16. SANTS INNOCENTS

Hi ha dies que semblen tenir més de 24 hores

Hi ha dies que semblen tenir més de 24 hores. Dies intensos, plens de persones, d'idees, de somnis, d'emocions, de paraules, de dibuixos, d'imatges, de converses interessants, de cançons inoblidables, de mirades fulminants. Hi ha dies que semblen una setmana. Dies que concentren més vida que tot un mes. Acostumo a anotar amb una certa regularitat tot el que em sembla destacable perquè no caigui en el vertigen de la vida accelerada. Però en aquest tipus de dies, proteics i inabastables, acostumo a pensar ja de retirada: “Per on començaré a recordar?”. A.B.

15. NIT DE NADAL

Cada segon que vivim

Cada segon que vivim és un moment nou i singular en l'univers, un moment que no es repetirà mai més. ¿I què ensenyem als nostres nens? Els ensenyem que dos i dos són quatre i que París és la capital de França. ¿Quan els instruirem sobre qui són ells?
Hauríem de dir a cadascun d'ells:
-¿Saps qui ets? Ets una meravella, ets únic. En tots els anys que han passat, no hi ha hagut cap altre nen com tu. L'agilitat de les teves cames, l'habilitat dels teus dits, la teva manera de moure't... Tu pots arribar a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel o un Beethoven. Tens capacitat per a qualsevol cosa. Ets una joia. I, quan creixis, ¿podràs fer mal a un altre ser que sigui com tu, una meravella?
Cal que treballis –tots hem de treballar- per fer que el món sigui digne dels seus nens.
J.S.

14. NINOT DE NADAL

Si es fa difícil entendre

Si es fa difícil entendre termes com eurobonus, intervenció del Banc Europeu, rescat financer i d'altres expressions similars, hi ha una historieta anònima molt esclaridora. Fa així: una ciutat de la Costa, que podria ser Salou, fa temps que pateix una gran crisis. Tothom té deutes i viu a base de crèdits. Per fortuna arriba un rus, folrat de pasta, i entra en un petit hotel. Demana una habitació i posa un bitllet de 100 euros damunt el taulell de recepció mentre se'n va a veure les habitacions. L'amo de l'hotel agafa el bitllet i se'n va a pagar el deute que té amb el carnisser. El carnisser fa el mateix amb el criador de porcs. El porquer corre a liquidar amb el moliner, i aquest darrer paga finalment a la Maria, una prostituta que encara devia les habitacions del petit hotelet. En aquestes baixa el rus. No li ha agradat cap habitació. Agafa els 100 euros i se'n va. El poble ha liquidat els deutes i ha recuperat la confiança. Fàcil, oi?
J.C.

13. HIVERN

La girafa té el cor lluny dels pensaments

La girafa té el cor lluny dels pensaments, es va enamorar ahir... i encara no ho sap...
Pel fet de no ser una girafa, de no tenir el cor allunyat dels pensaments, estant enamorat sé perfectament quina força d'amor ens estreny amb les coses, les paraules, els fets, les fatigues i les intel·ligències que ens envolten aquest dia, construint una jornada de gran plaer i cultura al voltant d'aquesta professió que ens honora.
Ara, també, la girafa s'ha adonat que està enamorada i ha posat el cor prop dels pensaments.
I està amb vosaltres. I està amb mi.
L.M.

12. RELLOTGE

La convivencia, ese permanente equilibrio sobre el cable de la vida

La convivencia, ese permanente equilibrio sobre el cable de la vida, es andadura definitivamente condicionada por el clima que nos envuelve. Cuando el tiempo es gélido y ventoso, la senda más bella se vuelve castigo. Sin embargo, cuando estallan veranos de alma, la ruta abrupta se puede convertir en un excelso festín de los sentidos.
Los climas personales se generan y degeneran por tres corrientes: el ADN familiar, la adrenalina de los sentimientos y la grasa de los intereses.
Provocar climas propios y entender los ajenos decide la meteorología de nuestros días. Nos guste o no, todos tenemos parte de responsabilidad en nuestras gloriosas primaveras y en nuestros desapacibles inviernos. Respecto a los que nos llegan de otros, desnudarnos ante el calor o cubrirnos frente al frío es sensata decisión. Y en caso de tormenta, mientras no amaina hay que cerrar ventanas, y cuando se vuelve crónica y si se puede, buscar otros climas.
A.B.

11. PASSIN - NO PASSIN

El escritor-taxímetro es una invención reciente

El escritor-taxímetro es una invención reciente y, en especial, del periodismo moderno. El hombre que no escribe porque tiene algo concreto que decir, ni porque las circunstancias morales le obliguen a ello, ni en virtud de estar rebosando de una intensa emoción, ni a consecuencia de haber vivido previamente alguna peripecia interesante, ni por necesidad intelectual directa de ninguna clase, sino, simplemente, por la absurda razón de que mañana será martes, y él tiene firmado un contrato para dar un artículo todos esos días, o porque necesita diez duros y no ve otro medio de proporcionárselos, o porque está encargado de una sección periodística que no puede sufrir el menor aplazamiento: ese hombre-escritor-forzado es un pequeño monstruo. Lo primero y natural es vivir y hacerlo tan intensamente como lo permita la capacidad vital de cada uno. Luego, después de vivido algo, parece también natural y hasta delicioso, cuando las facultades existen, contar lo que se vivió. Pero escribir antes que vivir, o escribir para vivir, exclusivamente, es lo mismo que trocar por un taxi de alquiler el carro del divino Apolo.
A.C.

10. OU

“¿Está loco Orr?”

