Tretze hores d'avió des de París. Tretze hores que transcorren entre el son, les pel·lícules en una pantalla mínima, l'invariable pollastre amb salsa i ampolletes de condiment per a l'amanida, els catàlegs grapejats... L'arribada a Tòquio són 60 quilòmetres des de l'aeroport en un tren ràpid ple de viatgers endormiscats i veus infantils. Sortir de l'estació a un matí gris. És llavors quan l'autèntic Tòquio comença per a mi: el dels vells taxistes amb ulleres i guants blancs i tapets als respatllers. La ciutat desfila per la finestra del taxi com en un somni. Al carrer, em perdo, no vaig on vull però no m'importa. Carrerons estrets plens de plantes, dones grans que les reguen i cuiners fumant a la porta de locals, gats i bicicletes, botigues minúscules que només venen ceràmica o guants o vinagre. Tot em resulta familiar encara que amb la distància del cansament és com si ho veiés per primera vegada.
I.C.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada