28.12.10

Neu

Neu
Il·lusió
Dolços
Bellesa
Records
Compartir
Llar de foc
Innocència
Llums al carrer
Cares de felicitat
Grossa de Nadal
Donar sense rebre
Escudella i carn d'olla
Escriure als Reis Mags
Joia a la cara dels nens
Màgia
Pau

M.F.

22.12.10

Dicen que las navidades

Dicen que las navidades son de los niños. Todas las ilusiones, las alegrías, los juguetes, Papá Noel, los Reyes, las cabalgatas, existen porque ellos creen en la magia y esperan durante todo el año el día en que sus pequeños sueños se conviertan en regalos por abrir. Es el momento de sentir su inocencia, de jugar a la ilusión, de ver aquella luz irrepetible en sus ojos y por la cual vale la pena hacer hasta lo imposible por generarla.
A.B.

11.12.10

És tard, no sé quina hora és

És tard, no sé quina hora és però és fosc fa estona. És fàcil veure que no hi ets, ni un paper, ja poc importa. Poso els peus a terra, vull caminar, necessito despertar en un dia radiant; encara em queda temps per descobrir tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir. Corren, corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van. I ploren, ploren pels carrers ploren, com gotes d’aigua s’enyoren aquells que ja no es veuran.
Difícil descobrir qui soc avui, una gota em cau mentre un altre em treu la set. Plou i fa sol alhora, tomba la bala, tomba la bala que m’apuntava, era la meva i jo mateix em disparava. Raig de llum il·lumina’m, treu-me el fum. Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma, no s’esborren, em conformo en mirar-me, mirar-me de dins cap a fora.
On puc anar-te a buscar? Nena no és broma... Hauria d’haver estat diferent, però en un moment s’han tancat les portes. Poso els peus a terra, vull caminar, necessito despertar en un dia radiant. Encara em queda temps per descobrir tot allò que t’he amagat i que no t’he volgut dir. Corren, corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van. I ploren, ploren pels carrers ploren, com gotes d’aigua s’enyoren aquells que ja no es veuran.
J.T.

4.12.10

El mundo está lleno de mujeres inteligentes

El mundo está lleno de mujeres inteligentes, elegantes, educadas. El mundo está repleto de mujeres así que hacen que la vida de uno sea mejor, más grata. Me rodean desde siempre. Y a ustedes también. Las tengo, las he tenido, en mis lugares de trabajo, en mi familia, entre mis amigas. Las veo por todas partes. Mujeres tiernas, que tratan al mundo con delicadeza. Buenas madres, buenas hijas.
Mujeres que son reservadas con lo que les cuentas, que nunca te ofenden. Mujeres a cuyo lado uno siempre se siente un rey. Mujeres de quienes los hombres se enamoran; de su inteligencia, de sus corazones.
M.C.

28.11.10

A veces siento que todos tienen problemas

A veces siento que todos tienen problemas. A veces siento como si nadie quisiera resolverlos. Miro a mi alrededor y todo lo que me parece ver es gente yendo a ninguna parte, esperando simpatía. Es como si estuviéramos fingiendo en el guión del destino. Dime donde está nuestra inspiración. La vida es aquello que pasa mientras estás ocupado dando excusas. Otro día, otra víctima. Pero eso no me pasará a mí porque la vida no espera.
Qué pasa si dejo el camino. Qué pasa si cometo errores. ¿Estarás tú aquí? ¿Y si cambio el mundo? ¿Y si cojo la culpa? Qué pasa si soy el que decide coger la culpa. Mi corazón aun está vivo. Qué pasa si no puedo ir contigo. O si estoy graduado. ¿Y si no lo estoy? Poco a poco me voy rindiendo mientras el mundo se mantiene perdiendo la fe.
S.P.

6.11.10

Anem pel món entre ombres (Part 3)

Anem pel món entre ombres, avançant a les palpentes, mirant de fit a fit el que no es veu, temptejant el que no es pot percebre sense risc. Això que veiem, i que anomenem món, que no és simplement la nostra presó interior projectada vers l’exterior? Les ombres que veiem, que no són per ventura les nostres pròpies foscors que s’escapen en va per la corda fluixa de l’horitzó? No ho sé pas. Només sé que em neguiteja, com si fos una cosa que oblido irremeiablement i que, neci, provo de recordar. Ja us ho dic: ho tinc a la punta de la llengua. I llavors sorgeix l’erm, la inexistència, allò que ja no fuig perquè se n’ha anat de manera definitiva. La nostra memòria és com aigua en cistella: algun dia, inevitablement, no hi quedarà res. Tan sols -potser- la nostra consciència ardent i tentinejant: una rosa trèmula al jardí de l’hivern.
X.B.

Torno a tantes tardes perdudes (Part 2)

Torno a tantes tardes perdudes, per carrers sinuosos que no anaven enlloc, en ciutats estranyes, fa tants anys: a Coïmbra, aquella doneta que venia castanyes ensucrades a la Praça do Comércio i que, quan li’n vaig comprar, em va desitjar que la vida em repartís les millors cartes; a Roma, en el Calisto, assegut a l’interior del bar, a gran nit, i ella es va alçar per demanar-me foc per al cigarret i em va oferir aigua per al cor sec; aquí mateix, a Uviéu, aquest mateix matí, venint per la Cai Cimavilla cap a la Plaza de la Catedral: el captaire que pidolava a la porta de la capella de la Balesquida, que no m’ha mirat com si m’hagués de dir alguna cosa, alguna cosa essencial que algun dia recordaré?
X.B.

Vides breus, incandescents (Part 1)

Vides breus, incandescents, que passen un dia fugaçment al costat nostre deixant, potser, una empremta de misteri o, tal vegada, només una melangia confusa, imprecisa, clarament immaterial i, en tot cas, igualment fugissera i breu. Vides que passen a tocar d’un mateix, com dic, deixant quelcom que perdura, que se’n va, quelcom prou contradictori i paradoxal: com si l’oblit, al capdavall, fos senzillament una forma allisada i polida de la memòria.
X.B.

31.10.10

El 10% de nuestra vida

El 10% de nuestra vida son cosas que nos pasan y que no podemos evitar y el 90% lo forman nuestras reacciones a las cosas que nos pasan. Sobre estas sí podemos tener el control. Pone el ejemplo del 10%: el coche se nos para, llueve, se retrasa el avión... no podemos evitarlo.
Pero un día durante el rápido desayuno la hija pequeña vuelca el café sobre nuestra camisa. Nos enfurecemos, ella se pone a llorar, gritamos a la esposa que ha entrado en escena, nos cambiamos la camisa y la niña aún llora y tiene que arreglarse. Al fin pierde el autobús, hay que llevarla al colegio, llegamos con retraso y malhumor a la oficina... ¿No habría ido todo mejor si no nos hubiéramos enfurecido? Es la parte del 90%.
S.C.

24.10.10

Que ens coneixem?

- Que ens coneixem? – pregunta Cary Grant.
- Per què ens havíem de conèixer? – contesta Audrey Hepburn.
- No ho sé, m’ho ha semblat... – respon ell amb indiferència.
- Ja conec moltíssima gent. Fins que no hi hagi baixes, no em queda lloc per a les noves amistats – comenta, distant, Audrey.
- De seguida que es mori un dels seus amics, avisi’m – amolla ell.
- Covard – somriu ella.
I la fredor del dia, amb les punyetes de sempre, es dilueix en el got de whisky de la nit.
X.B.

17.10.10

El món de les idees

El món de les idees és per mi l’important; conceptes que no pots veure o tocar físicament, com l’amor, l’amistat, la intel·ligència o la bondat. En la nostra societat hem de creure més en allò que ens diu la raó que en allò que ens mostren els ulls, les orelles o els dits, perquè pot ésser enganyós i a més tenim la capacitat d’anar més enllà dels objectes, d’interpretar, de saber. Tot i això, també són importants coses materials o que es veuen com un regal, un somriure o un petó, però al darrere hi ha l’altre món, el de les idees, amb els sentiments i allò que representen.
M.F.

9.10.10

Miro ahora a mí alrededor

Miro ahora a mí alrededor, veo miles de vidas que no sé como son. Cada uno su historia, cada uno su rol. Somos sólo personas. Unos que viven mejor porque usan el afecto como el primer valor. Otros que andan a golpes con su corazón y no cuidan su vida. Somos un trozo de vida, la parte más viva del gran universo y también lo peor. Virtud y caída. Verdad y mentira. Con capacidad de dar amor.
Somos un trozo de amor, como un saco de llanto, de risa y temor. Somos muchas películas, distinto guión. Unos que quieren ser dios, otros viven contentos siendo lo que son. Otros luchan su trozo, otros lloran su horror. Que somos sólo personas.
D.M.

2.10.10

A vegades, l'ésser humà es col·lapsa

A vegades, l’ésser humà es col·lapsa. A tots ens ha passat algun cop. Ens trobem sense forces i perdem el control. Aleshores, el millor que pots fer és comptar fins a 10, o fins el número que la situació requereixi i seure tranquil·lament per tal de descansar la ment.
És important saber posar ordre dins el cap. Però en moments així, és recomanable buidar-lo. Agafar un bocí de paper i un bolígraf i anotar les nostres tasques i idees. Així, amb un cop d’ull et pots fer càrrec de la feina que tens i com organitzar-te-la. Però aquest mètode té un petit defecte: t’hi pots acostumar i potser la teva memòria s’hi acomoda. Tot i això, una llibreteta, llistats o petites notes sempre donen la tranquil·litat que de tant en tant ens fa tanta falta. O potser cada dia.
Això sí, no perdis mai els papers.
M.F.

24.9.10

Siempre he querido saber

- Siempre he querido saber si yo sería capaz de amar como usted ama – le dijo un discípulo a su maestro hindú -. ¿Pero cómo puedo saber si mi amor es lo suficiente grande?
- Intenta averiguar si te entregas o si huyes de tus emociones. Pero no hagas preguntas como ésta, pues el amor no es ni grande ni pequeño. Es amor y no se puede medir un sentimiento como se mide una carretera. Si intentas conocer sus dimensiones, apenas lograrás vislumbrar su reflejo, como el de la Luna en un lago; no estarás recorriendo tu camino.
P.C.

19.9.10

Aunque a veces no seamos conscientes

Aunque a veces no seamos conscientes, cada día hacemos equilibrismos con un único objetivo: ser felices. Porque digamos lo que digamos, lo que el ser humano busca a lo largo de su vida es encontrar ese estado de gracia, a veces tan esquivo, que es sentirse bien. Tras una larga experiencia de ensayos y errores, aprendemos a identificar lo que nos conviene de lo que no. Ya no se trata de abrir los brazos para que el peso de nuestro cuerpo se mantenga. Se trata de algo más importante: equilibrar el peso de nuestras acciones y decisiones.
La razón es necesaria para la supervivencia, pero al final de los finales es en la mezcla perfecta de la razón y la emoción donde el equilibrio se mantiene. Como bien dice Marina: “La verdadera inteligencia es una mezcla de conocimiento y afecto. Uno tiene que ver con datos y el otro con valores. Vivimos entre ambas cosas inevitablemente”. Allí reside el equilibrio.
A.B.

