado” se escribe todo junto y “todo junto” se escribe separado?
- Si un abogado enloquece… ¿pierde el juicio?
A.C.
- ¿Por qué Tarzán estaba siempre afeitado?
- ¿Por qué los Picapiedras festejaban la Navidad, si vivían en una época antes de Cristo?
- ¿Por qué las películas de batallas espaciales tienen explosiones tan ruidosas, si el sonido no se propaga en el vacío?
- ¿Cómo se escribe el cero en números romanos?
- ¿Qué hacer si uno ve un animal en peligro de extinción comiéndose una planta en peligro de extinción?
- ¿Por qué los cementerios tienen los muros tan altos, si los que están dentro no pueden salir y los que están afuera no quieren entrar?
- ¿Por qué “separado” se escribe todo junto y “todo junto” se escribe separado?
- Si un abogado enloquece… ¿pierde el juicio?
A.C.
28.9.11
24.9.11
Vaig passar uns quants
Vaig passar uns quants dies dolents - d'aquells dies que es decideix la nostra sort, i nosaltres prou ens n'adonem confusament (si no som uns ases de solemnitat); però, tot i això, no podem fer-hi res, perquè la llum que ens caldria per a veure-hi clar, o sia la coneixença del futur, ens manca. I així s'esdevé que, cansats d'interrogar debades el destí, finalment ens decidim com qui diu de bursada. Únicament molt més tard, al cap de qui sap el temps, quan es produeix, després de mil peripècies, el consummatum est, se'ns fa perfectament visible on ens sembla que el vàrem errar: només perquè ignorem on ens haurien dut, en cas d'agafar-los, els altres.
A.C.
A.C.
22.9.11
18.9.11
Un samurái
Un samurái, como sabemos, era un guerrero con un código de conducta - conocido como bushido – basado en tres puntos importantes:
A. Disciplina.
B. Ética.
C. Coraje.
Estos elementos debían estar presentes en cada una de las decisiones que tomamos. Así, al buscar un sentido a nuestra peregrinación sobre la faz de la Tierra, comprenderíamos que:
A. Sólo es posible alcanzar un sueño cuando se tiene la voluntad necesaria para ello. No bastan el entusiasmo, la pasión y el deseo; hacen falta también fuerza y concentración.
B. Cuando vamos a la búsqueda de algo que de verdad tenga algún significado en nuestra existencia, no hay por qué herir o pisotear a los demás. Al contrario, cuánto más respetamos el camino ajeno, más aliados encontramos en el nuestro y más respeto recibimos a cambio.
C. Además de la disciplina y la ética, hay que entender que, a pesar del miedo, debemos seguir adelante. “Coraje” no significa ausencia de valores, sino la capacidad de no dejarse paralizar por estos.
P.C.
A. Disciplina.
B. Ética.
C. Coraje.
Estos elementos debían estar presentes en cada una de las decisiones que tomamos. Así, al buscar un sentido a nuestra peregrinación sobre la faz de la Tierra, comprenderíamos que:
A. Sólo es posible alcanzar un sueño cuando se tiene la voluntad necesaria para ello. No bastan el entusiasmo, la pasión y el deseo; hacen falta también fuerza y concentración.
B. Cuando vamos a la búsqueda de algo que de verdad tenga algún significado en nuestra existencia, no hay por qué herir o pisotear a los demás. Al contrario, cuánto más respetamos el camino ajeno, más aliados encontramos en el nuestro y más respeto recibimos a cambio.
C. Además de la disciplina y la ética, hay que entender que, a pesar del miedo, debemos seguir adelante. “Coraje” no significa ausencia de valores, sino la capacidad de no dejarse paralizar por estos.
P.C.
17.9.11
10.9.11
L'esgrima
L'esgrima és realment un dels esports més complerts i beneficiós per a totes les edats i persones. És un esport desenfadat, ple d'emocions, que potencia la concentració, la velocitat, l'equilibri i la coordinació. Agilitza el reflexos i aguditza la intel·ligència.
També és remarcable la importància que té el cervell, les forces intel·lectuals, en el desenvolupament dels combats. L'esgrimidor ha d'avaluar la situació en què es troba en pocs segons i prendre la decisió adequada de manera clara, ràpida i precisa. S'uneixen pensament i acció, reflexió i càlcul per preveure què farà l'adversari i poder guanyar-lo.
