Anem pel món entre ombres, avançant a les palpentes, mirant de fit a fit el que no es veu, temptejant el que no es pot percebre sense risc. Això que veiem, i que anomenem món, que no és simplement la nostra presó interior projectada vers l’exterior? Les ombres que veiem, que no són per ventura les nostres pròpies foscors que s’escapen en va per la corda fluixa de l’horitzó? No ho sé pas. Només sé que em neguiteja, com si fos una cosa que oblido irremeiablement i que, neci, provo de recordar. Ja us ho dic: ho tinc a la punta de la llengua. I llavors sorgeix l’erm, la inexistència, allò que ja no fuig perquè se n’ha anat de manera definitiva. La nostra memòria és com aigua en cistella: algun dia, inevitablement, no hi quedarà res. Tan sols -potser- la nostra consciència ardent i tentinejant: una rosa trèmula al jardí de l’hivern.
X.B.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada