Hi ha qui es passa la vida somiant

Hi ha qui es passa la vida somiant, preparant propostes i projectes, tenint èxits i fracassos. En les petites coses i en les grans coses. En les coses de la cuina o en el disseny d’un somni.
Els somnis, prou que ho sabem, sovint es queden guardats en un calaix. Sobretot aquells que imaginem desperts; els altres, els que ens vénen quan dormim, se’ns escolen entre els mecanismes de la memòria.
Hi ha qui té l’habilitat d’agafar els seus somnis i donar-los forma. Tots, cadascú al seu nivell, ho hem provat, o com a mínim, ho hem imaginat alguna vegada. Ens deixem portar i comencem a calcular moviments i estratègies, fem números amb els nostres amics del banc o caixa de torn i ens llancem, o no, a l’aventura. En aquest país nostre, l’aventura sol ser sinònim d’hipoteca, o de petit negoci, o de família estable, o d’una iniciativa solidària, o d’un compromís amb algú. És allò del seny, del voler trencar la monotonia del qui dies passa anys empeny, amanit amb una mica de rauxa. Per què no?
X.P.

¿Cuál puede ser, en la práctica, el camino?

¿Cuál puede ser, en la práctica, el camino? ¿Por qué no dedicar parte del tiempo a aprender a saber qué es lo que estamos haciendo cuando amamos, creemos, vemos la TV o trabajamos? El camino es largo pero claro. Consiste en hacer una radiografía o en desmontar lo simbólico – descubrir el revés de los tópicos, las imágenes, las instituciones – e intentar tomar un baño de realidad. Sabiendo aceptar lo ambivalente y el pluralismo: porque entonces, sólo entonces, estaremos en condiciones de intentar verdaderas nuevas opciones. No antes.
R.M.

La vida de qualsevol persona està feta de preguntes

La vida de qualsevol persona està feta de preguntes. De mil preguntes. Cada dia en surt alguna. A voltes, una d’elles, sense que siguem capaços d’evitar-ho, s’instal·la al nostre cap i no ens abandona fins que no trobem una resposta satisfactòria. O fins que constatem que allò que ens ha turmentat durant un temps no té cap mena de sentit. O fins que decidim passar pàgina o fins que una pregunta ens porta a una altra pregunta, i aquesta a una altra, i a una altra i a una altra.
Hi ha qui opina que la resposta no és el que importa; hi ha qui pensa que la pregunta i com la resolem és el que dóna sentit a les coses de la vida. És, tal vegada, el repte d’interrogar-se, d’aproximar una solució, d’intentar-la i finalment, de trobar-la, el que pren valor. El procés, el joc, el mecanisme, és el que diuen que val la pena. Aconseguit un resultat, assolit un objectiu, el que segueix pren dues vies: gaudim de l’èxit i ens passem una llarga temporada vivint-ne o ens resignem en el fracàs i allà ens quedem o plantegem un nou objectiu.
Personalment afegiria dues qüestions més a aquesta particular visió de la vida: el to de la pregunta i l’abast de l’objectiu.
X.P.

Hi ha una sèrie de dibuixos animats

Hi ha una sèrie de dibuixos animats que es va posar de moda quan jo era petit. Es deia Bola de Drac i va ser escrita per Akira Toriyama. Recordo que quan el protagonista estava completament enfonsat i ple de ferides, buscava la «Mongeta màgica», se la menjava i, poc temps després, estava totalment recuperat i a punt per a continuar. Has de buscar la teva pròpia «mongeta màgica».
P.G.