La concentració, l'auto coneixement, l'espera i la constància són altres valors que aporten la pràctica de l'esgrima. Un esport en el qual s'ha de voler tirar endavant, sense rendir-se, lluitant fins al final. Bon símil amb la vida.
M.F.
També és remarcable la importància que té el cervell, les forces intel·lectuals, en el desenvolupament dels combats. L'esgrimidor ha d'avaluar la situació en què es troba en pocs segons i prendre la decisió adequada de manera clara, ràpida i precisa. S'uneixen pensament i acció, reflexió i càlcul per preveure què farà l'adversari i poder guanyar-lo.
La concentració, l'auto coneixement, l'espera i la constància són altres valors que aporten la pràctica de l'esgrima. Un esport en el qual s'ha de voler tirar endavant, sense rendir-se, lluitant fins al final. Bon símil amb la vida.
M.F.
3.9.11
En lo que decimos y hacemos nos equivocamos tantas o más veces que acertamos
En lo que decimos y hacemos nos equivocamos tantas o más veces que acertamos. Pero hay errores históricos.
En 1876 la Western Union rechazó una propuesta de Bell de fabricar teléfonos. En un memorándum interno escribió: "Tiene muchas cosas en su contra como para ser considerado seriamente un medio de comunicación. No nos interesa".
En 1913 Stravinsky estrenó en el teatro de los Campos Elíseos de París "La consagración de la primavera". Fue objeto de silbidos y le arrojaron naranjas.
En 1962, la Decca Recording Company rechazó grabar a los Beatles diciendo: “No nos gusta, y la música de guitarra está pasada de moda”.
En 1964, Ronald Reagan fue rechazado como protagonista de la película "The Best Man" aludiendo: "No tiene apariencia de presidente".
En 1981, Bill Gates dijo: "640 Kb de memoria deben ser suficientes para cualquiera".
A.C.
En 1876 la Western Union rechazó una propuesta de Bell de fabricar teléfonos. En un memorándum interno escribió: "Tiene muchas cosas en su contra como para ser considerado seriamente un medio de comunicación. No nos interesa".
En 1913 Stravinsky estrenó en el teatro de los Campos Elíseos de París "La consagración de la primavera". Fue objeto de silbidos y le arrojaron naranjas.
En 1962, la Decca Recording Company rechazó grabar a los Beatles diciendo: “No nos gusta, y la música de guitarra está pasada de moda”.
En 1964, Ronald Reagan fue rechazado como protagonista de la película "The Best Man" aludiendo: "No tiene apariencia de presidente".
En 1981, Bill Gates dijo: "640 Kb de memoria deben ser suficientes para cualquiera".
A.C.
27.8.11
El ser humano es el único animal
El ser humano es el único animal capaz de hacer varias cosas al mismo tiempo. La pregunta es si últimamente no se nos habrá ido un poco de las manos. Algunos expertos ya hablan del Homo Distraídus, un nuevo paso en la evolución, pero no necesariamente mejor. Y es que cuando estás a todo, no estás a nada. Por eso pensamos que la clave para disfrutar más de la vida es poner toda nuestra atención en cada instante, para disfrutar de él como se merece. Bienvenido a ese instante.
N.T.
N.T.
21.8.11
Imagínate que eres un mono
Imagínate que eres un mono; estás corriendo por un sendero y de pronto, al dar la vuelta a una roca, te topas con otro animal. Antes de saber si debes atacarle, ignorarle o huir, tienes que tomar toda una serie de decisiones: ¿Es un mono o un no-mono? Si es un no-mono, ¿es pro-mono o anti-mono? Si es mono, ¿es macho o hembra? Si es hembra, ¿está en época de celo? Si es macho, ¿es joven o adulto? Si es adulto, ¿pertenece a mi grupo o a otro? Si es de mi grupo, ¿es de rango inferior o superior? Dispones aproximadamente de un quinto de segundo para responder a todas esas preguntas, y para responderlas bien, porque en caso contrario puedes sufrir un ataque.
R.C.
R.C.