12.9.10

Los taoístas cuentan, que, en el principio de los tiempos

Los taoístas cuentan que, en el principio de los tiempos, el espíritu y la materia se enfrentaron en mortal combate. Finalmente, el espíritu triunfó y la materia fue condenada a vivir para siempre en el interior de la Tierra. Antes de que esto sucediese, no obstante, su cabeza golpeó en el firmamento, haciendo pedazos el cielo estrellado. La diosa Niuka salió del mar, resplandeciente en su armadura de fuego. Hirviendo los colores del arco iris en una marmita, consiguió recolocar las estrellas en su lugar, pero le faltó encontrar dos pequeños fragmentos y el firmamento se quedó incompleto.
Éste es el origen del amor: dos almas siempre están recorriendo la Tierra en busca de su otra parte. Cuando se encuentran, consiguen encajar los dos pedazos que faltan en el cielo, y el universo entero pasa a tener sentido para la pareja.
P.C.

5.9.10

No hay nada más sensato que la búsqueda de la felicidad

No hay nada más sensato que la búsqueda de la felicidad. Y las vacaciones son un proyecto encapsulado de tratar de vivirla o, cuando menos, rozarla. Es el teórico momento de encontrarnos con nosotros mismos, porque cuando la obligación se relaja, la conciencia se dilata.
Y en esas llegó septiembre. La realidad, cruda o bien asada, es el primer plato que siempre nos comemos a la vuelta de unas largas vacaciones. Y mientras lo vamos masticando, es un magnífico momento para, desde la intimidad, abrirle paso a la conciencia y tratar de visualizar nuestra realidad y nuestro previsible futuro. Para decidir, proyectar, soñar o despertar. Para crecer, seguir o acabar. Para vivir.
A.B.

29.8.10

Tots seguim un camí

Tots seguim un camí. De vegades ens du a un lloc inesperat o ens fa donar un tomb innecessari. Pot estar ple de pedres o males herbes o bé de gespa i fonts. Ens farà patir o ens farà gaudir. O potser una mica de cada. Segurament. Ara bé, segur que tots tenim el nostre. A alguns els costarà més trobar-lo, però mentre el busquen, no passen ja per un camí, d’incertesa, de recerca? I aquells a qui ja els ve donada una ruta, no busquen un altre camí, personal i de llibertat?
Hi deu haver més d’un camí per cada un de nosaltres, diferents terrenys, altures i llargàries, i fins i tot camins d’altres persones que se’ns creuen, però que al cap i a la fi formen el nostre únic camí: la vida.
M.F.

20.8.10

Preguntar-nos per les vacances

Preguntar-nos per les vacances ha deixat de ser com parlar del temps, ja no és només una conversa d’ascensor o de màquina de cafè. Si interrogues sobre les vacances el teu contertuli corres el risc de saber que ha estat acomiadat, que la seva empresa està a punt de tancar o, en el millor dels casos, descobrir les servituds econòmiques que comporta el fill que se n’ha anat a estudiar a l’estranger o que està a punt de començar una carrera universitària. Sí, amics, les vacances ja no són el que eren. Però, sobretot, les vacances han deixat de ser aquella desconnexió absoluta del treballador amb el món productiu. Els experts coincideixen a assenyalar que el tradicional repartiment de l’oci està canviant i que les vacances sensu estrictu de quatre setmanes (sí, les que serveixen per desconnectar) sembla que han passat a millor vida. Dues setmanes, i, amb sort, alguna escapadeta. Això sí, els que tinguin ocasió, que intentin atrapar al vol alguns dies la resta de l’any.
B.G.

15.8.10

Parlo d'explicar-vos

Parlo d’explicar-vos els meus pitjors instants d’estiu. Són petits però són part del que sóc ja que són part dels meus estius. I, com no pot ser d’altra manera, ho explicaré en forma de llista. Tercer pitjor instant d’estiu. Va ser quan tenia 7 anys. El meu germà i jo ens vam perdre a Lloret de Mar. Els meus pares, preocupats, la policia buscant-nos i nosaltres perduts durant quatre hores. Vam topar amb un policia immens que va decidir alliçonar-nos i ens va dir que ens portaria al calabós. I va mantenir la seva amenaça fins a arribar al cotxe patrulla, perquè en aquell instant el meu pare sempre m’explica que vaig preguntar “Puc portar les meves joguines a la presó?”, i ell no va poder fer res més que riure. Segon pitjor instant d’estiu. Va ser amb 9 anys a Cardedeu. El meu millor amic tenia un gos. I el primer dia de l’estiu el gos em va mossegar a la cama. Res greu. Però el segon dia que vaig tornar a veure’l em va tornar a mossegar una altra vegada. Durant el mes de juliol em va mossegar sis cops. I vaig pensar que havia de decidir entre la meva cama o el meu millor amic. Gran problema d’estiu. Li vaig explicar el dilema a l’avi del meu amic i ell em va dir “No pensis mai que un problema únicament té dues solucions, sempre n’hi ha una tercera, sempre...”. L’endemà el gos va aparèixer amb morrió i jo vaig conservar el meu millor amic. Primer pitjor instant de l’estiu. Va ser un estiu terrible. Tenia 11 anys i vaig agafar la varicel•la. Vaig passar tres setmanes caloroses sol a casa. Fins que... em vaig curar i els altres nens van enxampar la varicel•la. Vaig poder anar a veure’ls a tots. Era com immune i va ser genial. Em vaig sentir com un superheroi.
Ho sé, això anava del pitjor estiu, però jo crec que pitjor i estiu són dues paraules incompatibles. Així que us desitjo que, si esteu passant un mal estiu, us doneu temps, confieu i us asseguro que aviat es convertirà en el vostre millor estiu.
A.E.