“¿Está loco Orr?”
“Por supuesto que está loco”, dijo el doctor Daneeka.
“¿Puedes declararle no apto para misiones de bombardeo?”
“Naturalmente que puedo. Pero antes tiene que pedírmelo. Así lo prescribe el reglamento.”
“¿Y por qué no te lo pide?”
“Porque está loco”, dijo el doctor Daneeka. “Sencillamente, tiene que estar loco, pues en caso contrario no seguiría volando, después de haber estado tantas veces al borde de la muerte. Por supuesto que puedo declararle no apto para el servicio. Pero antes tiene que pedírmelo.”
“¿Y no necesita hacer nada más, para ser declarado no apto?”
“No, nada más. Sólo necesita pedírmelo.”
“¿Y entonces ya puedes declararle no apto?”
“No. Entonces ya no puedo.”
“¿Hay alguna pega?”
“Claro que hay alguna pega”, replicó Daneeka. “Está la cláusula 22: Quien desea ser alejado del combate no puede estar loco.”
Orr estaba loco y podía ser declarado no apto para el servicio. Lo único que tenía que hacer era presentar la solicitud. Pero si la presentaba, ya no se le podía considerar loco, y tendría que realizar nuevas misiones de vuelo. Orr estaba loco si seguía volando y estaba cuerdo si se negaba a hacerlo. Ahora bien, si estaba cuerdo, tenía que seguir volando. Pero si volaba es que estaba loco y no tenía que volar. Pero si se negaba a volar, tenía que ser declarado cuerdo y entonces estaba obligado a seguir volando.
“Eso sí que es una buena cláusula”, murmuró.
“No encontrarás otra mejor”, asintió el doctor Daneeka.
J.H.

9. ESCORPÍ

Cada matí em visita una gata

Cada matí em visita una gata, que no puc evitar comparar amb segons quines persones: està enfadada amb la humanitat. Només sap ensenyar les dents i expressar-se amb crits i udols. M'hi acosto per donar-li menjar, que espera i desitja, i gairebé m'esgarrapa. M'hi acosto més, bufa pel nas, i m'esgarrapa definitivament. En resum, aquesta gata esgarrapa fins i tot amb la cua. I això que jo no envaeixo el seu territori; al contrari. No competim ni pel territori ni per les rates ni pel menjar. Sóc amable amb ella, l'alimento. I no obstant, no para d'agredir-me. Hi ha persones que són com aquesta gata. Probablement són animals ferits (físicament o emocionalment). Probablement els van fer mal en el passat. O potser els falta amor. Davant seu, ens pot ser útil el que recomana el metge mexicà Miguel Ruiz. “No et prenguis res personalment. Fins i tot quan una situació sembli molt personal. Per exemple, quan algú t'insulta directament, això no té res a veure amb tu”. Segons el doctor Ruiz, el que aquesta persona diu, el que fa, les seves opinions, probablement tenen més a veure amb ella mateixa que amb nosaltres. Qui critica es confessa. Com diu Debbie Ford, veiem en els altres el que ens agrada i ens disgusta de nosaltres mateixos.
G.H.

8. TOTS SANTS

Un professor de filosofia

Un professor de filosofia entra a l'aula per fer l'examen final als alumnes. Posa la cadira damunt la taula i els diu:
- Utilitzant qualsevol cosa que hagueu après durant aquest curs, m'heu de demostrar que aquesta cadira no existeix.
Tots els alumnes es posen a treballar amb els llapis i les gomes d'esborrar, aventurant arguments per provar que la cadira no existeix. Però un dels alumnes escriu ràpidament la resposta en un paper i l'entrega de seguida al professor, davant la sorpresa dels seus companys. Al cap d'uns dies, quan el professor entrega les notes finals, davant l'estupefacció de tothom, l'alumne que va respondre l'examen en menys de trenta segons obté la millor qualificació. La seva resposta va ser: «Quina cadira?».
J.S.

7. LES AVENTURES DE TINTIN

Todo artista ha de aprender su arte

Todo artista ha de aprender su arte. Todo artista, o casi todo artista, tiene su maestro; y todo gran artista aprende de sus experiencias, de su propia obra. Oscar Wilde dice: “La experiencia es el nombre que damos a nuestros errores”. Y John Archibald Wheeler dice: “Todo nuestro problema es cometer los errores lo más rápidamente posible”. Mi comentario al respecto es éste: y nuestra tarea es descubrir nuestros errores y aprender de ellos. Hay diferentes tipos de artistas. Algunos no parecen trabajar con el método de eliminación de errores. Al parecer, son capaces de crear una obra perfecta sin intentos preliminares; alcanzan la perfección inmediatamente. Otros trabajan de forma totalmente diferente. Su método es el método de ensayo y error, y el método de cometer errores y corregirlos.
K.P.

6. BOLA DEL MÓN

No se consideraba un turista

"No se consideraba un turista. Él era un viajero. Explicaba que la diferencia reside, en parte, en el tiempo. Mientras el turista se apresura por lo general en regresar a su casa al cabo de unos meses o semanas, el viajero, que no pertenece más a un lugar que al siguiente, se desplaza con lentitud de un punto a otro de la tierra". Esto lo escribía Paul Bowles en 1949, en la novela El cielo protector. Por entonces, tanto el turismo como los viajes estaban reservados a la élite millonaria a la que pertenece el trío protagonista de la novela. Ahora, merced a los mayoristas hoteleros, las agencias de viajes y las líneas aéreas low cost, cualquiera puede ser turista, pero no resulta tan fácil ser viajero. Ya es hora de que el turista conozca el significado de la aventura y pueda, pues, sentir fluir por sus venas la trepidante adrenalina de la experiencia viajera.
L.E.

5. BALANÇA

No concibo la filosofía

No concibo la filosofía como una serie de obras de arte, como cosmovisiones chocantes y originales, o como formas de describir el mundo agudas y raras. Creo que si consideramos de este modo la filosofía, cometemos una verdadera injusticia con los grandes filósofos. Los grandes filósofos no estuvieron empeñados en una labor estética, sino que – al igual que los grandes científicos – fueron, ante todo, a la búsqueda de la verdad, en pos de soluciones verdaderas a problemas genuinos. Yo concibo la historia de la filosofía esencialmente como parte de la historia de la búsqueda de la verdad, y rechazo su concepción puramente estética, aun cuando la belleza sea tan importante en la filosofía como en la ciencia.
K.P.