14.8.11
El número 100
El número 100. El número cien no deja indiferente a nadie. Adquiere múltiples significados en cada ámbito y no es una simple cifra, sino que tiene infinitas interpretaciones. Los matemáticos, por ejemplo, no podrán evitar destacar que es la suma de los nueve primeros números primos (2, 3, 5, 7, 11, 13, 17, 19, 23). Los físicos que es la temperatura en grados centígrados a la cual el agua hierve; y los químicos que es el número atómico del fermio. Los amantes del mundo del deporte evocarán la prueba de los 100 metros lisos masculinos, reinada ahora por Usain Bolt. En literatura, muchas son las obras exitosas como “Cien años de soledad”; y en arte muchos sabrán que este mes de agosto se cumplirán 100 años del robo de La Gioconda del Museo del Louvre. Para los que adoran la historia jamás terminarían de encontrar batallas y fechas, por ejemplo, en el año 100 el ejército romano llegó a los 300.000 soldados. En ese mismo año pasaron otras muchas cosas, relacionadas por ejemplo con la religión (apareció el primer dogma cristiano) o la naturaleza (el león se extinguió de Europa).
No hay que olvidar tampoco que los siglos son de cien años, que el 100 es el número escogido para los porcentajes, que el número de divisiones de la mayoría de las divisas del mundo son 100, ni tampoco expresiones de la vida cuotidiana como “estar al 100 x 100” o “hay cientos” para expresar abundancia.
Así pues, paCIENcia, y a por otros 100.
M.F.
No hay que olvidar tampoco que los siglos son de cien años, que el 100 es el número escogido para los porcentajes, que el número de divisiones de la mayoría de las divisas del mundo son 100, ni tampoco expresiones de la vida cuotidiana como “estar al 100 x 100” o “hay cientos” para expresar abundancia.
Así pues, paCIENcia, y a por otros 100.
M.F.
7.8.11
El temps és una creació de l'ego
El temps és una creació de l'ego. Quan som molt petits el temps no transcorre perquè no tenim ego. El filòsof Kant sostenia que no existeix el temps objectiu. Que només és una categoria mental que utilitzem per ordenar les nostres experiències. A vegades el temps és el nostre enemic: sol escurçar les experiències agradables i allargar les desagradables o avorrides. Mirant una pel·lícula que ens agrada, llegint bona literatura, disfrutant d'una bona companyia o conversa, el temps ens passa volant. Un dels trucs perquè el temps passi poc a poc és viure experiències noves. Viatjar, conèixer persones, anar a treballar per una ruta desacostumada, canviar d'hàbits. Hi ha persones de 80 anys que en realitat han viscut molt poc. Algú que hagi viscut menys anys però amb més experiències noves, en realitat ha viscut més temps.
G.H.
G.H.
30.7.11
Els problemes
Els problemes formen part de la nostra vida. Els problemes, per si sols, no provoquen sofriment. Potser tristesa, però no sofriment. Si aconseguim centrar la nostra energia a seguir el rumb, encara que no trobem immediatament una solució, el problema es transformarà en un desafiament, i tan sols per això, deixarà de ser una càrrega. Aquest simple canvi de significat és en si un avenç. Sovint ens queixem dient: “No és just?”. Però és un autoengany... D'on ho traiem, nosaltres, que allò natural és la justícia? De fet no ho és. Tanmateix, si ens quedem en el pensament o en la queixa del que és just i el que és injust, no avancem, afegim un ingredient de malestar i de distracció. Ens perdem cada vegada més i tenim dos problemes en lloc d'un: la injustícia i la idea que l'univers no hauria de ser injust. Si en un moment et toca patir, no t'espantis, no t'escapis, no et rendeixis. Pot ser que la realitat et faci retrocedir, però de totes maneres, l'important, recorda, és estar en camí, no pas arribar a algun lloc.
J.B.
J.B.
23.7.11
Com més aprengui
Com més aprengui jo a deixar anar, més fàcil serà que el creixement es produeixi. Com més hagi crescut, més petit serà l'esquinç davant d'allò perdut, i com menys m'esquinci pel que se n'ha anat més bé podré recórrer el camí que segueix. Com més bé sàpiga qui sóc més capaç seré de deixar una cosa de manera voluntària i amb dolor per donar lloc a allò nou que desitjo. Cal buidar-se per poder emplenar-se, diu Krishnamurti. Una tassa només serveix quan és buida. No té sentit una tassa plena perquè ja no hi ha res que s'hi pugui arreplegar. Ningú pot donar, perquè per donar cal aprendre a buidar-se. No sóc solament el que tinc sinó també i sobretot el que sóc capaç de donar. I per això he d'explorar l'aptitud de deixar anar, la desafecció i certa quota de dolor perquè, encara que sublim, també hi ha una pèrdua quan decideixo donar el que és meu.
J.B.
J.B.
17.7.11
Perquè es fa tan llarga l’espera?
