Tingues sempre present

Tingues sempre present que la pell s’arruga, els cabells es tornen blancs, els dies es converteixen en anys... Però les coses importants no canvien.
La teva força i convicció no tenen edat.
El teu esperit és el plomall de qualsevol teranyina.
Darrere de cada línia d’arribada, n’hi ha una de sortida.
Darrere de cada fita, hi ha un altre repte.
Mentre estiguis viu, sent-te viu.
Si enyores allò que feies, torna-ho a fer.
No visquis de fotos esgrogueïdes...
Continua encara que tothom esperi que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.
Fes que en comptes de llàstima et tinguin respecte.
Quan amb els anys no puguis córrer, trota.
Quan no puguis trotar, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
Però no t’aturis mai!
T.C.

De vegades, quan hi ha molta boira

De vegades, quan hi ha molta boira, els mariners que van en bots petits no poden veure la boia que indica la ruta. Aleshores, per trobar-la, comencen a descriure ràpidament cercles petits amb els bots per generar un onatge que faci moure la boia. Després, han d’aturar-se i escoltar amb atenció. Si no senten res, han de repetir els moviments... I així fins que detectin el so de la campana de la boia. És, doncs, provocant onades com troben el rumb.
Sovint, el que necessitem per trobar sentit a la nostra vida és afrontar alguns riscos i provocar algun moviment en el nostre entorn. Si fem les mateixes coses que hem fet sempre, probablement seguirem obtenint el mateix que sempre hem aconseguit. Es tracta de moure’ns i d’explorar. Es tracta també d’estar atents als senyals. Una embarcació que romangui a port no correrà cap perill, però tampoc no arribarà enlloc. I és precisament navegar allò que en justifica l’existència.
M.C.

Els deixebles estaven embrancats en una discussió

Els deixebles estaven embrancats en una discussió sobre una sentencia formulada per Lao Tse: «Qui sap no parla; qui parla no sap». Quan el mestre va entrar on eren, els deixebles li van preguntar quin era el significat exacte d’aquelles paraules. El mestre els va dir:
- Qui de vosaltres coneix la fragància de la rosa?
Tots la coneixien. Aleshores, va afegir:
- Expresseu-la en paraules.
I tots van guardar silenci.
J.S.

En el accidentado desierto de Egitpo

En el accidentado desierto de Egipto, donde los neumáticos de los jeeps se hunden en la arena y los helicópteros muchas veces no pueden aterrizar, el Cuerpo de Camelleros va patrullando de acá para allá. Casi todos los jinetes provienen de una árida provincia llamada Nubia, donde los hombres pastorean camellos de un oasis a otro. Igualmente de Nubia son sus veloces monturas, que se matriculan como si fueran automóviles y llevan un número tatuado en el flanco. El constante balanceo del camello es cruel para la espalda del jinete. “Imagínese lo que es estar sentado en un banco y levantar las rodillas hasta la barba unas 50 veces por minuto, seis horas al día. Se acostumbra uno a ello”, explica un soldado que montó su primer camello a la edad de cuatro años. Con todo, se ríe cuando alguien le dice que su misión es romántica.
A.A.

Unes hores, uns dies o unes setmanes més tard

Unes hores, uns dies o unes setmanes més tard, el grup troba un altre oasi. Com l’anterior, està envoltat per una tanca i, també, custodiat per un guàrdia. Hi ha un rètol: «Paradís».
- Si us plau, endavant – diu el guàrdia.
- És que no entraré si no és amb el cavall i el gos – avisa l’home.
- És clar. Quin acudit. Tots els que arriben són benvinguts – contesta el guàrdia.
L’home li ho agraeix i tots tres s’afanyen a capbussar la cara en l’aigua fresca.
- Abans d’arribar aquí hem passat per un altre «Paradís» – diu el viatger al cap d’una estona –, però no m’han deixat entrar amb ells...
- Ah, sí... – diu el guàrdia –. Aquell lloc era l’Infern.
- Quina barbaritat! – es queixa l’home –. Haurien de fer alguna cosa per treure’ls del camí que va al Paradís.
- No – aclareix l’home vestit de blanc –, en realitat ens fan un gran servei. Ells eviten que arribin fins aquí els que són capaços d’abandonar els seus amics.
J.B.

Qui el vol, aquest bitllet de vint dòlars?

- Qui el vol, aquest bitllet de vint dòlars?
S’alcen unes quantes mans, però el conferenciant diu:
- Abans d’entregar-lo haig de fer una cosa.
El rebrega amb fúria, i torna a preguntar:
- Encara el vol algú, aquest bitllet?
Les mans continuen alçades.
- I si faig això?
El rebot contra la paret, el deixa caure a terra, li escup, el trepitja, i torna a ensenyar el bitllet –que ara està fastigós i rebregat–. Repeteix la pregunta, i les mans continuen alçades.
- No l’oblideu mai, aquesta escena –afirma el conferenciant–. No importa què en faci, d’aquests diners: continuen essent un bitllet de vint dòlars. Moltes vegades, en la nostra vida, ens rebreguen, ens trepitgen, ens maltracten, ens insulten… Però malgrat tot, continuem tenint el mateix valor.
P.C.

Perquè hi hagi pau al món

Perquè hi hagi pau al món, cal que les nacions visquin en pau.
Perquè hi hagi pau entre les nacions, les ciutats no s'han d'aixecar les unes contra les altres.
Perquè hi hagi pau a les ciutats, els veïns s'han d'entendre.
Perquè els veïns s'entenguin, cal que regni l'harmonia a la llar.
Perquè hi hagi pau a casa, cal trobar-la en el propi cor.
L.T.

