Esperes a l'andana

Esperes a l'andana amb les teves maletes de cuir mentre et subjectes la pamela per evitar que el vent l'arrossegui. Arriba el tren i hi puges amb penes i treballs amb el teu equipatge. Portes molt pes, però ningú sembla que tingui intenció d'ajudar-te. El revisor, amb un bigoti molt Hercule Poirot, toca el xiulet i dóna pressa als viatgers. Et situes al costat de la finestreta. Al teu costat s'acomoda una senyora molt gran que et mira de dalt a baix amb suspicàcia. Al vagó restaurant sopes sola i observes com la gent menja en silenci. No se senten rialles, no perceps mirades amables. Hi ha alguna cosa en l'ambient que et fa dubtar. És aquest el tren en què vols viatjar? Si no vols continuar el viatge, només cal que baixis a la pròxima estació. El revisor, que ha escoltat els teus pensaments, t'adverteix dels riscos que corres. Els passatgers t'escodrinyen. Entre tots intenten convèncer-te que potser no hi ha cap altre tren. T'hauries de conformar amb aquest i deixar de buscar. I penses: “Realment és aquest l'últim tren?”. El comboi s'atura. La gent segueix mirant-te amb curiositat. Empasses saliva. Tots confien que no baixaràs, és el més sensat. De sobte, un rampell et conquista i surts corrent, deixant fins i tot el teu equipatge al compartiment. No tens por, perquè alguna cosa dins teu sap que aquell no era l'últim tren. No existeix un últim tren, i qui ens vulgui convèncer del contrari potser hauria de provar de baixar del seu.
B.A.