8.8.10

Tanco lentament els ulls a mesura que el líquid fred m’alleuja la gola seca

Tanco lentament els ulls a mesura que el líquid fred m’alleuja la gola seca. Fa calor. Molta calor. Encara amb els ulls tancats sento com em passa pel costat un grup de gent que fa broma i entre les seves rialles puc sentir el suau murmuri del mar que acaricia la sorra de la platja. Fa calor. Però el llibre que estic llegint parla de paisatges gelats i de tempestes de neu on la gent no ha de portar mai ventalls ni beure granissats per refrescar-se. Fa calor i per això em nego a obrir els ulls. El meu nas ensuma les exquisideses que avui ha planejat el xef del restaurant on sempre he volgut anar, mentre intento disfrutar d’una brisa suau que em bressola els cabells. I d’un granissat. I d’un gelat de menta amb xocolata. Faig un glop més per refrescar-me i obro els ulls de sobte al descobrir que l’aigua ja està massa calenta i que ja no hi ha màgia. Ni hi ha mar, ni brisa, ni temps per a lectures ni gelats de menta. Perquè s’ha acabat el temps lliure i he de continuar treballant en aquest tòrrid dilluns d’agost.
E.M.

1.8.10

Una vez dichas, una vez que han quedado en libertad

Una vez dichas, una vez que han quedado en libertad en el dominio público, las palabras pueden cobrar significados inéditos y fundar nuevas líneas de pensamiento. ¿Por qué nos tomamos las palabras tan en serio? Sócrates nunca se cansó de insistir en que las palabras debían elegirse con cuidado y pronunciarse con propiedad para que la luz de la razón brillase de modo más contundente. Con frecuencia, Sócrates compara la filosofía y la música; según él, al igual que esta última, la filosofía tiene la capacidad de transformar el alma de los oyentes. Las palabras son como la música. Los pensamientos bien razonados, expresados en palabras adecuadas, pueden conmovernos tan profundamente como una sinfonía o un hipnótico ritmo de percusión.
E.B.

25.7.10

Hi ha dos grans moments en un viatge

Hi ha dos grans moments en un viatge: la preparació i el record. Els viatges ens permeten perllongar la vida, perquè fan que la visquem amb més intensitat. Una intensitat que també retrobarem en l’assaboriment dels records. Viatjar ens permet sentir una càrrega emocional especial quan reconstruïm uns fets en la distància, i podem reflexionar sobre nosaltres mateixos, sobre les conseqüències d’aquelles nostres accions, i sobre com van incidir en un futur que ara ja és passat. Això també ho podem aplicar a la vida quotidiana, però normalment hem de furgar molt per no acabar resignant-nos a la grisa panoràmica a què ens pot abocar la rutina diària. El record del viatge sol tenir un espectre cromàtic diferent. Compte, però, que si veiem tantes coloraines, podem acabar enlluernats i perdre de vista la dura realitat. Els autèntics viatgers són els que cerquen recórrer el món portant al cor i a l’ànima la imatge del punt de partença.
K.M.

18.7.10

Entendemos las virtudes como aquellos rasgos de carácter

Entendemos las virtudes como aquellos rasgos de carácter que ayudan a quien los posee a ser buena persona. Entre ellos no sólo se cuenta la tendencia a actuar de modo virtuoso, sino también la disposición a experimentar ciertos sentimientos y emociones igualmente virtuosos. Aristóteles enumera como virtudes la valentía, la moderación, la liberalidad o la magnificencia, la magnanimidad, la confianza en la propia valía, la mansedumbre, la amabilidad, la honradez, la agudeza y la modestia. Por supuesto, este listado no es exhaustivo. Con todo, nos proporciona una buena idea de los rasgos necesarios para ser una buena persona.
G.J.

12.7.10

En un mundo donde la burocracia sigue creciendo

En un mundo donde la burocracia sigue creciendo y existe un exceso de información, también nosotros corremos el peligro de que nuestras voces se ahoguen. El gran reto de las sociedades contemporáneas, tanto orientales como occidentales, consiste en descubrir la manera de respetar los proyectos del otro de manera crítica, permitiendo que todas la voces se escuchen. Antes que ser tolerantes, tendríamos que prestar atención. De lo contrario, cada vez habrá más personas que se sientan relegadas a los márgenes de la sociedad y busquen medios más destructivos para comunicarse. Y en el mundo real, no siempre podemos volver a ponernos en pie con tanta facilidad.
E.B.

3.7.10

Las opciones que brinda Buenos Aires

Las opciones que brinda Buenos Aires en materia de tiempo libre y gastronomía están circunscriptas a la economía de signos y espacio. La concurrencia a los restaurantes de línea verde son una muestra clara de cómo la expansión de la cultura light se evidencia en los hábitos y usos del tiempo de los sujetos que, ávidos por optimizar su calidad de vida, también hacen de su cotidianeidad un culto a lo natural y, en este sentido, apropiarse de las costumbres orientales parece ser ineludible. La mayoría de estos dueños son argentinos que conscientes del estilo de vida light han hecho de la oferta gastronómica un rito a lo orgánico y natural en una contundente apropiación de valores, creencias y costumbres de Oriente reconvirtiéndolas y adaptándolas a las necesidades locales. Es que el misticismo de estos lugares invita a la relajación, la distensión y el consumo de platos sanos; combo que asegura al sujeto light una mejor calidad de vida.
A.J.

