28.11.10

A veces siento que todos tienen problemas

A veces siento que todos tienen problemas. A veces siento como si nadie quisiera resolverlos. Miro a mi alrededor y todo lo que me parece ver es gente yendo a ninguna parte, esperando simpatía. Es como si estuviéramos fingiendo en el guión del destino. Dime donde está nuestra inspiración. La vida es aquello que pasa mientras estás ocupado dando excusas. Otro día, otra víctima. Pero eso no me pasará a mí porque la vida no espera.
Qué pasa si dejo el camino. Qué pasa si cometo errores. ¿Estarás tú aquí? ¿Y si cambio el mundo? ¿Y si cojo la culpa? Qué pasa si soy el que decide coger la culpa. Mi corazón aun está vivo. Qué pasa si no puedo ir contigo. O si estoy graduado. ¿Y si no lo estoy? Poco a poco me voy rindiendo mientras el mundo se mantiene perdiendo la fe.
S.P.

6.11.10

Anem pel món entre ombres (Part 3)

Anem pel món entre ombres, avançant a les palpentes, mirant de fit a fit el que no es veu, temptejant el que no es pot percebre sense risc. Això que veiem, i que anomenem món, que no és simplement la nostra presó interior projectada vers l’exterior? Les ombres que veiem, que no són per ventura les nostres pròpies foscors que s’escapen en va per la corda fluixa de l’horitzó? No ho sé pas. Només sé que em neguiteja, com si fos una cosa que oblido irremeiablement i que, neci, provo de recordar. Ja us ho dic: ho tinc a la punta de la llengua. I llavors sorgeix l’erm, la inexistència, allò que ja no fuig perquè se n’ha anat de manera definitiva. La nostra memòria és com aigua en cistella: algun dia, inevitablement, no hi quedarà res. Tan sols -potser- la nostra consciència ardent i tentinejant: una rosa trèmula al jardí de l’hivern.
X.B.

Torno a tantes tardes perdudes (Part 2)

Torno a tantes tardes perdudes, per carrers sinuosos que no anaven enlloc, en ciutats estranyes, fa tants anys: a Coïmbra, aquella doneta que venia castanyes ensucrades a la Praça do Comércio i que, quan li’n vaig comprar, em va desitjar que la vida em repartís les millors cartes; a Roma, en el Calisto, assegut a l’interior del bar, a gran nit, i ella es va alçar per demanar-me foc per al cigarret i em va oferir aigua per al cor sec; aquí mateix, a Uviéu, aquest mateix matí, venint per la Cai Cimavilla cap a la Plaza de la Catedral: el captaire que pidolava a la porta de la capella de la Balesquida, que no m’ha mirat com si m’hagués de dir alguna cosa, alguna cosa essencial que algun dia recordaré?
X.B.

Vides breus, incandescents (Part 1)

Vides breus, incandescents, que passen un dia fugaçment al costat nostre deixant, potser, una empremta de misteri o, tal vegada, només una melangia confusa, imprecisa, clarament immaterial i, en tot cas, igualment fugissera i breu. Vides que passen a tocar d’un mateix, com dic, deixant quelcom que perdura, que se’n va, quelcom prou contradictori i paradoxal: com si l’oblit, al capdavall, fos senzillament una forma allisada i polida de la memòria.
X.B.
UA-15083347-1