4. TARDOR

Me ha llegado un cuestionario difícil de responder

Me ha llegado un cuestionario difícil de responder:
- ¿Por qué Tarzán estaba siempre afeitado?
- ¿Por qué los Picapiedras festejaban la Navidad, si vivían en una época antes de Cristo?
- ¿Por qué las películas de batallas espaciales tienen explosiones tan ruidosas, si el sonido no se propaga en el vacío?
- ¿Cómo se escribe el cero en números romanos?
- ¿Qué hacer si uno ve un animal en peligro de extinción comiéndose una planta en peligro de extinción?
- ¿Por qué los cementerios tienen los muros tan altos, si los que están dentro no pueden salir y los que están afuera no quieren entrar?
- ¿Por qué “separado” se escribe todo junto y “todo junto” se escribe separado?
- Si un abogado enloquece… ¿pierde el juicio?
A.C.

3. REUS

Vaig passar uns quants

Vaig passar uns quants dies dolents - d'aquells dies que es decideix la nostra sort, i nosaltres prou ens n'adonem confusament (si no som uns ases de solemnitat); però, tot i això, no podem fer-hi res, perquè la llum que ens caldria per a veure-hi clar, o sia la coneixença del futur, ens manca. I així s'esdevé que, cansats d'interrogar debades el destí, finalment ens decidim com qui diu de bursada. Únicament molt més tard, al cap de qui sap el temps, quan es produeix, després de mil peripècies, el consummatum est, se'ns fa perfectament visible on ens sembla que el vàrem errar: només perquè ignorem on ens haurien dut, en cas d'agafar-los, els altres.
A.C.

2. BASTONERA

Un samurái

Un samurái, como sabemos, era un guerrero con un código de conducta - conocido como bushido – basado en tres puntos importantes:
A. Disciplina.
B. Ética.
C. Coraje.
Estos elementos debían estar presentes en cada una de las decisiones que tomamos. Así, al buscar un sentido a nuestra peregrinación sobre la faz de la Tierra, comprenderíamos que:
A. Sólo es posible alcanzar un sueño cuando se tiene la voluntad necesaria para ello. No bastan el entusiasmo, la pasión y el deseo; hacen falta también fuerza y concentración.
B. Cuando vamos a la búsqueda de algo que de verdad tenga algún significado en nuestra existencia, no hay por qué herir o pisotear a los demás. Al contrario, cuánto más respetamos el camino ajeno, más aliados encontramos en el nuestro y más respeto recibimos a cambio.
C. Además de la disciplina y la ética, hay que entender que, a pesar del miedo, debemos seguir adelante. “Coraje” no significa ausencia de valores, sino la capacidad de no dejarse paralizar por estos.
P.C.

1. AS D'ESPASA

L'esgrima

L'esgrima és realment un dels esports més complerts i beneficiós per a totes les edats i persones. És un esport desenfadat, ple d'emocions, que potencia la concentració, la velocitat, l'equilibri i la coordinació. Agilitza el reflexos i aguditza la intel·ligència.
També és remarcable la importància que té el cervell, les forces intel·lectuals, en el desenvolupament dels combats. L'esgrimidor ha d'avaluar la situació en què es troba en pocs segons i prendre la decisió adequada de manera clara, ràpida i precisa. S'uneixen pensament i acció, reflexió i càlcul per preveure què farà l'adversari i poder guanyar-lo.
La concentració, l'auto coneixement, l'espera i la constància són altres valors que aporten la pràctica de l'esgrima. Un esport en el qual s'ha de voler tirar endavant, sense rendir-se, lluitant fins al final. Bon símil amb la vida.
M.F.

En lo que decimos y hacemos nos equivocamos tantas o más veces que acertamos

En lo que decimos y hacemos nos equivocamos tantas o más veces que acertamos. Pero hay errores históricos.
En 1876 la Western Union rechazó una propuesta de Bell de fabricar teléfonos. En un memorándum interno escribió: "Tiene muchas cosas en su contra como para ser considerado seriamente un medio de comunicación. No nos interesa".
En 1913 Stravinsky estrenó en el teatro de los Campos Elíseos de París "La consagración de la primavera". Fue objeto de silbidos y le arrojaron naranjas.
En 1962, la Decca Recording Company rechazó grabar a los Beatles diciendo: “No nos gusta, y la música de guitarra está pasada de moda”.
En 1964, Ronald Reagan fue rechazado como protagonista de la película "The Best Man" aludiendo: "No tiene apariencia de presidente".
En 1981, Bill Gates dijo: "640 Kb de memoria deben ser suficientes para cualquiera".
A.C.

El ser humano es el único animal

El ser humano es el único animal capaz de hacer varias cosas al mismo tiempo. La pregunta es si últimamente no se nos habrá ido un poco de las manos. Algunos expertos ya hablan del Homo Distraídus, un nuevo paso en la evolución, pero no necesariamente mejor. Y es que cuando estás a todo, no estás a nada. Por eso pensamos que la clave para disfrutar más de la vida es poner toda nuestra atención en cada instante, para disfrutar de él como se merece. Bienvenido a ese instante.
N.T.

Imagínate que eres un mono

Imagínate que eres un mono; estás corriendo por un sendero y de pronto, al dar la vuelta a una roca, te topas con otro animal. Antes de saber si debes atacarle, ignorarle o huir, tienes que tomar toda una serie de decisiones: ¿Es un mono o un no-mono? Si es un no-mono, ¿es pro-mono o anti-mono? Si es mono, ¿es macho o hembra? Si es hembra, ¿está en época de celo? Si es macho, ¿es joven o adulto? Si es adulto, ¿pertenece a mi grupo o a otro? Si es de mi grupo, ¿es de rango inferior o superior? Dispones aproximadamente de un quinto de segundo para responder a todas esas preguntas, y para responderlas bien, porque en caso contrario puedes sufrir un ataque.
R.C.