28.6.10

Glorioso o intrascendente

Glorioso o intrascendente, hoy va a ser un día único porque jamás volverá a repetirse de idéntica manera. Aunque nuestro cerebro va a ignorar mucha información, sin duda absorberá, codificará y archivará palabras, gestos, hechos y decisiones de nuestro entorno, desde el personal al mundial. Y cuando esta noche cerremos los ojos, tal vez sin que nos demos cuenta, seremos un poco o bastante distintos de cómo nos levantamos por la mañana. Vivir es un permanente ejercicio de interpretar la novedad.
A.B.

19.6.10

Si goséssiu saber tant com goseu posseir

Si goséssiu saber tant com goseu posseir. Si tinguéssim el valor d’aprendre a deixar de banda allò innecessari i material i valoréssim els valors intangibles com el coneixement, la tolerància i la diversitat estaríem en un món millor, més solidari i savi. Actualment, es dóna molta importància als béns materials, a les possessions, a la riquesa. Però hi ha unes riqueses més importants, hauríem de voler ser rics en un altre sentit. Cada dia aprendre quelcom nou, una cultura, una història, per tal de donar un sentit a la nostra vida. Estar plens per dins, a l’esperit, a la ment i al cor és més important que tenir plens els comptes corrents i no saber qui ets o què vols realment.
M.F.

11.6.10

La rutina es un papel de lija

La rutina es un papel de lija que desgasta las ilusiones. Demasiadas veces lo cotidiano nos conduce a la monótona repetición de conductas, conversaciones y escaramucillas sin vuelo que transforman las hojas de nuestro calendario en un libro sin texto.
Por el contrario, las ilusiones conseguidas son aquellas que quedan impresas para siempre en el libro del mejor recuerdo, esas épocas en las que tomamos consciencia de que el auténtico nivel de vida no lo da ni depende del dinero, sino de la felicidad, ese sentimiento que surge cuando lo soñado y lo vivido transcurren paralelos como los raíles del ferrocarril.
A.B.

6.6.10

Després de la pallissa de fer Auckland-Brisbane, Brisbane-Hong-Kong, Hong-Kong-Osaka

Després de la pallissa de fer Auckland-Brisbane, Brisbane-Hong-Kong, Hong-Kong-Osaka, arribant a la terminal vaig agafar el telèfon i vaig marcar el número de l’oficina permanent. I algú a l’altra banda em contestà en japonès.
- Excusi’m - li vaig dir -. Sóc en Daniel Wallager instructor de l’Acadèmia Internacional.
I em va deixar anar un altre discurset en japonès.
- Senyoreta, hi ha algú que parli anglès?
I em va tornar a respondre en japonès.
Vaig penjar. Em dec haver equivocat de número - vaig pensar -. Ho tornaré a provar. Vaig marcar amb molta cura, però es va tornar a repetir la mateixa situació.
- No pot ser que m’hagi equivocat. Tornaré a comprovar el telèfon.
Sense cap dubte d’equivocar-me, vaig tornar a trucar i es va repetir idènticament el mateix que els altres cops. Ja estava desesperat, quan vaig veure que s’apropava el meu company de seient del vol Hong-Kong-Osaka. Era un comerciant d’Osaka que, per la seva feina, anava sovint a Hong-Kong i parlava correctament anglès i japonès. El vaig cridar i li vaig explicar el que passava.
- No et preocupis - em va dir -. Deixa-m’hi trucar.
Va trucar i al cap de 30 segons, sense haver dit res, va penjar.
- Mira, David, la senyoreta que surt a la gravació diu que hi ha les línies ocupades i que tornis a trucar d’aquí a uns minuts.
K.M.

29.5.10

Me quedo callado

Me quedo callado, soy como un niño dormido que puede despertarse con apenas sólo un ruido, cuando menos te lo esperas, cuando menos lo imagino. Sé que un día no me aguanto y voy y te miro. Y te lo digo a los gritos y te ríes y me tomas por un loco atrevido, pues no sabes cuánto tiempo en mis sueños has vivido, ni sospechas cuando te nombré. Yo no me doy por vencido, yo quiero un mundo contigo, juro que vale la pena esperar, y esperar un suspiro, una señal del destino; no me canso, no me rindo, no me doy por vencido.
Tengo una flor de bolsillo, marchita de buscar a una mujer que me quiera y reciba su perfume hasta traer la primavera y me enseñe lo que no aprendí de la vida que brilla más cada día, porque estoy tan sólo a un paso de ganarme la alegría, porque el corazón levanta una tormenta enfurecida; desde aquel momento en que te vi. Yo no me doy por vencido, yo quiero un mundo contigo, juro que vale la pena esperar, y esperar un suspiro, una señal del destino; no me canso, no me rindo, no me doy por vencido.
Este silencio esconde demasiadas palabras, no me detengo, pase lo que pase seguiré.
L.F.

23.5.10

Moltes altres qualitats

Moltes altres qualitats que no tenen res a veure amb les possessions d’una persona són les que ens defineixen, les que permeten saber qui és qui. El coneixement, la cultura, la raó, el sentiment, la bondat, saber què fer o dir en cada moment, tenir uns valors propis, uns pensaments; tot això és essencial, però per tenir una opinió, poder criticar, discrepar o tractar un assumpte, s’ha de saber, conèixer d'allò que estàs parlant.
Obrim-nos al saber, perquè el saber permet entendre i acceptar les diferències entre les persones i deixar a un costat l’enveja, l’avarícia o les injustícies; donant pas a la convivència, l’altruisme, al saber viure.
M.F.