Perquè es fa tan llarga l'espera? És la pregunta del milió. Esperem, i desesperem. Segons Steve Taylor, antropòleg, professor universitari a Manchester, haver d'esperar és una de les pitjors malediccions de la vida. Encara que no suportem les esperes, els dediquem una enorme quantitat de temps: aeroports, consultes de metges, dentistes, supermercats, etc. Taylor afirma que el que fa insuportable l'espera és pensar en el futur. El que ens dirà el doctor o el que ens farà el dentista. O el que podríem estar fent en comptes d'aquesta cua al súper. “Per això - sosté - en lloc de prestar atenció al futur i al nostre interminable diàleg mental, hem de dipositar la nostra atenció en l'ara”. Fixar-nos en el mobiliari, en els objectes que ens envolten, en els articles dels prestatges, o en les persones de la cua. “Viure l'ara constitueix una experiència summament agradable i positiva on deixa d'importar-nos el temps que passa”, diu Taylor. Fàcil de dir.
G.H.
G.H.
9.7.11
Què significa descobrir?
Què significa descobrir? Què significa passar d’un estat de coneixement a un altre? Potser a algú li semblarà inversemblant, però hom li pot posar paraula a l'explicació rigorosa, o almenys aproximada, del fet de descobrir i al plaer que aquest proporciona. Passar de saber fins a un punt a saber més enllà d'aquest punt té tres fases: la d'estímuls, la de conversa i la de comprensió. Les tres fases del coneixement.
L'estímul que porta al fet de voler conèixer prové sempre d'una idea prèvia que es contradiu amb la realitat observada, que porta a voler descobrir què passa. El curiós és que el millor context per a aquest estímul és la realitat en ella mateixa. El geni se sorprèn d'allò quotidià, és aquell que es pregunta per què la Lluna no cau sobre la Terra, convertint en estímul una pregunta com aquesta.
La segona fase és la de conversa, concepte que es pot entendre de diferents maneres. Per començar, es pot definir com el fet de parlar després d'escoltar i escoltar abans de parlar. Aquest tipus de conversa es pot dur a terme amb una altra ment o fins i tot amb la natura, com quan el científic l'observa, experimenta amb ella, li fa preguntes, escolta les seves respostes i fabrica noves preguntes. Reflexionar és també una forma de conversa. En aquest cas, un mateix es fa la pregunta i se la respon. Finalment, els científics també fan conversa amb altres companys científics.
L'última fase del procés de coneixement arriba amb la comprensió del món, és a dir, trobar el punt en comú entre diferents elements. Per exemple, la segona llei de Newton governa tant el vol d'una papallona com l'òrbita de la Lluna a l'entorn de la Terra, aspectes que tenen en comú la fórmula f = m•a (força és igual al producte de la massa per l’acceleració), tres lletres que porten a la comprensió i a la reducció de tots els moviments mecànics que es poden donar. Aquesta comprensió del món no s'ensenya, sinó que arriba sempre després de la conversa, cosa que no es troba en l'educació actual, caracteritzada per la manca de conversa entre professors i alumnes.
J.W.
L'estímul que porta al fet de voler conèixer prové sempre d'una idea prèvia que es contradiu amb la realitat observada, que porta a voler descobrir què passa. El curiós és que el millor context per a aquest estímul és la realitat en ella mateixa. El geni se sorprèn d'allò quotidià, és aquell que es pregunta per què la Lluna no cau sobre la Terra, convertint en estímul una pregunta com aquesta.
La segona fase és la de conversa, concepte que es pot entendre de diferents maneres. Per començar, es pot definir com el fet de parlar després d'escoltar i escoltar abans de parlar. Aquest tipus de conversa es pot dur a terme amb una altra ment o fins i tot amb la natura, com quan el científic l'observa, experimenta amb ella, li fa preguntes, escolta les seves respostes i fabrica noves preguntes. Reflexionar és també una forma de conversa. En aquest cas, un mateix es fa la pregunta i se la respon. Finalment, els científics també fan conversa amb altres companys científics.
L'última fase del procés de coneixement arriba amb la comprensió del món, és a dir, trobar el punt en comú entre diferents elements. Per exemple, la segona llei de Newton governa tant el vol d'una papallona com l'òrbita de la Lluna a l'entorn de la Terra, aspectes que tenen en comú la fórmula f = m•a (força és igual al producte de la massa per l’acceleració), tres lletres que porten a la comprensió i a la reducció de tots els moviments mecànics que es poden donar. Aquesta comprensió del món no s'ensenya, sinó que arriba sempre després de la conversa, cosa que no es troba en l'educació actual, caracteritzada per la manca de conversa entre professors i alumnes.