El número 100

El número 100. El número cien no deja indiferente a nadie. Adquiere múltiples significados en cada ámbito y no es una simple cifra, sino que tiene infinitas interpretaciones. Los matemáticos, por ejemplo, no podrán evitar destacar que es la suma de los nueve primeros números primos (2, 3, 5, 7, 11, 13, 17, 19, 23). Los físicos que es la temperatura en grados centígrados a la cual el agua hierve; y los químicos que es el número atómico del fermio. Los amantes del mundo del deporte evocarán la prueba de los 100 metros lisos masculinos, reinada ahora por Usain Bolt. En literatura, muchas son las obras exitosas como “Cien años de soledad”; y en arte muchos sabrán que este mes de agosto se cumplirán 100 años del robo de La Gioconda del Museo del Louvre. Para los que adoran la historia jamás terminarían de encontrar batallas y fechas, por ejemplo, en el año 100 el ejército romano llegó a los 300.000 soldados. En ese mismo año pasaron otras muchas cosas, relacionadas por ejemplo con la religión (apareció el primer dogma cristiano) o la naturaleza (el león se extinguió de Europa).
No hay que olvidar tampoco que los siglos son de cien años, que el 100 es el número escogido para los porcentajes, que el número de divisiones de la mayoría de las divisas del mundo son 100, ni tampoco expresiones de la vida cuotidiana como “estar al 100 x 100” o “hay cientos” para expresar abundancia.
Así pues, paCIENcia, y a por otros 100.
M.F.

El temps és una creació de l'ego

El temps és una creació de l'ego. Quan som molt petits el temps no transcorre perquè no tenim ego. El filòsof Kant sostenia que no existeix el temps objectiu. Que només és una categoria mental que utilitzem per ordenar les nostres experiències. A vegades el temps és el nostre enemic: sol escurçar les experiències agradables i allargar les desagradables o avorrides. Mirant una pel·lícula que ens agrada, llegint bona literatura, disfrutant d'una bona companyia o conversa, el temps ens passa volant. Un dels trucs perquè el temps passi poc a poc és viure experiències noves. Viatjar, conèixer persones, anar a treballar per una ruta desacostumada, canviar d'hàbits. Hi ha persones de 80 anys que en realitat han viscut molt poc. Algú que hagi viscut menys anys però amb més experiències noves, en realitat ha viscut més temps.
G.H.

Els problemes

Els problemes formen part de la nostra vida. Els problemes, per si sols, no provoquen sofriment. Potser tristesa, però no sofriment. Si aconseguim centrar la nostra energia a seguir el rumb, encara que no trobem immediatament una solució, el problema es transformarà en un desafiament, i tan sols per això, deixarà de ser una càrrega. Aquest simple canvi de significat és en si un avenç. Sovint ens queixem dient: “No és just?”. Però és un autoengany... D'on ho traiem, nosaltres, que allò natural és la justícia? De fet no ho és. Tanmateix, si ens quedem en el pensament o en la queixa del que és just i el que és injust, no avancem, afegim un ingredient de malestar i de distracció. Ens perdem cada vegada més i tenim dos problemes en lloc d'un: la injustícia i la idea que l'univers no hauria de ser injust. Si en un moment et toca patir, no t'espantis, no t'escapis, no et rendeixis. Pot ser que la realitat et faci retrocedir, però de totes maneres, l'important, recorda, és estar en camí, no pas arribar a algun lloc.
J.B.

Com més aprengui

Com més aprengui jo a deixar anar, més fàcil serà que el creixement es produeixi. Com més hagi crescut, més petit serà l'esquinç davant d'allò perdut, i com menys m'esquinci pel que se n'ha anat més bé podré recórrer el camí que segueix. Com més bé sàpiga qui sóc més capaç seré de deixar una cosa de manera voluntària i amb dolor per donar lloc a allò nou que desitjo. Cal buidar-se per poder emplenar-se, diu Krishnamurti. Una tassa només serveix quan és buida. No té sentit una tassa plena perquè ja no hi ha res que s'hi pugui arreplegar. Ningú pot donar, perquè per donar cal aprendre a buidar-se. No sóc solament el que tinc sinó també i sobretot el que sóc capaç de donar. I per això he d'explorar l'aptitud de deixar anar, la desafecció i certa quota de dolor perquè, encara que sublim, també hi ha una pèrdua quan decideixo donar el que és meu.
J.B.

Perquè es fa tan llarga l’espera?

Perquè es fa tan llarga l'espera? És la pregunta del milió. Esperem, i desesperem. Segons Steve Taylor, antropòleg, professor universitari a Manchester, haver d'esperar és una de les pitjors malediccions de la vida. Encara que no suportem les esperes, els dediquem una enorme quantitat de temps: aeroports, consultes de metges, dentistes, supermercats, etc. Taylor afirma que el que fa insuportable l'espera és pensar en el futur. El que ens dirà el doctor o el que ens farà el dentista. O el que podríem estar fent en comptes d'aquesta cua al súper. “Per això - sosté - en lloc de prestar atenció al futur i al nostre interminable diàleg mental, hem de dipositar la nostra atenció en l'ara”. Fixar-nos en el mobiliari, en els objectes que ens envolten, en els articles dels prestatges, o en les persones de la cua. “Viure l'ara constitueix una experiència summament agradable i positiva on deixa d'importar-nos el temps que passa”, diu Taylor. Fàcil de dir.
G.H.

Què significa descobrir?

