Un jove erudit

Un jove erudit, arrogant i cregut va agafar una barca per creuar un riu cabalós d'una riba a l'altra. Silenciós i submís, el barquer va començar a remar amb diligència. De sobte, una bandada d'aus va solcar el cel i el jove preguntà al barquer:
- Bon home, heu estudiat la vida de les aus?
- No, senyor – li replicà el barquer.
- Aleshores, amic, heu perdut la quarta part de la vostra vida.
Al cap d'uns minuts, la barca lliscà molt a la vora d'unes plantes exòtiques que suraven a les aigües del riu. El jove va preguntar al barquer:
- Digueu-me, barquer, heu estudiat botànica?
- No, senyor, de plantes, no en sé res.
- Doncs, ja cal que us digui que heu perdut la meitat de la vostra vida – comentà el petulant jove.
El barquer seguia remant pacientment. El sol del migdia es reflectia lluminosament sobre les aigües del riu. Aleshores, el jove li preguntà:
- Sens dubte, barquer, fa molts anys que solqueu les aigües. Sabeu, per cert, alguna cosa de la naturalesa de l'aigua?
- No, senyor, no en sé res. No sé res ni d'aquestes aigües ni de cap altra.
- Oh, amic! – exclamà el jove –. De veritat que heu perdut les tres quartes parts de la vostra vida.
De sobte, la barca va començar a fer aigües. No hi havia manera de treure-la tota i la barca es va començar a enfonsar.
El barquer va demanar al jove:
- Senyor, sabeu nedar?
- No – li respongué aquest.
- Doncs, em temo, senyor, que vós sí que heu perdut tota la vida.
M.C.

La vida mental es un permanente vaivén

La vida mental es un permanente vaivén que oscila entre la soledad y la compañía. Hay quienes detestan la soledad. Les atemoriza porque la perciben como fracaso, aislamiento, pérdida. Necesitan vivir en enjambre, inmersos en ruidos y visiones urdidos por otros. Ceden su individualidad a la colectividad. Renuncian al "yo" para convertirse en "nosotros", ese devorador sin límites que antes se cocía en la familia, el barrio, la comunidad, y que ahora, globalizado por opiniones, modas, dogmas, informativos e intereses, arrastra sin escapatoria a los entregados al tsunami de lo efímero.
La soledad buscada, allí donde somos capaces de hacer que nada irrumpa ni nos interrumpa, es un infinito espacio de encuentro con nosotros mismos; cuando dejamos de ser hámsters girando en ruedas de cansancios sin fin hacia la nada. La soledad es lo único que nos permite apearnos de tanta carrera loca para, al fin, encontrar y hablar con la propia conciencia, la nuestra, no la de otros. La soledad, ese escenario lento donde se macera el criterio propio, debe ser compatible con la compañía, cuando abrimos la puerta de la intimidad y nos mezclamos con la convivencia veloz, sabiendo que nuestro sabor no se va a disolver entre el de los demás.
Para descansar, se necesitan ocho horas diarias. Para ir bien despiertos, asidos a nuestro "yo" más profundo, ocho minutos de meditación al día son suficientes.
A.B.

Expliquen que un col·lega d'Albert Einstein

Expliquen que un col·lega d'Albert Einstein es va sorprendre terriblement quan, en demanar-li que li donés el número de telèfon, Einstein va agafar la guia telefònica per buscar-lo.
El col·lega va preguntar, meravellat:
- Com és que no recorda el seu propi número de telèfon?
El gran geni va arronsar les espatlles i li contestà:
- Per què tractar d'aprendre de memòria una cosa que puc trobar amb tanta facilitat en un llibre?
L.S.

Som prou intel·ligents per saber que no sabem alguna cosa?

Som prou intel·ligents per saber que no sabem alguna cosa? Som prou savis per diferenciar allò que és digne d'amor d'allò que és font d'odi, allò que és bonic d'allò que és contaminant, allò que és un camí de vida amb sentit d'allò que és destructiu?
És savi optar pel tàndem creativitat-amor, descobrir bones idees, buscar noves alternatives, seleccionar aprenentatges, escollir la visió positiva, qüestionar creences, reinterpretar la realitat diària, perseverar en allò que ens importa, mirar des de molts angles un mateix sostre, filtrar les sospites, prendre consciència dels nostres límits per deixar d'estar limitats, il·luminar-nos amb l'enginy, aprendre dels errors d'un mateix, viure el present sense jutjar i acceptar l'evidència del fet que la vida és sàvia en la seva pròpia senzillesa.
J.S.

Als 20 anys, l’home és com un avió de paper

Als 20 anys, l’home és com un avió de paper: vols ràpids de curta durada. Entre els 20 i els 30 anys, és com un caça militar: preparat 7 dies a la setmana. Ataca qualsevol objectiu. Pot dur diverses missions seguides en poc temps. Entre els 30 i els 40 anys, és un avió intercontinental: horari regular. Destins d’alt nivell. Vols llargs amb poques sorpreses. Clientela cansada i satisfeta. Dels 40 als 50 anys, només du a terme vols regionals: destins coneguts i rutinaris. No sempre surt a l’hora, per la qual cosa s’irrita la clientela. Entre els 50 i els 60, és com un avió de càrrega: molta feina abans d’enlairar-se. Maniobres lentes i poc confort al llarg del viatge. Porta fardells de diferents tipus. Dels 60 als 70, és una ala delta: només vola en excel·lents condicions, evitant maniobres brusques per no caure. En aterrar, es desmunta i es guarda fins al mes que ve. Entre els 70 i els 80 anys, és com un planejador: vola molt de tant en tant i amb auxili. El repertori de maniobres és molt limitat. Un cop a terra necessita ajut per tornar a l’hangar. Entre els 80 i els 90 és un model antic: només serveix com a ornament.
P.L.