15.5.10

El porqué de un acto

El porqué de un acto es una especie de crucigrama intelectual donde uno intenta rellenar las pequeñas cajitas vacías que se enredan y mezclan y apoyan entre sí, donde ninguna respuesta vale ni más ni menos que todas las otras y también donde cada respuesta por sí sola podría parecer irracional o quizás hasta una locura. Pero juntas, en cambio, se complementan y fortalecen.
E.H.

9.5.10

Hay momentos

Hay momentos en los que lo importante es acertar, y otros en los que lo trascendente es no errar. Ese maravilloso bien que es la paz íntima siempre va unido a instantes en los que el acierto o el error no tienen motivos de ser, y menos de ser planteados. Es el vivir sin tener que decidir; es ese rato que puedes dormir despierto en la cama mientras el sol hace horas que trabaja; son esas vacaciones en las que puedes tomar tanta altura sobre lo cotidiano que todo lo ves lejano y pequeño.
Lo bueno de una actitud positiva hacia nosotros mismos es que, poseyendo el más alto valor, no tiene precio. Cuando esos mismos instantes de paz íntima los puedes reproducir durante un rato cualquiera de un día cualquiera (esos que se inician con un histérico despertador y se cierran con un oscuro apaga y vámonos), estás sembrando en tu cerebro las semillas de esa atmósfera pura y sin agujeros que es la paz que no depende de los demás.
Te propongo que lo experimentes. Ahora mismo o en el primer momento de hoy que decidas. Le dices a tu cerebro "necesito 10 minutos de paz", y si se lo dices con fuerza y te aíslas de todo y todos, verás cómo te obedece. Así de fácil. Así cada día. Y si puedes, varias veces al día. Para el cerebro, no hay mejor laboratorio de pastillas de paz que las que tú mismo, con tu actitud, te prepares.
A.B.

29.4.10

Potser l'important és el gest

Potser l’important és el gest, el gest de regalar-nos saviesa i bellesa. Els gestos són claus per obrir els sentiments, també són petites ofrenes al temple de l’amistat. Ara, quan els llibres han tornat a les capses i als magatzems i a les prestatgeries, encara queden roses per vendre i molts sentiments per regalar. Els llibres que no es venguin es convertiran en pasta de paper tard o d’hora i seran destruïts. Però el gest de les roses quan van d’una mà esperançada a una altra mà il·lusionada són, al capdavall, allò que fa moure el món.
J.B.

25.4.10

Tardes de pluja, roba de colors

Tardes de pluja, roba de colors, la teva esquena nua dins l’aigua, dos o tres notes d’aquella cançó que ho tornen tot tan fàcil.
Capses de fusta, vint-i-dos petons, nits a la fresca, una de cada, les teves cuixes sota els meus llençols, que ho tornen tot tan fàcil.
Tanta ressaca per tan poc alcohol, matins de vermut i diari. Coses menudes, petites engrunes, eclipsis de Lluna, tresors que caben a la mà.
Una mirada, hora sense son, gust de maduixa en els teus llavis, trossos de vida sense cap valor, que ho tornen tot tan fàcil.
E.P.

17.4.10

La vida no es ningún pasillo recto y fácil

La vida no es ningún pasillo recto y fácil que recorremos libres y sin obstáculos, sino un laberinto de pasadizos, en el que tenemos que buscar nuestro camino, perdidos y confusos, detenidos, de vez en cuando, por un callejón sin salida.
Pero, si tenemos fe, siempre se abre una puerta ante nosotros; quizá no sea la que imaginamos, pero sí será, finalmente, la que demuestre ser buena para nosotros.
A.J.

10.4.10

El ser humano

El ser humano en su paso por la vida hace y deshace, sufre y hace sufrir, posee y abandona, consume y tira, ama y odia, dice y desdice, une y rompe, acierta y se equivoca, y a pesar de todo continúa hasta que finalmente entiende lo incomprensible: que la vida no es una sola. Que en este trayecto que es vivir, la destrucción hace parte de la creación.
Cuando todo nos falle, cuando veamos que aquello que creíamos nuestra fortaleza se cae, no hay que olvidar que de la destrucción puede emerger otra realidad. Renacer, después de una gran crisis, puede convertirse en otra dimensión del ser… del SER más HUMANO. Y de eso se trata.
A.B.

3.4.10

Un bon dia o va ser una nit

Un bon dia o va ser una nit, hom s'asseu en un banc, decideix reconstruir la seva vida sota el firmament. Hom s’oblida de les normes i els valors i totes les diferències són diferents. Un bon dia, al final de la tarda volem als quatre vents, cap a un altre lloc, a un refugi, als atols, un collar de diamants. Hom s’oblida de comptes i dèbits, dels què, els on, els quan. Simplement, només. És l'ombra i la llum, aquestes petites coses que un cop es van estimar. San Remo, les flors de primavera. A la distància escolto els batecs del teu cor. És l'ombra i la llum. Els turistes que van a practicar esports d'hivern. Mònaco, Venècia o Honfleur. Més que un somni, una il·lusió.
Un bon dia o va ser una nit, hom s'asseu en un banc, reprèn el curs de la vida. Hom oblida els només, que ha vist un trosset de paradís, els mars, els elements. Simplement, només. És l'ombra i la llum, aquestes petites coses que un cop es van estimar. San Remo, les flors de primavera. A la distància escolto els batecs del teu cor. És l'ombra i la llum. Els turistes que van a practicar esports d'hivern. Mònaco, Venècia i Honfleur. Més que un somni, una il·lusió.
C.C.