Què significa descobrir? Què significa passar d’un estat de coneixement a un altre? Potser a algú li semblarà inversemblant, però hom li pot posar paraula a l'explicació rigorosa, o almenys aproximada, del fet de descobrir i al plaer que aquest proporciona. Passar de saber fins a un punt a saber més enllà d'aquest punt té tres fases: la d'estímuls, la de conversa i la de comprensió. Les tres fases del coneixement.
L'estímul que porta al fet de voler conèixer prové sempre d'una idea prèvia que es contradiu amb la realitat observada, que porta a voler descobrir què passa. El curiós és que el millor context per a aquest estímul és la realitat en ella mateixa. El geni se sorprèn d'allò quotidià, és aquell que es pregunta per què la Lluna no cau sobre la Terra, convertint en estímul una pregunta com aquesta.
La segona fase és la de conversa, concepte que es pot entendre de diferents maneres. Per començar, es pot definir com el fet de parlar després d'escoltar i escoltar abans de parlar. Aquest tipus de conversa es pot dur a terme amb una altra ment o fins i tot amb la natura, com quan el científic l'observa, experimenta amb ella, li fa preguntes, escolta les seves respostes i fabrica noves preguntes. Reflexionar és també una forma de conversa. En aquest cas, un mateix es fa la pregunta i se la respon. Finalment, els científics també fan conversa amb altres companys científics.
L'última fase del procés de coneixement arriba amb la comprensió del món, és a dir, trobar el punt en comú entre diferents elements. Per exemple, la segona llei de Newton governa tant el vol d'una papallona com l'òrbita de la Lluna a l'entorn de la Terra, aspectes que tenen en comú la fórmula f = m•a (força és igual al producte de la massa per l’acceleració), tres lletres que porten a la comprensió i a la reducció de tots els moviments mecànics que es poden donar. Aquesta comprensió del món no s'ensenya, sinó que arriba sempre després de la conversa, cosa que no es troba en l'educació actual, caracteritzada per la manca de conversa entre professors i alumnes.
J.W.

Una tarde, hace muchísimo tiempo

Una tarde, hace muchísimo tiempo, Dios convocó una reunión. Estaba invitado un ejemplar de cada especie. Una vez reunidos, y después de escuchar muchas quejas, Dios soltó una sencilla pregunta: “¿Entonces, qué te gustaría ser?”. A la que cada uno respondió sin tapujos y a corazón abierto: la jirafa dijo que le gustaría ser un oso panda; el elefante pidió ser mosquito; el águila, serpiente; la liebre quiso ser tortuga, y la tortuga golondrina. El león rogó ser gato; la nutria, carpincho; el caballo, orquídea. Y la ballena solicitó permiso para ser zorzal… Le llegó el turno al hombre, quien, casualmente, venía de recorrer el camino de la verdad. Él hizo una pausa y, por una vez esclarecido, exclamó:
- Señor, yo quisiera ser… feliz.
V.G.

El temps va per davant o per darrere de nosaltres?

El temps va per davant o per darrere de nosaltres? Parem a pensar-ho. Quan diem que són les sis del matí, el sol està en un punt del cel a la nostra dreta i quan són les sis de la tarda, a l’esquerra. Ara bé, depèn de si mires cap al nord, cap al sud o cap al sol naixent. Si mirem cap al sol, què veiem? Que el sol creua el cel lentament i el passat es troba, per dir-ho d’alguna manera, davant nostre i les hores futures, a la nostra esquena. Per tant, la nostra cultura veu el passat com quelcom que tenim davant, i el futur, darrere? La veritat és que el passat ja el coneixem i el futur és un desconegut.
Però el nostre raonament habitual és el contrari. I parlem d’acabar un treball a temps en les pròximes setmanes, per exemple. Però això no és tot. També diem “la setmana següent” per al·ludir a alguna cosa que ens segueix, que ve des de darrere, i no que és davant nostre. Per tant, el futur és darrere nostre? Parlem del futur com si fos quelcom que arribarà aquí, on som; i el passat és el que s’allunya de nosaltres.
Però el futur és el lloc on anirem i el passat no se’ns allunya, som nosaltres que el deixem enrere.
M.F.

Durant tota la història

Durant tota la història, els pobles i civilitzacions han necessitat un punt d'inici per començar a comptar el temps, ja fos un esdeveniment històric o hipotètic. Sempre hem tingut la necessitat de controlar allò que realment se’ns escapa de les mans. El problema del temps s’ha intentat resoldre des de l'antiga filosofia grega, per saber què hi ha abans i després, què és.
La societat actual, una civilització dels rellotges, mostra una gran necessitat de mesurar el temps. Busquem un ordre en el nostre entorn caòtic, no podem entendre que les coses passen per casualitat, tenim l'esperança de descobrir un sentit i de trobar reconfort en una regularització i estructuració del què passa, del món. Comptar el temps, però, és realment un misteri.
M.F.

La matemàtica aporta una visió de la realitat

La matemàtica aporta una visió de la realitat que pot arribar a ser sorprenent. Però no només pel seu caràcter abstracte, sinó també per la traducció que es pot fer del món en forma de nombres. Es miri on es miri, a tot arreu, s’hi troben matemàtiques. Hi són a la vida quotidiana, des de la numeració dels carrers fins a les proporcions geomètriques de les plantes d’edificis com ara l’església de Santa Maria del Mar o el Palau de la Generalitat, tot té un component matemàtic.
Les ciutats són plenes d’anècdotes relacionades amb els nombres i la geometria, amb els matemàtics que donen nom als seus carrers. Però també tot el que fa possible la tecnologia de la imatge, les telecomunicacions, els ordinadors o els automòbils, té un fort component matemàtic. Si ens posem a pensar veurem que no hi ha res que no el tingui.
Per a descobrir-ho només cal utilitzar la mirada matemàtica. Repeticions, combinacions, sèries numèriques i d’altres conceptes matemàtics hi són presents quan s’analitzen, amb cura, els noms de carrers i places, la història íntima d’una ciutat o fets associats a la vida dels seus personatges. Els convido a comprovar-ho. Barcelona en números.
Euclides, Pitàgores, Llull, Descartes, Ferran Sunyer Balaguer, Vives i al Plaça de les Matemàtiques. Són noms de carrers de Barcelona dedicats a gent de matemàtiques. Numèricament parlant, podem parlar de la gent que som, la que ens visita, els quilòmetres quadrats o també on estem situats en el món (coordenades). Però per entendre millor aquesta disciplina, podem transformar la ciutat de Barcelona en nombres.
Podem pensar en l’arrel quadrada de dos (1’41), és a dir, la relació que tenen, en un full de paper, el costat llarg i el costat curt. Al Parc Güell, a la Plaça del Banc Sinuós, tot el que hi ha dessota és una estructura organitzada a partir d’aquesta arrel quadrada. És una estructura en quadrícula que canalitza l’aigua cap a unes grans columnes que la transporten a un estanc. El sobreeixidor d’aquest estanc és la boca del famós drac de Gaudí.
Un nombre amb molt prestigi és l’1,618 (considerat el nombre d’or), que es pot trobar a totes les targetes magnètiques (de crèdit i documents nacionals d’identitat). L’església de Santa Maria del Mar n’és una clara representant, ja que la majoria de rectangles de la planta estan fets seguint aquest cànon. També la façana del Palau de la Generalitat està composta a partir del nombre d’or.
El número 2 permet parlar de curioses repeticions, com la de Carlos Ibáñez, que té una plaça dedicada, i el Marqués de Mulhacén, que té un carrer. La curiositat de la dada prové del fet que Carlos Ibáñez era el Marqués de Mulhacén, un enginyer amb prestigi que ha aconseguit tenir un doble homenatge, un per la banda noble i un altre per la particular.
Les creus de Gaudí representen el número 4. El 6 i les rajoles hexagonals del Passeig de Gràcia o la decoració del Mercat de Santa Caterina, d’Enric Miralles, són inseparables. L’Eixample està completament lligat al número 8, i és que la forma dels xamfrans ideats per Cerdà és perfectament octogonal. Quan al número 12 podem citar els campanars dels apòstols de la Sagrada Família de Gaudí. Tot el projecte de la Sagrada Família està basat en el número 12 i la relació entre tots els elements que componen el temple es basa en divisors de 12.
C.A.

