A menudo se confunde la elegancia

A menudo se confunde la elegancia con la superficialidad, la moda, la falta de profundidad. Grave error: el ser humano necesita elegancia en sus acciones y en su postura, porque esta palabra es sinónimo de buen gusto, amabilidad, equilibrio y armonía. Se debe tener serenidad y elegancia para dar los pasos más importantes en la vida. Evidentemente, no hay que volverse loco, preocupado a todas horas con la forma en que movemos las manos, nos sentamos, sonreímos, miramos a nuestro alrededor. Pero es bueno saber que nuestro cuerpo habla una lengua y que la otra persona, incluso de forma inconsciente, está entendiendo lo que decimos más allá de las palabras. La elegancia se alcanza cuando se descarta todo lo superfluo, y el ser humano descubre la simplicidad y la concentración: cuanto más simple y más sobria sea la postura, más bella será.
P.C.

55. MOLÍ DE VENT HOLANDÈS

A Buma

A Buma, antiga capital del regne del Zaire, s'alça un baobab gegant que, pels seus fruits farinosos, els europeus han anomenat «arbre del pa». Els botànics pensen que té 4000 anys. Molts d'ells han gravat el seu nom a l'escorça, entre ells Stanley, un dels primers viatgers que, pels volts de l'any 1875, aconseguiren travessar el continent d'est a oest. En relació amb l'edat de l'arbre, es pot dir que aquesta inscripció data d'ahir. Igualment, Àfrica està carregada d'història, i és molt lleuger el coneixement que en tenim. Molts de nosaltres ignorem encara, sembla ser, que a la costa occidental d'Àfrica floreixen, des de fa segles, altes civilitzacions. Mai no ens han parlat de la cultura dels togo, de la saviesa dels ewe, de l'humanisme dels senegalesos. Comencem doncs per admetre que a penes ha passat un dia des que Stanley va gravar el seu nom a l'escorça del baobab. Admetem també que estem fent només les primeres passes en el camí d'un llarg viatge de descobriment.
H.P.

54. COLOM DE LA PAU

No gaire lluny d'aquí, hi havia un camí petit

No gaire lluny d'aquí, hi havia un camí petit, petit, que no anava enlloc. I això que els camins sempre acostumen a anar a un lloc o altre, però aquest, no. Feia unes quantes voltes, pujava una mica amunt, tirava una mica avall, però en definitiva, el que es diu anar, anar, no anava enlloc. I com que no anava enlloc, doncs mai no l'agafava ningú, perquè ja se sap que la gent sempre va a un lloc o altre. Però un dia, un noi i una noia que s'estimaven molt, tot buscant llocs solitaris, van descobrir-lo i, emocionats, van resseguir-lo a poc a poc, perquè ja se sap que l'amor és lent i els qui s'estimen no tenen cap pressa ni ganes d'anar enlloc. Un altre dia, per casualitat, van descobrir-lo unes nenes que jugaven. I com que el camí no anava enlloc, elles van poder imaginar-se que anava on elles volien. I un altre dia va ser un pintor que buscava llocs amagats, qui va descobrir el camí. I quan va veure que no anava enlloc es va posar molt content, perquè va pensar que allà podria pintar tranquil perquè hi devia passar molt poca gent, amb poca pressa. Perquè de vegades, no anar enlloc és una de les coses més meravelloses que es poden fer en aquesta vida.
E.L.

53. BARAJA ALEMANA

Què és ratafia?

Què és ratafia? És una aiguardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d'Holanda, a que alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa. Ara vejam de què li ve aqueix nom, tan estrany com el licor mateix. Una vegada, en una masia s'hi trobaren el bisbe de Vic, el de Barcelona i l'arquebisbe de Tarragona, esbrinant i escatint algun assumpte en petit concili territorial. Quan, després d'enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masiaire alguna cosa per a fer-se passar la set. Ell els tragué una ampolla de ratafia. La beguda era nova per a ells, i els agradà.
-Quina beguda és aqueixa tan bona?- li preguntaren-. Com es diu?
-És una beguda que nosaltres ens fem –respongué el masover.
-I no té nom?- replicà un dels bisbes.- Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aqueix verament seria el millor.
Pensaren una mica, fins que un d'ells es donà un cop de mà al front dient: "Rata fiat" (queda firmat). Amb l'aprovació del altres dos bisbes, aqueix licor català quedà batejat amb un nom llatí, i amb ell és conegut en totes bandes.
J.V.

52. UN BON ESMORZAR

Correm.

Correm. Correm per no perdre el metro, l'autobús, l'avió o el tren. Correm per no arribar tard a una cita. Correm quan tenim por. Correm per escapar-nos. Correm per eludir responsabilitats. Però també correm per rebre un amic, per abraçar algú que fa temps que no veiem. Correm per ser els primers, per guanyar. Correm per acabar una tasca i passar a la següent, o per aconseguir un merescut descans. Correm per estar sans. Correm per divertir-nos. Córrer és un verb que ens segueix i que conviu amb nosaltres. Correm perquè el temps no ens atrapi, o potser per poder atrapar el temps. Ens passem mitja vida corrent i la resta és el que passa entre carrera i carrera.
M.F.