El temps va per davant o per darrere de nosaltres?

El temps va per davant o per darrere de nosaltres? Parem a pensar-ho. Quan diem que són les sis del matí, el sol està en un punt del cel a la nostra dreta i quan són les sis de la tarda, a l’esquerra. Ara bé, depèn de si mires cap al nord, cap al sud o cap al sol naixent. Si mirem cap al sol, què veiem? Que el sol creua el cel lentament i el passat es troba, per dir-ho d’alguna manera, davant nostre i les hores futures, a la nostra esquena. Per tant, la nostra cultura veu el passat com quelcom que tenim davant, i el futur, darrere? La veritat és que el passat ja el coneixem i el futur és un desconegut.
Però el nostre raonament habitual és el contrari. I parlem d’acabar un treball a temps en les pròximes setmanes, per exemple. Però això no és tot. També diem “la setmana següent” per al·ludir a alguna cosa que ens segueix, que ve des de darrere, i no que és davant nostre. Per tant, el futur és darrere nostre? Parlem del futur com si fos quelcom que arribarà aquí, on som; i el passat és el que s’allunya de nosaltres.
Però el futur és el lloc on anirem i el passat no se’ns allunya, som nosaltres que el deixem enrere.
M.F.

Durant tota la història

Durant tota la història, els pobles i civilitzacions han necessitat un punt d'inici per començar a comptar el temps, ja fos un esdeveniment històric o hipotètic. Sempre hem tingut la necessitat de controlar allò que realment se’ns escapa de les mans. El problema del temps s’ha intentat resoldre des de l'antiga filosofia grega, per saber què hi ha abans i després, què és.
La societat actual, una civilització dels rellotges, mostra una gran necessitat de mesurar el temps. Busquem un ordre en el nostre entorn caòtic, no podem entendre que les coses passen per casualitat, tenim l'esperança de descobrir un sentit i de trobar reconfort en una regularització i estructuració del què passa, del món. Comptar el temps, però, és realment un misteri.
M.F.

La matemàtica aporta una visió de la realitat

La matemàtica aporta una visió de la realitat que pot arribar a ser sorprenent. Però no només pel seu caràcter abstracte, sinó també per la traducció que es pot fer del món en forma de nombres. Es miri on es miri, a tot arreu, s’hi troben matemàtiques. Hi són a la vida quotidiana, des de la numeració dels carrers fins a les proporcions geomètriques de les plantes d’edificis com ara l’església de Santa Maria del Mar o el Palau de la Generalitat, tot té un component matemàtic.
Les ciutats són plenes d’anècdotes relacionades amb els nombres i la geometria, amb els matemàtics que donen nom als seus carrers. Però també tot el que fa possible la tecnologia de la imatge, les telecomunicacions, els ordinadors o els automòbils, té un fort component matemàtic. Si ens posem a pensar veurem que no hi ha res que no el tingui.
Per a descobrir-ho només cal utilitzar la mirada matemàtica. Repeticions, combinacions, sèries numèriques i d’altres conceptes matemàtics hi són presents quan s’analitzen, amb cura, els noms de carrers i places, la història íntima d’una ciutat o fets associats a la vida dels seus personatges. Els convido a comprovar-ho. Barcelona en números.
Euclides, Pitàgores, Llull, Descartes, Ferran Sunyer Balaguer, Vives i al Plaça de les Matemàtiques. Són noms de carrers de Barcelona dedicats a gent de matemàtiques. Numèricament parlant, podem parlar de la gent que som, la que ens visita, els quilòmetres quadrats o també on estem situats en el món (coordenades). Però per entendre millor aquesta disciplina, podem transformar la ciutat de Barcelona en nombres.
Podem pensar en l’arrel quadrada de dos (1’41), és a dir, la relació que tenen, en un full de paper, el costat llarg i el costat curt. Al Parc Güell, a la Plaça del Banc Sinuós, tot el que hi ha dessota és una estructura organitzada a partir d’aquesta arrel quadrada. És una estructura en quadrícula que canalitza l’aigua cap a unes grans columnes que la transporten a un estanc. El sobreeixidor d’aquest estanc és la boca del famós drac de Gaudí.
Un nombre amb molt prestigi és l’1,618 (considerat el nombre d’or), que es pot trobar a totes les targetes magnètiques (de crèdit i documents nacionals d’identitat). L’església de Santa Maria del Mar n’és una clara representant, ja que la majoria de rectangles de la planta estan fets seguint aquest cànon. També la façana del Palau de la Generalitat està composta a partir del nombre d’or.
El número 2 permet parlar de curioses repeticions, com la de Carlos Ibáñez, que té una plaça dedicada, i el Marqués de Mulhacén, que té un carrer. La curiositat de la dada prové del fet que Carlos Ibáñez era el Marqués de Mulhacén, un enginyer amb prestigi que ha aconseguit tenir un doble homenatge, un per la banda noble i un altre per la particular.
Les creus de Gaudí representen el número 4. El 6 i les rajoles hexagonals del Passeig de Gràcia o la decoració del Mercat de Santa Caterina, d’Enric Miralles, són inseparables. L’Eixample està completament lligat al número 8, i és que la forma dels xamfrans ideats per Cerdà és perfectament octogonal. Quan al número 12 podem citar els campanars dels apòstols de la Sagrada Família de Gaudí. Tot el projecte de la Sagrada Família està basat en el número 12 i la relació entre tots els elements que componen el temple es basa en divisors de 12.
C.A.

Aixecar-se tard

Aixecar-se tard.
Somiar despert.
Passejar.
Escoltar la pluja.
Prendre una copa amb els amics.
Viatjar sense maletes.
Deixar-se emportar.
Dormir tranquil.
Donar les gràcies.
Dir t’estimo.

I.T.