Aixecar-se tard

Aixecar-se tard.
Somiar despert.
Passejar.
Escoltar la pluja.
Prendre una copa amb els amics.
Viatjar sense maletes.
Deixar-se emportar.
Dormir tranquil.
Donar les gràcies.
Dir t’estimo.

I.T.

Hi ha qui es passa la vida somiant

Hi ha qui es passa la vida somiant, preparant propostes i projectes, tenint èxits i fracassos. En les petites coses i en les grans coses. En les coses de la cuina o en el disseny d’un somni.
Els somnis, prou que ho sabem, sovint es queden guardats en un calaix. Sobretot aquells que imaginem desperts; els altres, els que ens vénen quan dormim, se’ns escolen entre els mecanismes de la memòria.
Hi ha qui té l’habilitat d’agafar els seus somnis i donar-los forma. Tots, cadascú al seu nivell, ho hem provat, o com a mínim, ho hem imaginat alguna vegada. Ens deixem portar i comencem a calcular moviments i estratègies, fem números amb els nostres amics del banc o caixa de torn i ens llancem, o no, a l’aventura. En aquest país nostre, l’aventura sol ser sinònim d’hipoteca, o de petit negoci, o de família estable, o d’una iniciativa solidària, o d’un compromís amb algú. És allò del seny, del voler trencar la monotonia del qui dies passa anys empeny, amanit amb una mica de rauxa. Per què no?
X.P.

¿Cuál puede ser, en la práctica, el camino?

¿Cuál puede ser, en la práctica, el camino? ¿Por qué no dedicar parte del tiempo a aprender a saber qué es lo que estamos haciendo cuando amamos, creemos, vemos la TV o trabajamos? El camino es largo pero claro. Consiste en hacer una radiografía o en desmontar lo simbólico – descubrir el revés de los tópicos, las imágenes, las instituciones – e intentar tomar un baño de realidad. Sabiendo aceptar lo ambivalente y el pluralismo: porque entonces, sólo entonces, estaremos en condiciones de intentar verdaderas nuevas opciones. No antes.
R.M.

La vida de qualsevol persona està feta de preguntes

La vida de qualsevol persona està feta de preguntes. De mil preguntes. Cada dia en surt alguna. A voltes, una d’elles, sense que siguem capaços d’evitar-ho, s’instal·la al nostre cap i no ens abandona fins que no trobem una resposta satisfactòria. O fins que constatem que allò que ens ha turmentat durant un temps no té cap mena de sentit. O fins que decidim passar pàgina o fins que una pregunta ens porta a una altra pregunta, i aquesta a una altra, i a una altra i a una altra.
Hi ha qui opina que la resposta no és el que importa; hi ha qui pensa que la pregunta i com la resolem és el que dóna sentit a les coses de la vida. És, tal vegada, el repte d’interrogar-se, d’aproximar una solució, d’intentar-la i finalment, de trobar-la, el que pren valor. El procés, el joc, el mecanisme, és el que diuen que val la pena. Aconseguit un resultat, assolit un objectiu, el que segueix pren dues vies: gaudim de l’èxit i ens passem una llarga temporada vivint-ne o ens resignem en el fracàs i allà ens quedem o plantegem un nou objectiu.
Personalment afegiria dues qüestions més a aquesta particular visió de la vida: el to de la pregunta i l’abast de l’objectiu.
X.P.

Hi ha una sèrie de dibuixos animats

Hi ha una sèrie de dibuixos animats que es va posar de moda quan jo era petit. Es deia Bola de Drac i va ser escrita per Akira Toriyama. Recordo que quan el protagonista estava completament enfonsat i ple de ferides, buscava la «Mongeta màgica», se la menjava i, poc temps després, estava totalment recuperat i a punt per a continuar. Has de buscar la teva pròpia «mongeta màgica».
P.G.

Un jove erudit

Un jove erudit, arrogant i cregut va agafar una barca per creuar un riu cabalós d'una riba a l'altra. Silenciós i submís, el barquer va començar a remar amb diligència. De sobte, una bandada d'aus va solcar el cel i el jove preguntà al barquer:
- Bon home, heu estudiat la vida de les aus?
- No, senyor – li replicà el barquer.
- Aleshores, amic, heu perdut la quarta part de la vostra vida.
Al cap d'uns minuts, la barca lliscà molt a la vora d'unes plantes exòtiques que suraven a les aigües del riu. El jove va preguntar al barquer:
- Digueu-me, barquer, heu estudiat botànica?
- No, senyor, de plantes, no en sé res.
- Doncs, ja cal que us digui que heu perdut la meitat de la vostra vida – comentà el petulant jove.
El barquer seguia remant pacientment. El sol del migdia es reflectia lluminosament sobre les aigües del riu. Aleshores, el jove li preguntà:
- Sens dubte, barquer, fa molts anys que solqueu les aigües. Sabeu, per cert, alguna cosa de la naturalesa de l'aigua?
- No, senyor, no en sé res. No sé res ni d'aquestes aigües ni de cap altra.
- Oh, amic! – exclamà el jove –. De veritat que heu perdut les tres quartes parts de la vostra vida.
De sobte, la barca va començar a fer aigües. No hi havia manera de treure-la tota i la barca es va començar a enfonsar.
El barquer va demanar al jove:
- Senyor, sabeu nedar?
- No – li respongué aquest.
- Doncs, em temo, senyor, que vós sí que heu perdut tota la vida.
M.C.