Le devolvió a los días más felices

Le devolvió a los días más felices de su vida, cuando advertía que un amor sin límites se iba apoderando de todo su ser, embelesada por las palabras de quien le transportaba a un universo ni tan siquiera imaginado y en el que cálidas playas de blanca arena y un mar azul y transparente invitaban a pasarse las horas cara al cielo, sin más esfuerzo que alargar la mano y apoderarse de un gigantesco coco, un enorme pez o una gruesa langosta.
- Allí no existe el dinero… – le aseguró él aun a sabiendas que le costaba trabajo admitir un hecho tan absurdo –. Ni el dinero, ni la propiedad privada, pues son gentes que viven al día de lo que el mar y la tierra les proporciona, y todo lo comparten porque saben que fue puesto allí para el disfrute común. No hay leyes, ni más norma que la de respetar y ayudar al prójimo, puesto que a nadie se le ocurriría robar algo que es tan suyo como de los demás.
A.V.

Quan s'arriba al vespre a casa

Quan s’arriba al vespre a casa i es tanca la porta, moltes persones solen dir enmig d’un sospir: un dia més. Però, un dia més per què? Precisament per tenir. Vet aquí l’equivocació; del què es tracta realment és d’un dia menys, i és un dia menys per continuar sent. Tal com diu Schopenhauer, no hi ha cap vent favorable per aquell que no sap a quin port es dirigeix. Cuiusvis hominis est errare, nullius nisi insipientis in errore perseverare.
F.F.

Cal ser conscients

Cal ser conscients que només és possible o raonable cedir fins on la nostra realitat interna o externa ens ho permet i que l'altre es troba en la mateixa situació. Parin atenció a aquest petit conte.
Per haver salvat el fill del tsar, que s'ofegava al riu, tres camperols van ser rebuts a palau on el monarca els havia convidat perquè triessin la recompensa. El primer va demanar la mà de la princesa, el segon va sol·licitar el poder absolut del seu comtat, i el tercer, després d'un silenci, només va demanar un saquet de monedes. Els altres dos el van acusar d'estúpid i de no saber aprofitar una oportunitat única. El tercer home els va dir:
- Si el tsar té la intenció de donar-nos alguna recompensa, la qual cosa dubto, vull estar segur que demano el que podria ser que em concedís.
J.B.

Capas, capas y más capas de pintura

Capas, capas y más capas de pintura. Desastres, desfalco, desprestigio. Rumores, ruidos, ruinas. Famosillos, falacias, fatigas. Actividad, ansiedad, asco. Cada semana, máximo cada 15 días, nos tenemos que reprogramar; quienes nos rodean nos reclaman comentarios, opiniones y posiciones, porque "hay que estar al día". El ayer ya pasó, y el hoy se agita mientras se va desvaneciendo para dejar espacio a las nuevas contorsiones del mañana.
Pasamos los días cubriéndonos de efímeras, rugosas, lacadas, brillantes, sutiles y ásperas capas de pintura de mil y un colorines, y lo único que conseguimos es tapar lo más importante que tenemos: nuestra propia madera.
A.B.

La velocitat de les transformacions

La velocitat de les transformacions ha agafat desprevinguts fins i tot els grans estrategs de la humanitat. Així, la cultura i el coneixement, solidificats en uns valors ètics, són l’única resposta possible a l'Europa que ja tenim, i que tan poc s’assembla a la mítica filla d’Agenor. Vénen moltes coses noves molt de cop, i no hi ha hagut temps ni de filosofar-les ni de moralitzar-les.
A.B.

Aquestes qualitats

Aquestes qualitats són 10:
- Dana, generositat
- Sila, disciplina
- Nekhamma, renúncia
- Panya, saviesa
- Viriya, energia
- Khanti, paciència
- Saija, honestedat
- Adhitana, perseverança
- Metta, amor
- Ubekka, equanimitat
T.B.

Em trobo amb ella

Em trobo amb ella al restaurant on solem anar perquè sempre és buit encara que el menjar és excel·lent. M’explica que, durant el seu viatge al Nepal, va passar unes quantes setmanes en un monestir. Una tarda, mentre passejava pels voltants amb un monjo, l’home va obrir la bossa que duia i es va quedar mirant el seu contingut una estona. Després va comentar a la seva amiga:
- Saps que els plàtans et poden ensenyar el significat de l’existència?
Va treure un plàtan de la bossa i el va llençar.
- Aquesta és la vida que ja ha passat, que no vam saber aprofitar quan tocava, i ara ja és massa tard.
Després, va treure de la bossa un plàtan que estava verd, l’hi va ensenyar i el va tornar a guardar.
- Aquesta és la vida que encara no ha tingut lloc: cal esperar el moment oportú.
Al final, en va treure un plàtan madur, el va pelar, i el va compartir amb ella.
- Aquest, és el moment present. I has de saber menjar-lo sense por ni sentiment de culpa.
P.C.

Todo viaje

Todo viaje, dicen, comienza con un primer paso. Un primer paso al que le siguen, obviamente, el segundo, el tercero, el cuarto y... También dicen que la vida es como un camino, en el que te vas encontrando cruces y desvíos en los que has de decidir qué dirección tomar.
Lo curioso es que nunca sabes, y nunca podrás saber, si tu decisión ha sido la mejor o la peor, te hayan ido como te hayan ido las cosas tras elegir tal sendero o tal otro. Quiero decir que, en el fondo, lo bueno y lo malo es relativo y, además, no se sabe hasta mucho tiempo después cuál ha sido el desenlace de tu decisión.

L.A.