26.3.10

I aquest rei

I aquest rei encara feia una altra cosa que agradava molt a tothom. Quan cavalcava per un camí, ja sigui dins una ciutat o pel camp, i veia dues belles cases i entre elles una de petita i en mal estat o ruïnosa, aleshores demanava a qui pertanyia i per què era tan petita i no tan gran com les altres dues. Hom li deia que aquella petita casa pertanyia a un home pobre que no tenia els mitjans per restaurar-la i engrandir-la com les altres dues. Aleshores el rei mana immediatament que aquella petita casa sigui feta tan bella i tan alta com les altres dues als costats, i ell en paga la despesa. Si per casualitat la casa petita pertanyia a un home ric, l’obligava immediatament a restaurar-la. Gràcies a aquesta ordre, no hi havia a la ciutat de Quinsai, la capital del reialme de Mangi, cap casa que no fos gran i bella, a banda, naturalment, dels grans palaus i les mansions, dels quals n’hi havia molts per tota la ciutat.
I encara us dic que aquest rei es feia servir per més de mil donzells i donzelles, tots bells i ben guarnits amb boniques robes de luxe. Ell mantenia el seu reialme en tan gran justícia que ningú no gosava fer mal o furtar res. La ciutat era tan segura que les cases, les parades i les botigues restaven sempre obertes tant de nit com de dia, totes plenes de productes valuosos, i mai res no es trobava en falta. Car sempre es podia sortir tant de nit com de dia. No podria dir-se la gran riquesa que hi ha en aquest reialme, i això explica per què aquell rei era tan estimat.
M.P.

20.3.10

Convirtamos, pues, la incertidumbre

Convirtamos, pues, la incertidumbre en una compañera de viaje y mostremos disposición, ánimo y fuerza para aceptar y utilizar con el máximo provecho para todos la certeza que se nos puede presentar en cada momento. No olvidemos que nuestras estrategias o acciones que tienen éxito hoy pueden significar el fracaso de mañana. Sin embargo, el éxito es la única respuesta correcta en el tiempo, ya sea en épocas de crisis o de crecimiento económico.
J.F.

13.3.10

Imagina que existeix un banc

Imagina que existeix un banc que cada matí ingressa a la teva llibreta la gens menyspreable suma de 86.400 euros. Ni un més ni un menys. 86.400 euros diaris per a tu sense demanar explicacions ni passar comptes. 86.400 euros, teus i lliures d'impostos. Imagina que l’única restricció que se t’ha assignat es deu a una incapacitat del sistema o una decisió del creditor que no manté el saldo d’un dia per l’altre.
Cada nit, quan toquen les dotze, de la mateixa manera que el carruatge de la Ventafocs tornava a ser una carbassa, el compte elimina automàticament qualsevol quantitat que hagi quedat com a saldo. I, encara pitjor, també s’esvaeix cada euro que hagis retirat però que no hagis gastat durant el dia. És clar que, si perds part del saldo, tens el consol que l’endemà tindràs 86.400 euros frescos i nous per gastar; de tota manera, no et pots fiar gaire perquè ningú sap dir-te quant durarà aquest regal.
Quina serà la teva actitud? Segurament, retiraràs fins a l’últim euro i ho gaudiràs amb qui vulguis, és clar.
Cadascun de nosaltres, li vaig dir, tenim aquest compte corrent i tenim aquest regal. Cada matí, el banc del temps posa a la teva disposició 86.400 segons, ni un més ni un menys, i cada nit, el banc esborra el saldo i el comptabilitza com a pèrdua. El banc no permet xecs a la vista ni girs que excedeixin la quantitat de què es disposa. Si no utilitzes el que disposes aquell dia, tens una pèrdua.
És responsabilitat teva, li vaig dir, invertir cada segon del teu temps amb la finalitat d’aconseguir el que és millor per a tu i per als qui estimes. Animar-nos a viure el dia d’avui sense retrets ni postergacions. Animar-nos a viure cada segon que apareix, com un regal al nostre compte corrent, cada dia, al banc del temps.
J.B.

6.3.10

Tales son las cualidades del agua

Tales son las cualidades del agua: pasar entre las rocas, adaptarse al curso del río y transformarse a veces en un lago hasta que la depresión está rebosando y puede seguir su curso. Porque el agua no olvida que su destino es el mar, y que tarde o temprano deberá llegar a él.
Únete a los que jamás dijeron: "se acabó, aquí me detengo". Porque así como al invierno le sigue la primavera, nada termina: después de alcanzar tu objetivo hay que comenzar de nuevo, empleando en todo momento lo que aprendiste en el camino.
Únete a los que cantan, cuentan historias, disfrutan la vida, y tienen alegría en los ojos. Porque la alegría es contagiosa, y siempre consigue evitar que nos dejemos paralizar por la depresión, la soledad y las dificultades.
P.C.

26.2.10

Hoy es el día más hermoso de nuestra vida

Hoy es el día más hermoso de nuestra vida, querido Sancho; los obstáculos más grandes, nuestras propias indecisiones; nuestro enemigo más fuerte, el miedo al poderoso y a nosotros mismos; la cosa más fácil, equivocarnos; la más destructiva, la mentira y el egoísmo; la peor derrota, el desaliento; los defectos más peligrosos, la soberbia y el rencor; las sensaciones más gratas, la buena consciencia, el esfuerzo para ser mejores sin ser perfectos, y sobre todo, la disposición para hacer el bien y combatir la injusticia donde quiera que esté.
M.C.