J.W.
2.7.11
Una tarde, hace muchísimo tiempo
Una tarde, hace muchísimo tiempo, Dios convocó una reunión. Estaba invitado un ejemplar de cada especie. Una vez reunidos, y después de escuchar muchas quejas, Dios soltó una sencilla pregunta: “¿Entonces, qué te gustaría ser?”. A la que cada uno respondió sin tapujos y a corazón abierto: la jirafa dijo que le gustaría ser un oso panda; el elefante pidió ser mosquito; el águila, serpiente; la liebre quiso ser tortuga, y la tortuga golondrina. El león rogó ser gato; la nutria, carpincho; el caballo, orquídea. Y la ballena solicitó permiso para ser zorzal… Le llegó el turno al hombre, quien, casualmente, venía de recorrer el camino de la verdad. Él hizo una pausa y, por una vez esclarecido, exclamó:
- Señor, yo quisiera ser… feliz.
V.G.
- Señor, yo quisiera ser… feliz.
V.G.
26.6.11
El temps va per davant o per darrere de nosaltres?
El temps va per davant o per darrere de nosaltres? Parem a pensar-ho. Quan diem que són les sis del matí, el sol està en un punt del cel a la nostra dreta i quan són les sis de la tarda, a l’esquerra. Ara bé, depèn de si mires cap al nord, cap al sud o cap al sol naixent. Si mirem cap al sol, què veiem? Que el sol creua el cel lentament i el passat es troba, per dir-ho d’alguna manera, davant nostre i les hores futures, a la nostra esquena. Per tant, la nostra cultura veu el passat com quelcom que tenim davant, i el futur, darrere? La veritat és que el passat ja el coneixem i el futur és un desconegut.
Però el nostre raonament habitual és el contrari. I parlem d’acabar un treball a temps en les pròximes setmanes, per exemple. Però això no és tot. També diem “la setmana següent” per al·ludir a alguna cosa que ens segueix, que ve des de darrere, i no que és davant nostre. Per tant, el futur és darrere nostre? Parlem del futur com si fos quelcom que arribarà aquí, on som; i el passat és el que s’allunya de nosaltres.
Però el futur és el lloc on anirem i el passat no se’ns allunya, som nosaltres que el deixem enrere.
M.F.
Però el nostre raonament habitual és el contrari. I parlem d’acabar un treball a temps en les pròximes setmanes, per exemple. Però això no és tot. També diem “la setmana següent” per al·ludir a alguna cosa que ens segueix, que ve des de darrere, i no que és davant nostre. Per tant, el futur és darrere nostre? Parlem del futur com si fos quelcom que arribarà aquí, on som; i el passat és el que s’allunya de nosaltres.
Però el futur és el lloc on anirem i el passat no se’ns allunya, som nosaltres que el deixem enrere.
M.F.
19.6.11
Durant tota la història
Durant tota la història, els pobles i civilitzacions han necessitat un punt d'inici per començar a comptar el temps, ja fos un esdeveniment històric o hipotètic. Sempre hem tingut la necessitat de controlar allò que realment se’ns escapa de les mans. El problema del temps s’ha intentat resoldre des de l'antiga filosofia grega, per saber què hi ha abans i després, què és.
La societat actual, una civilització dels rellotges, mostra una gran necessitat de mesurar el temps. Busquem un ordre en el nostre entorn caòtic, no podem entendre que les coses passen per casualitat, tenim l'esperança de descobrir un sentit i de trobar reconfort en una regularització i estructuració del què passa, del món. Comptar el temps, però, és realment un misteri.
M.F.
La societat actual, una civilització dels rellotges, mostra una gran necessitat de mesurar el temps. Busquem un ordre en el nostre entorn caòtic, no podem entendre que les coses passen per casualitat, tenim l'esperança de descobrir un sentit i de trobar reconfort en una regularització i estructuració del què passa, del món. Comptar el temps, però, és realment un misteri.
M.F.