La vida mental es un permanente vaivén

La vida mental es un permanente vaivén que oscila entre la soledad y la compañía. Hay quienes detestan la soledad. Les atemoriza porque la perciben como fracaso, aislamiento, pérdida. Necesitan vivir en enjambre, inmersos en ruidos y visiones urdidos por otros. Ceden su individualidad a la colectividad. Renuncian al "yo" para convertirse en "nosotros", ese devorador sin límites que antes se cocía en la familia, el barrio, la comunidad, y que ahora, globalizado por opiniones, modas, dogmas, informativos e intereses, arrastra sin escapatoria a los entregados al tsunami de lo efímero.
La soledad buscada, allí donde somos capaces de hacer que nada irrumpa ni nos interrumpa, es un infinito espacio de encuentro con nosotros mismos; cuando dejamos de ser hámsters girando en ruedas de cansancios sin fin hacia la nada. La soledad es lo único que nos permite apearnos de tanta carrera loca para, al fin, encontrar y hablar con la propia conciencia, la nuestra, no la de otros. La soledad, ese escenario lento donde se macera el criterio propio, debe ser compatible con la compañía, cuando abrimos la puerta de la intimidad y nos mezclamos con la convivencia veloz, sabiendo que nuestro sabor no se va a disolver entre el de los demás.
Para descansar, se necesitan ocho horas diarias. Para ir bien despiertos, asidos a nuestro "yo" más profundo, ocho minutos de meditación al día son suficientes.
A.B.

Expliquen que un col·lega d'Albert Einstein

Expliquen que un col·lega d'Albert Einstein es va sorprendre terriblement quan, en demanar-li que li donés el número de telèfon, Einstein va agafar la guia telefònica per buscar-lo.
El col·lega va preguntar, meravellat:
- Com és que no recorda el seu propi número de telèfon?
El gran geni va arronsar les espatlles i li contestà:
- Per què tractar d'aprendre de memòria una cosa que puc trobar amb tanta facilitat en un llibre?
L.S.

Som prou intel·ligents per saber que no sabem alguna cosa?

Som prou intel·ligents per saber que no sabem alguna cosa? Som prou savis per diferenciar allò que és digne d'amor d'allò que és font d'odi, allò que és bonic d'allò que és contaminant, allò que és un camí de vida amb sentit d'allò que és destructiu?
És savi optar pel tàndem creativitat-amor, descobrir bones idees, buscar noves alternatives, seleccionar aprenentatges, escollir la visió positiva, qüestionar creences, reinterpretar la realitat diària, perseverar en allò que ens importa, mirar des de molts angles un mateix sostre, filtrar les sospites, prendre consciència dels nostres límits per deixar d'estar limitats, il·luminar-nos amb l'enginy, aprendre dels errors d'un mateix, viure el present sense jutjar i acceptar l'evidència del fet que la vida és sàvia en la seva pròpia senzillesa.
J.S.

Als 20 anys, l’home és com un avió de paper

Als 20 anys, l’home és com un avió de paper: vols ràpids de curta durada. Entre els 20 i els 30 anys, és com un caça militar: preparat 7 dies a la setmana. Ataca qualsevol objectiu. Pot dur diverses missions seguides en poc temps. Entre els 30 i els 40 anys, és un avió intercontinental: horari regular. Destins d’alt nivell. Vols llargs amb poques sorpreses. Clientela cansada i satisfeta. Dels 40 als 50 anys, només du a terme vols regionals: destins coneguts i rutinaris. No sempre surt a l’hora, per la qual cosa s’irrita la clientela. Entre els 50 i els 60, és com un avió de càrrega: molta feina abans d’enlairar-se. Maniobres lentes i poc confort al llarg del viatge. Porta fardells de diferents tipus. Dels 60 als 70, és una ala delta: només vola en excel·lents condicions, evitant maniobres brusques per no caure. En aterrar, es desmunta i es guarda fins al mes que ve. Entre els 70 i els 80 anys, és com un planejador: vola molt de tant en tant i amb auxili. El repertori de maniobres és molt limitat. Un cop a terra necessita ajut per tornar a l’hangar. Entre els 80 i els 90 és un model antic: només serveix com a ornament.
P.L.

Moltes gràcies

Moltes gràcies, perquè a vegades es necessita molt poc per fer les coses bé, perquè les coses tenen el valor que tu els hi dones, perquè per ser ràpid només cal que correu darrere dels vostres somnis, perquè si saps qui ets no tens res que demostrar.
I.T.

“Un río nunca pasa dos veces por el mismo sitio”

“Un río nunca pasa dos veces por el mismo sitio”, dice un filósofo. “La vida es como un río”, afirma otro filósofo, y así acabamos llegando a la conclusión de que esta es la metáfora que más se aproxima al sentido de la vida. Por lo tanto, es bueno recordar siempre que:
A. Siempre estamos delante de la primera vez.
B. En un valle, andamos más lentamente.
C. Nuestros márgenes siempre son fértiles.
D. Las piedras han de ser contorneadas.
E. Las depresiones necesitan paciencia.
F. Somos únicos.
G. Aunque seamos únicos, en breve seremos muchos.
H. Somos un medio de transporte.
I. Somos una fuente de inspiración.

P.C.

