Els problemes

Els problemes formen part de la nostra vida. Els problemes, per si sols, no provoquen sofriment. Potser tristesa, però no sofriment. Si aconseguim centrar la nostra energia a seguir el rumb, encara que no trobem immediatament una solució, el problema es transformarà en un desafiament, i tan sols per això, deixarà de ser una càrrega. Aquest simple canvi de significat és en si un avenç. Sovint ens queixem dient: “No és just?”. Però és un autoengany... D'on ho traiem, nosaltres, que allò natural és la justícia? De fet no ho és. Tanmateix, si ens quedem en el pensament o en la queixa del que és just i el que és injust, no avancem, afegim un ingredient de malestar i de distracció. Ens perdem cada vegada més i tenim dos problemes en lloc d'un: la injustícia i la idea que l'univers no hauria de ser injust. Si en un moment et toca patir, no t'espantis, no t'escapis, no et rendeixis. Pot ser que la realitat et faci retrocedir, però de totes maneres, l'important, recorda, és estar en camí, no pas arribar a algun lloc.
J.B.

Com més aprengui

Com més aprengui jo a deixar anar, més fàcil serà que el creixement es produeixi. Com més hagi crescut, més petit serà l'esquinç davant d'allò perdut, i com menys m'esquinci pel que se n'ha anat més bé podré recórrer el camí que segueix. Com més bé sàpiga qui sóc més capaç seré de deixar una cosa de manera voluntària i amb dolor per donar lloc a allò nou que desitjo. Cal buidar-se per poder emplenar-se, diu Krishnamurti. Una tassa només serveix quan és buida. No té sentit una tassa plena perquè ja no hi ha res que s'hi pugui arreplegar. Ningú pot donar, perquè per donar cal aprendre a buidar-se. No sóc solament el que tinc sinó també i sobretot el que sóc capaç de donar. I per això he d'explorar l'aptitud de deixar anar, la desafecció i certa quota de dolor perquè, encara que sublim, també hi ha una pèrdua quan decideixo donar el que és meu.
J.B.

Perquè es fa tan llarga l’espera?

Perquè es fa tan llarga l'espera? És la pregunta del milió. Esperem, i desesperem. Segons Steve Taylor, antropòleg, professor universitari a Manchester, haver d'esperar és una de les pitjors malediccions de la vida. Encara que no suportem les esperes, els dediquem una enorme quantitat de temps: aeroports, consultes de metges, dentistes, supermercats, etc. Taylor afirma que el que fa insuportable l'espera és pensar en el futur. El que ens dirà el doctor o el que ens farà el dentista. O el que podríem estar fent en comptes d'aquesta cua al súper. “Per això - sosté - en lloc de prestar atenció al futur i al nostre interminable diàleg mental, hem de dipositar la nostra atenció en l'ara”. Fixar-nos en el mobiliari, en els objectes que ens envolten, en els articles dels prestatges, o en les persones de la cua. “Viure l'ara constitueix una experiència summament agradable i positiva on deixa d'importar-nos el temps que passa”, diu Taylor. Fàcil de dir.
G.H.

Què significa descobrir?

Què significa descobrir? Què significa passar d’un estat de coneixement a un altre? Potser a algú li semblarà inversemblant, però hom li pot posar paraula a l'explicació rigorosa, o almenys aproximada, del fet de descobrir i al plaer que aquest proporciona. Passar de saber fins a un punt a saber més enllà d'aquest punt té tres fases: la d'estímuls, la de conversa i la de comprensió. Les tres fases del coneixement.
L'estímul que porta al fet de voler conèixer prové sempre d'una idea prèvia que es contradiu amb la realitat observada, que porta a voler descobrir què passa. El curiós és que el millor context per a aquest estímul és la realitat en ella mateixa. El geni se sorprèn d'allò quotidià, és aquell que es pregunta per què la Lluna no cau sobre la Terra, convertint en estímul una pregunta com aquesta.
La segona fase és la de conversa, concepte que es pot entendre de diferents maneres. Per començar, es pot definir com el fet de parlar després d'escoltar i escoltar abans de parlar. Aquest tipus de conversa es pot dur a terme amb una altra ment o fins i tot amb la natura, com quan el científic l'observa, experimenta amb ella, li fa preguntes, escolta les seves respostes i fabrica noves preguntes. Reflexionar és també una forma de conversa. En aquest cas, un mateix es fa la pregunta i se la respon. Finalment, els científics també fan conversa amb altres companys científics.
L'última fase del procés de coneixement arriba amb la comprensió del món, és a dir, trobar el punt en comú entre diferents elements. Per exemple, la segona llei de Newton governa tant el vol d'una papallona com l'òrbita de la Lluna a l'entorn de la Terra, aspectes que tenen en comú la fórmula f = m•a (força és igual al producte de la massa per l’acceleració), tres lletres que porten a la comprensió i a la reducció de tots els moviments mecànics que es poden donar. Aquesta comprensió del món no s'ensenya, sinó que arriba sempre després de la conversa, cosa que no es troba en l'educació actual, caracteritzada per la manca de conversa entre professors i alumnes.
J.W.

Una tarde, hace muchísimo tiempo

Una tarde, hace muchísimo tiempo, Dios convocó una reunión. Estaba invitado un ejemplar de cada especie. Una vez reunidos, y después de escuchar muchas quejas, Dios soltó una sencilla pregunta: “¿Entonces, qué te gustaría ser?”. A la que cada uno respondió sin tapujos y a corazón abierto: la jirafa dijo que le gustaría ser un oso panda; el elefante pidió ser mosquito; el águila, serpiente; la liebre quiso ser tortuga, y la tortuga golondrina. El león rogó ser gato; la nutria, carpincho; el caballo, orquídea. Y la ballena solicitó permiso para ser zorzal… Le llegó el turno al hombre, quien, casualmente, venía de recorrer el camino de la verdad. Él hizo una pausa y, por una vez esclarecido, exclamó:
- Señor, yo quisiera ser… feliz.
V.G.