11.6.11
La matemàtica aporta una visió de la realitat
La matemàtica aporta una visió de la realitat que pot arribar a ser sorprenent. Però no només pel seu caràcter abstracte, sinó també per la traducció que es pot fer del món en forma de nombres. Es miri on es miri, a tot arreu, s’hi troben matemàtiques. Hi són a la vida quotidiana, des de la numeració dels carrers fins a les proporcions geomètriques de les plantes d’edificis com ara l’església de Santa Maria del Mar o el Palau de la Generalitat, tot té un component matemàtic.
Les ciutats són plenes d’anècdotes relacionades amb els nombres i la geometria, amb els matemàtics que donen nom als seus carrers. Però també tot el que fa possible la tecnologia de la imatge, les telecomunicacions, els ordinadors o els automòbils, té un fort component matemàtic. Si ens posem a pensar veurem que no hi ha res que no el tingui.
Per a descobrir-ho només cal utilitzar la mirada matemàtica. Repeticions, combinacions, sèries numèriques i d’altres conceptes matemàtics hi són presents quan s’analitzen, amb cura, els noms de carrers i places, la història íntima d’una ciutat o fets associats a la vida dels seus personatges. Els convido a comprovar-ho. Barcelona en números.
Euclides, Pitàgores, Llull, Descartes, Ferran Sunyer Balaguer, Vives i al Plaça de les Matemàtiques. Són noms de carrers de Barcelona dedicats a gent de matemàtiques. Numèricament parlant, podem parlar de la gent que som, la que ens visita, els quilòmetres quadrats o també on estem situats en el món (coordenades). Però per entendre millor aquesta disciplina, podem transformar la ciutat de Barcelona en nombres.
Podem pensar en l’arrel quadrada de dos (1’41), és a dir, la relació que tenen, en un full de paper, el costat llarg i el costat curt. Al Parc Güell, a la Plaça del Banc Sinuós, tot el que hi ha dessota és una estructura organitzada a partir d’aquesta arrel quadrada. És una estructura en quadrícula que canalitza l’aigua cap a unes grans columnes que la transporten a un estanc. El sobreeixidor d’aquest estanc és la boca del famós drac de Gaudí.
Un nombre amb molt prestigi és l’1,618 (considerat el nombre d’or), que es pot trobar a totes les targetes magnètiques (de crèdit i documents nacionals d’identitat). L’església de Santa Maria del Mar n’és una clara representant, ja que la majoria de rectangles de la planta estan fets seguint aquest cànon. També la façana del Palau de la Generalitat està composta a partir del nombre d’or.
El número 2 permet parlar de curioses repeticions, com la de Carlos Ibáñez, que té una plaça dedicada, i el Marqués de Mulhacén, que té un carrer. La curiositat de la dada prové del fet que Carlos Ibáñez era el Marqués de Mulhacén, un enginyer amb prestigi que ha aconseguit tenir un doble homenatge, un per la banda noble i un altre per la particular.
Les creus de Gaudí representen el número 4. El 6 i les rajoles hexagonals del Passeig de Gràcia o la decoració del Mercat de Santa Caterina, d’Enric Miralles, són inseparables. L’Eixample està completament lligat al número 8, i és que la forma dels xamfrans ideats per Cerdà és perfectament octogonal. Quan al número 12 podem citar els campanars dels apòstols de la Sagrada Família de Gaudí. Tot el projecte de la Sagrada Família està basat en el número 12 i la relació entre tots els elements que componen el temple es basa en divisors de 12.
C.A.
Les ciutats són plenes d’anècdotes relacionades amb els nombres i la geometria, amb els matemàtics que donen nom als seus carrers. Però també tot el que fa possible la tecnologia de la imatge, les telecomunicacions, els ordinadors o els automòbils, té un fort component matemàtic. Si ens posem a pensar veurem que no hi ha res que no el tingui.
Per a descobrir-ho només cal utilitzar la mirada matemàtica. Repeticions, combinacions, sèries numèriques i d’altres conceptes matemàtics hi són presents quan s’analitzen, amb cura, els noms de carrers i places, la història íntima d’una ciutat o fets associats a la vida dels seus personatges. Els convido a comprovar-ho. Barcelona en números.
Euclides, Pitàgores, Llull, Descartes, Ferran Sunyer Balaguer, Vives i al Plaça de les Matemàtiques. Són noms de carrers de Barcelona dedicats a gent de matemàtiques. Numèricament parlant, podem parlar de la gent que som, la que ens visita, els quilòmetres quadrats o també on estem situats en el món (coordenades). Però per entendre millor aquesta disciplina, podem transformar la ciutat de Barcelona en nombres.
Podem pensar en l’arrel quadrada de dos (1’41), és a dir, la relació que tenen, en un full de paper, el costat llarg i el costat curt. Al Parc Güell, a la Plaça del Banc Sinuós, tot el que hi ha dessota és una estructura organitzada a partir d’aquesta arrel quadrada. És una estructura en quadrícula que canalitza l’aigua cap a unes grans columnes que la transporten a un estanc. El sobreeixidor d’aquest estanc és la boca del famós drac de Gaudí.
Un nombre amb molt prestigi és l’1,618 (considerat el nombre d’or), que es pot trobar a totes les targetes magnètiques (de crèdit i documents nacionals d’identitat). L’església de Santa Maria del Mar n’és una clara representant, ja que la majoria de rectangles de la planta estan fets seguint aquest cànon. També la façana del Palau de la Generalitat està composta a partir del nombre d’or.
El número 2 permet parlar de curioses repeticions, com la de Carlos Ibáñez, que té una plaça dedicada, i el Marqués de Mulhacén, que té un carrer. La curiositat de la dada prové del fet que Carlos Ibáñez era el Marqués de Mulhacén, un enginyer amb prestigi que ha aconseguit tenir un doble homenatge, un per la banda noble i un altre per la particular.
Les creus de Gaudí representen el número 4. El 6 i les rajoles hexagonals del Passeig de Gràcia o la decoració del Mercat de Santa Caterina, d’Enric Miralles, són inseparables. L’Eixample està completament lligat al número 8, i és que la forma dels xamfrans ideats per Cerdà és perfectament octogonal. Quan al número 12 podem citar els campanars dels apòstols de la Sagrada Família de Gaudí. Tot el projecte de la Sagrada Família està basat en el número 12 i la relació entre tots els elements que componen el temple es basa en divisors de 12.
C.A.
5.6.11
Aixecar-se tard
Aixecar-se tard.
Somiar despert.
Passejar.
Escoltar la pluja.
Prendre una copa amb els amics.
Viatjar sense maletes.
Deixar-se emportar.
Dormir tranquil.
Donar les gràcies.
Dir t’estimo.
I.T.
Somiar despert.
Passejar.
Escoltar la pluja.
Prendre una copa amb els amics.
Viatjar sense maletes.
Deixar-se emportar.
Dormir tranquil.
Donar les gràcies.
Dir t’estimo.
I.T.
28.5.11
Hi ha qui es passa la vida somiant
Hi ha qui es passa la vida somiant, preparant propostes i projectes, tenint èxits i fracassos. En les petites coses i en les grans coses. En les coses de la cuina o en el disseny d’un somni.
Els somnis, prou que ho sabem, sovint es queden guardats en un calaix. Sobretot aquells que imaginem desperts; els altres, els que ens vénen quan dormim, se’ns escolen entre els mecanismes de la memòria.
Hi ha qui té l’habilitat d’agafar els seus somnis i donar-los forma. Tots, cadascú al seu nivell, ho hem provat, o com a mínim, ho hem imaginat alguna vegada. Ens deixem portar i comencem a calcular moviments i estratègies, fem números amb els nostres amics del banc o caixa de torn i ens llancem, o no, a l’aventura. En aquest país nostre, l’aventura sol ser sinònim d’hipoteca, o de petit negoci, o de família estable, o d’una iniciativa solidària, o d’un compromís amb algú. És allò del seny, del voler trencar la monotonia del qui dies passa anys empeny, amanit amb una mica de rauxa. Per què no?
X.P.
Els somnis, prou que ho sabem, sovint es queden guardats en un calaix. Sobretot aquells que imaginem desperts; els altres, els que ens vénen quan dormim, se’ns escolen entre els mecanismes de la memòria.
Hi ha qui té l’habilitat d’agafar els seus somnis i donar-los forma. Tots, cadascú al seu nivell, ho hem provat, o com a mínim, ho hem imaginat alguna vegada. Ens deixem portar i comencem a calcular moviments i estratègies, fem números amb els nostres amics del banc o caixa de torn i ens llancem, o no, a l’aventura. En aquest país nostre, l’aventura sol ser sinònim d’hipoteca, o de petit negoci, o de família estable, o d’una iniciativa solidària, o d’un compromís amb algú. És allò del seny, del voler trencar la monotonia del qui dies passa anys empeny, amanit amb una mica de rauxa. Per què no?
X.P.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)