La força d'un somriure (4/4)

La força d’un somriure.
El somriure invencible.
El somriure que ho diu tot.
Aquell somriure que ho torna tot tan fàcil.
Somriure a algú i saber que el fas feliç.
Expressar tot el que sents amb un somriure.
Aquell somriure que, tot i saber que és el que et fa la persona més feliç del món no pot ser res més que un somriure, i que tot i així és suficient.
I.T.

Somriure un somriure (Part 3/4)

Somriure un somriure.
El somriure d’orella a orella.
No poder oferir res més que un somriure.
El somriure com a últim recurs.
No parar de buscar un somriure.
No parar de buscar sempre el mateix somriure.
Apropar-te amb un somriure.
El somriure com a remei.
El somriure que fa que el dia hagi valgut la pena.
I.T.

El somriure de qui et serveix un cafè (Part 2/4)

El somriure de qui et serveix un cafè.
El somriure de qui està lluny.
Saber somriure en el moment adequat.
El somriure que precedeix les llàgrimes.
El somriure d’algú desconegut.
Donar les gràcies amb un somriure.
Esperar un somriure.
Rebre un somriure inesperat.
I.T.

El somriure de qui et dóna el diari (Part 1/4)

El somriure de qui et dóna el diari.
Qui et saluda amb un somriure.
El somriure còmplice.
Qui et demana un favor amb un somriure.
El somriure del perdó.
El mig somriure.
El somriure com a resposta.
I.T.

He descubierto el secreto

He descubierto el secreto al llegar a la cima de la montaña y me he dado cuenta que aún hay muchas cosas por escalar. He dedicado un momento al descanso para disfrutar del glorioso panorama que me rodea y mirar el horizonte desde donde inicié mi viaje. Pero, sólo puedo descansar un instante ya que mi libertad implica responsabilidades y mi reto es no rezagarme porque mi larga travesía aún no ha finalizado.
N.M.

Un hombre del pueblo de Neguá

Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al alto cielo. A la vuelta contó: dijo que había contemplado desde arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.
-El mundo es eso -reveló- un montón de gente, un mar de fueguitos.
Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tanta pasión que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende.
E.G.

Rellegint el Kalevala

Rellegint el Kalevala, el famós poema nacional de Finlàndia, trobo en una nota a peu de pàgina un esclat de poesia involuntària. El traductor anota, pel que fa al mot sampo, que els filòlegs finesos encara no s’han posat d’acord si aquesta paraula misteriosa significa «vaixell», «núvia», «molí» o «peix meravellós»; i jo continuo dins d’aquesta boira, somiant llacs blaus i gèlids envoltats de bedollars frondosos com un vers del comte de Foxá. No gaire lluny, penso, hi ha una cabana que guarda llibres antics i nous. Una ventada escampa adesiara la neu que cau. Sobre la pàgina blanca del món, un cabirol escriu un poema en una llengua vella que entenc i no entenc.
X.B.

Ser o no ser

Ser o no ser es la esencia de la vida. Esta célebre frase podríamos formularla con otros verbos. Vivir o no vivir, por ejemplo. Puedes vivir los segundos y días con plenitud, felicidad y apreciando cada momento; o bien puedes no vivir, no ser feliz. Y volveríamos al principio. Ser feliz o no ser feliz. Ser o no ser una persona que quiere estrechar la vida entre sus brazos y gozarla al máximo.
Pero la lista es interminable. Y siempre es el conjunto “o no” el que marca la diferencia entre el ser o no ser: soñar o no soñar, reír o no reír, luchar o no luchar, sentir o no sentir, levantarse o no levantarse, intentar o no intentar, amar o no amar.
M.F.

Components que no poden faltar en una vida plena

Components que no poden faltar en una vida plena: el primer és compartir el temps i l’espai amb persones amb les quals ens uneixen vincles afectius. Poden ser familiars, amics, companys de feina o fins i tot clients, però aquest enllaç ha d’existir. També és imprescindible estar ocupat en tasques amb les quals un se senti identificat i que no siguin imposades. Aquest aspecte val tant per a la feina com per als hobbies. I una cosa molt important: ens hem de sentir competents davant els reptes, percebre que un és capaç de resoldre, que domina la tasca. Hem de disposar d’un bon nivell d’autoacceptació, estar bé amb un mateix. I hem de tenir la percepció que allò que un fa té valor, que la tasca que desenvolupem té un sentit i també dóna sentit a la nostra vida. Finalment, hem d’estar en disposició d’aprendre, de millorar en les nostres facultats. Un dia bo és un dia en el qual hem après alguna cosa.
G.H.

He plantat

He plantat, per fi, aquests dies de màgia, un arbre molt especial i hi he penjat els noms de tots els meus amics. Els de prop i els de més lluny. Els de sempre i els que tinc ara. Els que veig cada dia, i els que trobo molt de tant en tant. Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido. Els constants i els inconstants. Els de les hores alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec profundament, i aquells a qui només conec per la seva aparença. Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han passat per la meva vida.
Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai. Un arbre que, en florir, ens porti il·lusió, salut, amor i pau. Tant de bo ens puguem anar retrobant per a compartir els millors desitjos d’esperança, donant una mica de felicitat a aquells que ho han perdut tot.
M.F.

Aquest nou any riu i perdona

Aquest nou any riu i perdona. Oblida els problemes i els rancors. Demana ajuda i fes favors. Dóna sense esperar rebre, però agraeix tot el que rebis. Hauries de somriure al teu fill i escoltar als teus amics. Podries mirar fotografies velles, llegir un bon llibre i acceptar un compliment. Mostra la teva felicitat, fes feliç als que t’envolten i sigues un nen una altra vegada. Permetre’t equivocar-te, perd una mica de temps i apaga la televisió i parla. Aprèn allò que sempre has desitjat. Ves al carrer a passejar, canta les teves cançons preferides i busca el petit regal de la felicitat. Estaria bé que anessis a la biblioteca i escoltessis el silenci i que diguessis a la persona estimada que l’estimes molt.
Respira profundament i cultiva l’amor. Somriu.
M.F.