19.2.10

Entras en la primera habitación de palacio

Entras en la primera habitación de palacio y te encuentras totalmente a oscuras. Tropiezas con muebles aunque gradualmente aprendes donde está cada objeto. Por fin, después de seis meses aproximadamente, encuentras el interruptor, lo activas y, súbitamente, todo se ilumina. Luego te trasladas a otra habitación y estás otros seis meses a oscuras. Así es la vida, cada acontecimiento, algunos momentáneos, otros de uno o dos días de duración, son la culminación de muchos meses (y no se puede vivir sin ellos) de tropiezos precedidos por la oscuridad.
A.M.

12.2.10

Ja és el moment

Ja és el moment. Tothom s’amaga a la pell d’allò que no és. Fem bestieses i ningú es pot enfadar. Però sempre hi ha algú que es passa. I diuen, sinó t’agrada no surtis de casa. Predominen la mala educació i les pallassades. Bé ens hem de divertir, no? Tots dissimulem dins una disfressa, a vegades ni ens coneixen els coneguts.
Però no és carnaval, és la vida.
M.F.

6.2.10

Digue'm quant pesa un floquet de neu

- Digue’m quant pesa un floquet de neu – va preguntar un ocellet negre al savi colom del bosc.
- Res. Res de res – fou la seva resposta.
- En aquest cas, t’he d’explicar una història meravellosa – li digué l’ocellet negre.
I aquest fou el relat:
- Em vaig asseure a la branca d’un avet, prop del tronc, i va començar a nevar. No intensament, tampoc amb força. Semblava un somni, sense ferida, sense violència... Com que no tenia res a fer, vaig començar a comptar flocs de neu mentre anaven caient a sobre la branca. El nombre exacte va ser de 3.741.952. Quan va caure el floc 3.741.953 a la branca – que pesa menys que res, gairebé és imperceptible, com bé dius – la branca es va trencar.
Havent dit això, l’ocellet negre va començar a volar. El colom, una autoritat en molts temes des dels temps de Noè, va reflexionar arran d’aquesta història i es digué:
- Potser només ens falten la veu i l’acció d’una única persona més i prou per aconseguir la pau al món.
K.K.

30.1.10

El peligro no es cuestión de un par de golpes

El peligro no es cuestión de un par de golpes, el peligro es no saber a dónde ir, el peligro es no encontrar jamás tu sitio y sentir que ya llegaste sin salir. El peligro es el fantasma que planea sobre aquello que juraste un día alcanzar y te ata de las manos mientras graba en tu pellejo una cifra, una letra y a volar.
Y correr dicen que es cosa de cobardes, pero todos somos carne de cañón; yo lo soy y no me importa confesar que más que nadie, pero ¿aquí, quién no es cobarde por amor? El peligro es perder a quién se ama con la furia que desata el huracán, comprobar que en casa ya no espera nadie y que no hay nadie a quien puedas esperar. El peligro es cuando queman las entrañas, por amor o desamor, ¿qué más me da? Y el valor se te hace escarcha y el aire explota y amarga en tu pecho por la mujer que se va.
C.G.

24.1.10

Icebergs a la deriva

Icebergs a la deriva. Ben bé com al Pol Àrtic. Feia molt fred, el glaç era immens. Blocs d’un color pàl·lid i semitransparent. I tot enmig d’un gran mar d’aigua clara. En podia veure els límits, estava tot calmat, sense cap rastre de vida. Només jo, observant enmig de la pau, de la blancor i la transparència.
Agafo amb la mà aquest cristal·lí paisatge quan els glaçons ja començaven a fondre’s.
M.F.

16.1.10

Una hormiga que estaba sedienta

Una hormiga que estaba sedienta se acercó a un estanque para beber. Cayó al agua y comenzó una angustiosa situación, pues, a pesar de mover febrilmente sus patitas, veía que se iba a ahogar. Pero una paloma, posada en un árbol cercano, lo vio todo. Cortó una hoja y se la tiró. La hormiga pudo aferrarse primero y luego subir a ella. Así se acercó a la orilla y se salvó.
Por allá andaba también un cazador de palomas. Tenía sus lazos bien preparados. Con uno de ellos consiguió atrapar a la paloma. Entonces la hormiga trepó por sus botas y le mordió la pierna. Un buen mordisco de esos que saben dar las hormigas. El cazador comenzó a sacudirse y agitarse, descuidando los lazos y a su presa recién capturada. La paloma se escapó y se puso a salvo.
Incluso los más insignificantes son capaces de proporcionar grandes servicios a sus benefactores.
A.A.

9.1.10

Aquella nit

Aquella nit Martin Luther King feia una conferència. Volia convèncer els assistents de la importància de desenvolupar un profund sentit de col·laboració entre les persones a fi de poder assolir objectius valuosos per a la comunitat. Ell havia sentit repetidament la mateixa queixa estèril:
- Però jo... què hi puc fer?
Aquell dia va fer apagar tots els llums de l’estadi. Quan tot va estar a les fosques, va preguntar:
- Algú pot fer res per il·luminar-nos?
Tothom va romandre en silenci. Ell va treure l’encenedor i el va encendre.
- Veieu aquesta llum? – va dir.
El públic va assentir, en silenci.
- Traieu ara, cadascun de vosaltres, els vostres encenedors i, quan us faci el senyal, enceneu-los.
L’estadi es va il·luminar amb milers de llums petitones.
J.S.

2.1.10

PLAERS

PLAERS
El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable
B.B.
UA-15083347-1